«La imaginació és més important que el coneixement. El coneixement és limitat»
Albert Einstein (1879-1955)
«Els veritablement imaginatius són analítics»
Edgar Allan Poe (1809-1849)
Diuen que la fórmula d’Einstein que identifica l’energia d’un cos amb la massa i la velocitat, la de la famosa teoria de la relativitat que relaciona temps i espai, és bella perquè és clara, senzilla i eficient. L’eficiència i la claredat estan relacionades amb el mètode científic. És despullar l’entropia a què tendeix el món natural (magmàtic, sorollós, brutalista, excessiu) amb el silenci de partitura de l’equació més senzilla, simplificada, reduïda als elements mínims: quintaessenciar els components en joc, per subratllar les regles amb què prendran moviment.
El coneixement és el que és, les dades no donen per més, són finites, limitades, però la seva recombinació per mitjà de la imaginació, no. Gens. La imaginació no té final: comença en la capacitat analítica per identificar patrons, però posada immediatament en moviment i convidada a ballar en recombinacions potencialment infinites. El matemàtic, físic, filòsof i teòleg francès Blaise Pascal ja ho va deixar dit al segle XVII en un dels seus Pensées, quan assegurava que «res no és nou, però l’ordre és meu». En l’art, en la creació, això ho diu tot. Aquí, en la feina de Guy Nader i Maria Campos, neix del contacte, del partnering. Precedents? Per a la part geomètrica i compositiva, posem-hi Merce Cunningham, Trisha Brown, l’Anne Teresa de Keersmaeker de Fase amb Steve Reich o les recombinacions inacabables del Forsythe de One Flat Thing, perquè de planes no en tenen res aquestes exploracions formals a fons de partitura complexíssima. Per al treball concret dels cossos, en canvi, Steve Paxton i el contact improvisation. Els equivalents autòctons ens situen aquí mateix: el Kolbebasar d’Àngels Margarit (que Maria Campos va arribar a ballar) per al primer, i Mal Pelo i L’animal a l’esquena per al segon. GN | MC són investigació del moviment en moviment. Hi sumen material contemporani d’origen teatral, el circ (l’acrobàcia, per exemple, o la col·laboració i la confiança extrema entre iguals) o arts marcials tan coreogràfiques i acrobàtiques com la capoeira. Hi ha maduresa en aquestes continuïtats en el temps. Però també en el fet d’assumir i investigar la humilitat de partida de la dansa en l’espai.
Són pocs els elements de qualsevol coreografia: cossos finits, de moviments efímers i vocabulari limitat pel pes, en lluita amb la força de gravetat i les limitacions fisiològiques, anatòmiques, esquelètiques, musculars, tancats aquests cossos, a més, en un espai concret, particularíssim, acotats pel temps i per la producció, resignificats pel gènere, el vestuari, l’escenografia, l’expressió, i controlats per una mirada externa exercida en temps present, des d’una perspectiva concreta multiplicada en observadors d’interessos molt diversos. Amb tantes limitacions de base es pot fer res? No són cap final, sinó un dinàmic i estimulant punt de partida. Reduir els elements ajuda a fer-los actuar sota regles precises i recombinar-los amb imaginació i sense repeticions. O amb recurrències conscients d’efectes controlats. El minimalisme ja jugava amb això, quan havia eliminat els elements sobrers, i es despullava, suprimia les connotacions no significatives i creava una mena de gramàtica generativa formalista que construïa per reducció. Minimal vol dir mínim. I en les obres de Guy Nader i Maria Campos la dramatúrgia passa per haver convertit en tema de l’obra la relació amb els elements que es pretén analitzar i posar-la en moviment per veure què dona de si. Aquí, la sintaxi ho és tot. Nader i Campos fan de la gramàtica amb què treballen el tema de l’obra. I no paren de teixir textos amb les línies de moviment dels cossos, fent i desfent les frases, aïllant-ne els elements i posant-ne a prova la resistència amb figures virtuoses. Juguen i juguen amb la naturalitat i l’alegria de l’infant que prova de descobrir i de mostrar-nos quines són les regles d’aquest joc que anomenem dansa.
A Natural order of things, trobar l’ordre natural de les coses és establir les lleis que regulen aquest ordre natural i, com exigeix el mètode científic, posar-les a prova al llarg de la pràctica de laboratori que resulta d’engegar la peça i controlar el contacte entre els seus elements. El lèxic o les notes bàsiques de la peça es redueixen a nou ballarins que no canvien de cara, que comparteixen el mateix vestuari blau neutre, amb petites gradacions de color sense cap característica destacable, i es mouen de forma similar, sota les mateixes regles, en un espai despullat que és el més similar a una figura geomètrica abstracta, de línies i angles que no duen narrativament enlloc i simplement els delimiten, els emmarquen, com l’obra conjunta que són. I amb tot, gràcies a la llum, hi ha molts matisos i hi ha moments orgànics de calidesa, també, en aquest espai nu, tan despullat i minimal. Per exemple, en les ombres en què els cossos dels ballarins s’allarguen a terra, perfectament simètriques quan els intèrprets van junts, i ricament harmòniques quan es contrapunten. Els cossos són notes i la sintaxi d’aquesta gramàtica, partitura de l’espai. Els seus moviments clavats i matemàtics sonen com una música. No il·lustren la que sona en paral·lel, que per això pot callar a estones, sinó que erigeixen la que compon el moviment de tots. La llum aporta calidesa també, quan el gris metal·litzat que domina tan sovint els dos plans escenogràfics s’aclareix en un blanc net que reflecteix els cossos engrandits al pla del fons, de manera que els perfils projectats se sumen com una aura al volum diminut dels ballarins reals, engrandida la companyia, doblada per l’espai. Les ombres apareixen perfectament definides en aquest ball. És un duet entre blocs: els dels cossos i el dels seus efectes, ombres de llum que existeixen efímeres i en present en relació amb ells, i que en algun moment fins i tot semblen més reals i corpòries, lleugerament acolorides, com si aportessin la calidesa humana que el virtuosisme dels cossos evita per no embrutar l’anàlisi.
Natural order of things és una equació escènica bella, perquè és clara, senzilla i eficient. Relaciona l’energia dels cossos dels intèrprets amb aquest pes que deixen caure cada dos per tres, i de cop redrecen, el posen en moviment i li donen velocitat per aconseguir determinats clímaxs virtuosos. L’escena és temps i espai. Un present compartit amb altres és un lloc concret, per tal de preguntar-nos junts què som i fins a on podem arribar, quan som una comunitat conscient i unida. Per això sol aquesta obra d’ambició reflexiva i epistemològica ja és, també, política.
Joaquim Noguero
Links:
Web de la companyia GN / MC (Guy Nader – Maria Campos)
Trailer de Made of Space (2021)
Trailer de Set of sets (2018), més un teaser del procés de creació
Trailer de Time Takes The Time Time Takes (2015)
Altres links:
B-Podcast “Poner en relieve el movimiento”, con Guy Nader i Maria Campos:
–
TWV Podcast In Conversation with … Season 1 Episode 1 Guy Nader | Maria Campos:
–
Sobre Made of Space, amb la cia com a companyia resident al Mercat:
–
Bibliografia:
