En l’espectacle CROWD la directora i coreògrafa Gisèle Vienne ens presenta un grup de joves que estan de festa, de nit i en un lloc indeterminat. Apropant i allunyant el focus, i amb els dits ben col·locats a la taula de mescles, Vienne escenifica una experiència semi-cinemàtica sobre una base de música techno i trance dels anys noranta.
Els ballarins mai ballen al ritme del seu propi cos. Com en un ritual, cada escena té un moment a ralentí, que a vegades s’amaga en el beat del techno però que més sovint el defuig, amb moviments a càmera lenta o mitjançant instantànies produïdes rítmicament.
La interacció entre el so (Peter Rehberg, Stephen O’Malley) i la coreografia crea un cert atordiment que pertorba la percepció i recorda els efectes d’una nit de festa: les orelles que xiulen, el caminar erràtic, la percepció en diferit. Un atac de pànic aquí, algú que ha perdut una bossa allà, el teu xicot que de cop s’està morrejant amb un altre.
Vienne manté les interaccions entre els ballarins en el terreny obert de l’ambigüitat. Una baralla i una càlida abraçada comencen amb el mateix gest d’aixecar els braços a càmera lenta. Al mateix temps, la divisió de rols és inequívoca. Llops solitaris i animals de festa; el mascle alfa que insulta el noi gai i la noia ximpleta que s’entrebanca, es treu de sobre el ‘pagafantes’ que l’ajuda a aixecar-se i torna a buscar-lo un instant més tard: la colla que veiem a l’escenari està formada per noies i nois ben normals i corrents.
Interminables petits gestos i esbatussades apunten a un corrent subterrani d’embolics emocionals, tots ells empesos pel desig. Desig per algú o alguna cosa, de significar quelcom, de ser algú – i amb ell la por de no ser ningú o de no ser prou. Tot s’apunta, s’indica, però no es fa mai explícit ni s’elabora de manera dramàtica. Ho veiem passar com un foc de torba, a escena en resta tan sols el fum. Com a espectador/a pots jugar a les endevinalles, a llegir els gestos i completar els suggeriments amb històries pròpies, pors o desitjos, records, associacions i (pre)judicis.
La terra que cobreix el gran escenari recorda l’espai d’accés a una festa de platja o a un festival en un polígon industrial llunyà. També insinua una referència a l’escenari del famós Sacre de Pina Bausch. Crowd obre amb una vista sobre aquest paisatge, terra deserta i de ningú, fora de la comunitat, on la gent és lliure i on tenen lloc els rituals.
Ara bé, aquest terreny sembrat pel ritual està també sembrat d’escombraries. La brutícia l’estira cap al present, però també li dona fe de vida. Fa palpable la transgressió necessària, el pathos i l’èxtasi, la decadència i la porqueria que sovint s’ometen en representacions més idíl·liques de llocs com aquest. Les jaquetes, bosses i samarretes que es van perdent mentre dura la festa desapareixen enmig de la brossa. També els ‘fiesteros’ hi descendeixen, de tal manera que a mitja funció l’escenari es troba convertit en un immens i colorit abocador que respira suaument durant uns minuts de silenci.
Crowd també connecta amb tradicions artístiques en altres aspectes. La llum (Patrick Riou) produeix un clarobscur lent i transformador. El batec de contrallums de la technoparty contribueix aquí a un lent joc escultòric fet de llum i foscor. Guia la mirada. Modela els moviments del grup en el seu conjunt, però també destaca els innombrables moments íntims.
A més de a l’heroisme romàntic de Delacroix o al realisme íntim de Rembrandt, Crowd també recorda a un gegantesc i vibrant fresc del Renaixement. Pintat amb rapidesa i precisió, fet de figures àgils i escenes fluides que perduren a la retina. Capa sobre capa, fràgil i amb una claredat aclaparadora en la composició.
Si a Crowd hi falta alguna cosa és cruesa directa, violència, sexe, qualsevol tipus de jouissance. La representació acumula meticulosament tots els ingredients d’un tanztheater contemporani, però en termes d’implicació sensacional posa els espectadors a pa i aigua. El realisme de Vienne, compost a partir de registres contemporanis sintètics i digitals – reciclatge i remescla inclosos – imposa una certa distància.
Crowd no deixa de ser un espectacle, malgrat la fantàstica i vibrant barreja d’imatges i sons. Convida l’espectador/a a fer el seu propi procés. La música és estimulant i sumada al torrent palpitant d’imatges humanes s’emporta l’audiència – només fins a cert punt. Perquè també s’ha creat deliberadament un espai per mantenir intacta la subtil escenificació dels costats ombrívols del joc social. En el cas que s’hagués construït una il·lusió excessivament triomfal o grotesca de la mateixa festa extàtica, aquesta subtilesa s’hagués escolat ràpidament per l’aigüera.
Crowd no és un freakshow, no hi mor ningú i ningú es treu la roba del tot. Tal com va fer Laurent Chétouane en el seu Sacré Sacre du Printemps, Vienne també es nega al sacrifici. Tothom sobreviu la vetllada, aquí i allà potser amb alguna contusió, una samarreta estripada o una esgarrapada a l’ànima. Vienne no connecta el plaer extàtic i transcendent de la rave a una moral modernista, determinista i fidel a l’impacte directe del ‘shock and awe’, a la divisió entre bé i mal, vencedors i vençuts. En canvi, demana del seu públic, com en una constel·lació familiar que se n’ha anat de mare, que prengui el dolor i la dolenteria, la impotència i l’arrogància pel que són: qüestions recurrents del dia a dia, qualsevol cosa menys exòtiques o exuberants, i a les que hauríem d’acostar-nos suaument i amb molta cura.
Fransien van der Putt
Article publicat originalment a Theaterkrant.nl (juny 2018): https://www.theaterkrant.nl/recensie/crowd/compagnie-gisele-vienne/ (Traducció del neerlandès: Jordi Ribot Thunnissen)
Bibliografia i linkografia:
Bleeker, Maaike: Visuality in the Theatre (The locus of looking). Palgrave Mc Millan, 2008
Ehrenreich, Barbara. Dancing in the Streets. A history of collective joy. Holt, 2007.
Foucault, Michel: “A preface to Transgression” dins de Faubion, James (ed): Michel Foucault: Aesthetics. Essential Works 1954 – 84. Penguin RH UK, 2020.
Yarber, Angela, M. Embodying the feminine in the dances of the World’s religions. Peter Lang, NY, 2011.
Quatre referències a l’obra i pòsit poètic de Gisèle Vienne
Holland Festival en conversa amb Gisèle Vienne: https://www.youtube.com/watch?v=0K7tvBtwVCs
Reportatge a ARTE. ‘Com escenificar la violència?’: https://www.youtube.com/watch?v=_pEsjfGB-co
Dennis Cooper, sobre els treballs creat col·laborativament amb la coreògrafa: https://www.youtube.com/watch?v=FIZnNVF_ntE
Festival Mondial des Théâtres de Marionnettes de Charleville-Mezières: https://festival-marionnette.com/en/
Tres referències al compositor Peter Rehberg:
Obituari: https://www.theguardian.com/music/2021/jul/23/peter-rehberg-underground-music-editions-mego
Entrevista amb Peter Rehberg – Meet the Artist: https://www.youtube.com/watch?v=vq2BfxKqxE0
A Tribute to Peter Rehberg: https://vimeo.com/728790426
Llistat molt incomplet de referències a versions coreogràfiques de Sacré du Printemps
Vaslav Nijinsky – Les Ballets Russes (1913). Reescenificació a càrrec del Joffrey Ballet: https://www.youtube.com/watch?v=YOZmlYgYzG4&t=17s
Pina Bausch (1978): https://www.youtube.com/watch?v=z1hFwsXaTVY
Pina Bausch – amb l’École des Sables (2021): https://www.youtube.com/watch?v=swRXz4UJRbI
Laurent Chétouane (2012): https://www.tanzforumberlin.de/en/production/sacre-sacr-du-printemps/
Maurice Béjart (1959): https://www.youtube.com/watch?v=pNsI13xXc5o
Hans van Manen (1974): https://www.operaballet.nl/ballet/hans-van-manen/repertoire/le-sacre-du-printemps
Roger Bernat (2009): https://www.youtube.com/watch?v=t_rUAhHsDhA
Edward Clug (2012): https://www.youtube.com/watch?v=RWzS8ocRhOk
Aicha M’Barek i Hafiz Dhaou (2014): https://www.numeridanse.tv/en/dance-videotheque/sacre-printemps
Altres coreografies/artistes/cicles contemporanis fascinats o interessats per la ‘rave’
Raving Choreographies – cicle a Tanzhaus NRW (2023): https://tanzhaus-nrw.de/en/specials/series/raving-choreographies-2023
Michele Rizzo – Reaching (2021): https://ita.nl/en/shows/reaching/2825179/
Mette Ingvartsen – The Dancing Public (2021): https://vimeo.com/646368067
Christian Rizzo – Une Maison (2019): https://vimeo.com/327008616
https://mercatflors.cat/blog/christian-rizzo-o-la-celebracio-del-poder-poetic-de-lambiguitat/
Jefta van Dinther – Protagonist (2016): https://vimeo.com/165996656
Pere Faura – Sweet Fever (2016): https://perefaura.com/perform/SweetFever.ca.html
