Pràctiques escèniques al voltant de l’amistat
Mònica Muntaner i Rosa Muñoz presenten el seu nou projecte dins del Festival Dansa Metropolitana. Dues ballarines es retroben per pensar juntes sobre els seus cossos, des del joc escènic, la paraula i la musicalitat. Ho fan a través d’un llenguatge propi i que connecta a les dues artistes amb el seu passat i present. És fruit d’estar juntes que les seves creacions prenen forma.
SARA: Aquesta és la vostra segona peça juntes. Què ha canviat des de llavors? Què es confirma?
ROSA: El que presentem és el nostre llenguatge, la nostra manera de fer. En aquest temps hem creat una metodologia pròpia entre totes dues on intervenen diferents elements. La diferència amb l’anterior projecte és que ara cantem més, el material és més musical i rítmic. L’aproximació al concert ja hi era a la primera peça, però ara hi arribem més a fons.
MÒNICA: Un dels elements que utilitzem és la còpia o l’humor. Ens apropiem de coses que ens afecten i ens agraden. Per exemple, agafem el ‘van a por nosotras!’ dels Polipoètics. En aquesta peça apareixen les coplas, que són antiquades, referents de les nostres mares. Hi apareix també la figura de la vedette, el music-hall, coses que han format part de la nostra història. El que vincula els dos treballs és que tenen un fort caràcter biogràfic. És a dir, tota la carn que posem a la peça són coses que tenen a veure amb la nostra història, amb el que ens passa en el moment en el qual ens trobem: el que ens fa por, el que ens inquieta, el que ens agrada… En aquest cas vam començar pensant en les nostres mares que ja són molt grans. Per això la peça es diu Coplas i Haikus de mares i amors. Aquest, però és un punt de partida, no d’arribada.
S: Com s’hi arriba a la cobla? I al Haiku?
R: Ens agrada molt cantar i versionar cançons. Les cobles són temes que hem escoltat a casa, és un referent de l’època de les nostres mares. En canvi, el Haiku arriba per les ganes de sintetitzar, de poder concentrar conceptes o imatges en poques paraules i d’una manera molt simbòlica. El contrast entre el Haiku i la copla ens sembla interessant. Escriure Haikus o cantar coples són pràctiques que ens han ajudat a començar a treballar.
M: Ens ho hem pres com un joc.
S: La metodologia és el joc?
M: Sí, però a l’hora d’elaborar i crear l’artefacte som molt artesanes i ens agrada coreografiar, fixar-ho. A vegades penso que pequem de formalitat. Som molt de construir, de tenir partitures, d’escriure.
R: Sí, també hem treballat amb pràctiques i referents populars, com el número de la vedet o les danses folklòriques. Aquests materials són molt coreogràfics, no són tan abstractes o oberts. Com a resultat, nosaltres també ens enquadrem dins d’una estructura.
M: Ens agrada escriure, és una pràctica que ens és familiar i més còmode que no pas una pràctica d’estructura oberta. Nosaltres escrivim a través de les capes, peces sobre peces que anem recol·locant al llarg de la partitura, una gran composició tipus Frankenstein. És una aposta i una manera de fer.
R: Tot i que ara ho estem desfent. Utilitzem eines com la improvisació o el desviament, petites accions que sorprenen l’altre en escena. Quan ens relaxem dins de l’estructura hi apareixen capes més inesperades i obertes.
S: I després s’hi llança el cos. Com és posar el cos, ara?
R: Aquest procés creatiu el vam començar escrivint molt, fins i tot abans de trobar-nos les dues físicament. Vam generar material musical i textual i recordo que en acabat ens costava posar-hi el cos. Vam anar trobant fórmules per fer-ho. En l’àmbit físic sí que hi veig una diferència respecte l’altre peça, ara tot em costa el triple.
M: Tenim molt clar que el treball ha de ser corporal. Quan el cos està en escena t’ofereix un altre tipus de compromís. Les dues som ballarines, jo ara més que mai dic que soc ballarina. Tinc quasi seixanta anys i això no ho deia quan en tenia trenta, em feia cosa. Crec que ara l’aposta és el compromís amb el cos, i els nostres cossos d’ara. És veritat que potser hi ha alguns pudors. No ens exposem tant, anem amb mitges i potser en un altre moment aniríem amb les cames a l’aire. Treballem amb sinceritat.
R: Tampoc és que tapem el cos tota l’estona, hem triat el vestuari amb relació als conceptes de la peça i a la vegada ens ajuda a sentir-nos bé. Per exemple, fem abdominals amb un vestit de treballadora. Això ens va molt bé perquè si haguéssim de fer aquesta part amb la brusa i les mitges, no seria tan còmode. Ha sortit així tot i que segurament ho hem tingut en compte de forma inconscient.
M: El cos està diferent, i a l’hora d’exposar-nos també. Entenem el cos en una globalitat que va més enllà d’una dansa.
S: Posar el cos té molt de valor. Té una força que s’ho menja tot.
M: Reivindiquem els nostres cossos a escena, és el que hem fet tota la vida. A més a més, nosaltres som amigues i volem passar temps juntes. Si no ens trobéssim a l’estudi no ens veuríem tant.
R: Tot parteix d’una amistat.
M: Ens prenem els temps de producció d’una altra manera, molt més dilatat. No som dins d’un mercat, ni treballem amb la manera de fer de les produccions. Ens volem situar fora d’aquesta dinàmica, també com a posició política. Quan vas a veure un espectacle tota aquesta capa no és visible, però com s’han fet les coses també és important.
R: Fugim de dinàmiques de mercat que ens resulten repetitives, volem funcionar de forma més tranquil·la.
M: Hormonalment, estem en un altre lloc, hi ha una altra manera de contemplar la vida. Les hormones fan que vegis la vida d’una manera o d’una altra.
SARA MANUBENS
BIBLIOGRAFIA
Vinciane Despret, A la salud de los muertos.
Sara Torres, Conjuros y cantos.
Isabel de Naverán, Ritual de duelo.
ENLLAÇOS WEB
‘Empujar las formas para poder amar’ de Andrea Soto Calderón:
https://www.ivoox.com/ola-mente-oralidad-secundaria-2-audios-mp3_rf_101070350_1.html
Sobre la copla amb perspectiva feminista:
Relació entre Haikú i copla:
http://lamusicadelaluna.blogspot.com/2011/05/entre-haikus-y-coplas.html
ENLLAÇOS VÍDEO:
Accidents polipoétics:
Faemino y Cansado:
La Martirio:
