“En les ciutats actuals, l’únic lloc —per desgràcia, a la perifèria— on podria construir-se un teatre és el cementiri. (…) El teatre s’emplaçarà el més a prop possible, en l’ombra veritablement tutelar, del lloc on es guarden els morts. (…) No parlo d’un cementiri mort, sinó viu; és a dir, no d’aquell d’on només queden unes esteles. (…) L’elecció serà tan útil pel cementiri com pel teatre”.
JEAN GENET, «L’estrany mot d’…»
“En què es converteix un país, ens preguntem; en què es converteix una cultura, en què es converteix una llengua quan es pot parlar de «delicte d’hospitalitat», quan l’hospitalitat pot esdevenir, a ulls de la llei i dels seus representants, un crim?”
JACQUES DERRIDA, «Mancaments del dret a la justícia. (Però què els manca, als ”sense-papers”?)
Necropolis és el darrer projecte escènic d’Arkadi Zaides, coreògraf israelià, d’origen bielorús, i també la primera ocasió de veure la seva obra a Catalunya.
Com ha expressat en diverses entrevistes, al llarg dels seus vint anys de trajectòria, Zaides s’ha anat allunyant progressivament de la creació coreogràfica convencional, i ha començat a desenvolupar una «coreografia expandida» amb la qual reflexiona sobre conflictes geopolítics actuals. Necropolis, igual que alguns dels seus projectes anteriors com Archive (estrenat al Festival d’Avinyó 2014), sorgeix de la investigació de l’Institut des Croisements que dirigeix el mateix coreògraf i que aplega antropòlegs, experts en drets humans, cartografia, arts vives i disseny de sistemes d’informació. Les seves darreres peces resulten de llargs processos d’investigació i es troben a mig camí entre l’activisme, l’art i la ciència.
Si peces com Quiet (2010) o Land-research (2012) reflexionaven sobre el conflicte polític entre Israel i Palestina; des de 2014, Zaides ha volgut posar al centre de la seva recerca i de la seva creació, la crisi migratòria a les fronteres europees —o, més ben dit, «la crisi pels refugiats», com solen referir-s’hi des de l’Institut des Croisements.
La gènesi de Necropolis es remunta a la recerca d’Arkadi Zaides i el seu equip al voltant del concepte de «desaparició forçada», una realitat ben estesa que es refereix a les persones que, per raons polítiques, desapareixen, són eliminades —o, com se sol dir, són esborrades del mapa—, juntament amb els seus cossos i les seves històries. Zaides va iniciar el projecte tot reflexionant i comparant el tractament de les persones desaparegudes als conflictes europeus del segle XX amb aquell que reben els refugiats que moren a les nostres fronteres. Necropolis també pren com a punt de partida i material escènic un llistat elaborat per UNITED for Intercultural Action, una xarxa d’organitzacions antiracistes, que recompta les morts d’aquells que tractaven d’arribar a Europa. L’última xifra (de juny del 2022) és de 48.647 persones desaparegudes —una petita part del total real, atès que només es registren els casos denunciats a l’organització. La gran majoria de persones d’aquest llistat, com la resta de desapareguts anònims, són enterrades sense (una bona) identificació. Moren sense nom, sense edat, sense orígens, sense gènere. Moren, en realitat, sense drets. Sense el dret d’accés i d’una altra vida a Europa; però també, fins i tot, sense el dret de morir-hi dignament.
Des de fa una dècada, Arkadi Zaides ha desenvolupat diversos dispositius del que el teòric Frédéric Pouillaude anomena «coreografia documental» –és a dir, una creació on la dansa dialoga amb diversos documents, evidències i materials al voltant, en aquest cas, dels cossos i els moviments a les fronteres europees. Aquest nou gènere era ben explícit a Archive (2014) on la coreografia sorgia de la relació del cos d’Arkadi Zaides amb una sèrie d’imatges del conflicte israelià-palestí que es projectaven a escena. La pràctica documental de Necropolis, més propera a la postdansa —com confessa el seu creador—, cedeix la centralitat del cos dansant a la pregunta d’on es troben els cossos silenciats i desapareguts dels refugiats. La discussió d’aquesta realitat avui no té cabuda en l’esfera pública europea —està completament fora de lloc. És invisible al món. Per això, Zaides decideix tornar a posar el conflicte al mapa, utilitzant —literalment— la cartografia per denunciar aquesta realitat i fer-la visible.
El mapa —ho sabem— és un dels instruments de poder decisiu de la modernitat i del colonialisme occidental. «Cuius carta, eius regio. Qui dibuixa el mapa actua com si culturalment, històricament, jurídicament i políticament tingués raó», sentencia el filòsof Peter Sloterdijk. Els mapes tradicionals ens indiquen on som i les seves versions contemporànies (Apple Maps, Google Earth, etc.) ens permeten moure’ns d’un país a un altre amb la facilitat d’uns quants clics. Ens mostren innocentment un món accessible i sense fronteres, molt diferent de la realitat d’aquells que no tenen el privilegi de la llibertat de moviment. El gest de cartografia radical de Necropolis criticarà aquest ús del mapa, de les fronteres i dels seus relats, substituint-ho per una miríada de preguntes i de qüestionaments.
Són totes les vides i totes les morts igual de plorables, igual de reconegudes? A Vida precària (2004) Judith Butler respon que, desgraciadament, no ho són. Segons els marcs culturals i polítics algunes víctimes «tenen nom i rostre, història personal, família, hobbies, raons per viure»; d’altres, els no ningú —com palestins o refugiats—, moren de manera invisible. Necropolis d’Arkadi Zaides sembla néixer d’una pregunta provinent del text de Butler: «Després de tot, si algú desapareix, i aquesta persona no és ningú, llavors què i on desapareix, i com pot tenir lloc el dol?». Necropolis crea un ritual de dol perquè allò que a ulls del món no ha tingut lloc —la mort de milers de persones refugiades—, tingui un espai i un temps. A través de la coreografia documental i utilitzant eines de la criminalística, l’equip d’Arkadi Zaides posa en marxa un procés «contraforense» —és a dir, contraresta les deficiències forenses a què han sotmès les víctimes del llistat de UNITED for Intercultural Action. Necropolis els restaura el dret de morir dignament, tot geolocalitzant els cementiris on descansen i tractant d’aconseguir informacions que permetin una futura identificació, o fins i tot, la repatriació dels seus cossos.
Amb el seu projecte,Arkadi Zaides radicalitza i actualitza la prescripció de Jean Genet que els teatres només puguin existir avui sota l’ombra dels cementiris i dels morts. La seva peça no només es dona a prop dels morts i no només ens els apropa. A Necropolis l’escena esdevé directament un cementiri i ofereix un viatge de cura i de dol als vius i a aquells que no han pogut morir, que han estat enterrats sense ser enterrats. És un viatge de denúncia d’allò que Achille Mbembe anomena «necropolítica»: unes polítiques que, tot decidint qui ha de viure i qui ha de morir, han convertit les ribes, les ciutats i els països europeus en un enorme cementiri on —com diu el text d’Igor Dobricic– moltes persones solament podran entrar-hi a condició de morir en l’intent.
Oriol López Esteve
BIBLIOGRAFIA
Butler, Judith. Vida precaria. El poder del duelo y la violencia. Paidós, 2007.
–––. Marcos de guerra. Las vidas lloradas. Paidós, 2010.
Derrida, Jacques. «Manquements du droit à la justice (mais que manque-t-il donc aux ”sans-papiers’’?». A Marx en jeu. Descartes & Cie, 1997.
Genet, Jean. «L’étrange mot d’…» A Oeuvres complètes. Vol. 3. Gallimard, 1968.
Mbembe, Achille. Necropolítica. Melusina, 2011.
Pouillaude, Frédéric. «Dance as Documentary: Conflictual Images in the Choreographic Mirror (On Archive by Arkadi Zaides),» Dance Research Journal 48, 2016.
–––. Représentations factuelles : Art et pratiques documentaires. Les éditions du Cerf, 2020.
Sloterdijk, Peter. En el mundo interior del capital. Para una teoría filosófica de la globalización. Siruela, 2007.
Zaides, Arkadi. «NECROPOLIS. Walking Through a List of Deaths.» A (W)ARCHIVES: Archival Imaginaries, War, and Contemporary Art. Sternberg Press, 2021, p. 337-362.
–––. i Christel Stalpaert, Michel Lussault, Philippe Rekacewicz, Atelier Cartographique, i Igor Dobricic. «Tentacular Thinking in Storied Places: A Deep-Mapping of an Art-Science-Activist Worlding in Necropolis (2017 Onward).» Global Performance Studies 4(2), 2021.
–––. «Corpo/Realities I: Towards Documentary Choreography»[entrevista d’Ofri Cnaani i Samaneh Moafi]. A Choreographic devices Symposium, Institute of Contemporary Arts, Londres, 2022.
LINKS I VÍDEOS
Pàgina web de l’artista: https://arkadizaides.com/
