“Danzarina única, sí, La Argentina. Ella fue la más grande artista de la danza teatral española. Artista sensible. De delicada sensibilidad. Artista sensual. De cálida sensualidad. Pero sensibilidad y sensualidad controladas por el más puro de los estilos. Porque La Argentina era sobre todo una artista inteligente. Inteligencia que le permitía desposeer el baile popular de cosas superfluas y pintoresquismo hasta alcanzar un arte puro y desnudo. Un arte espiritualísimo. Fino, sutil, mesurado, ligero, insinuado, inmaterial. Y siempre amputado de esfuerzo. La naturalidad era la gran fuerza de sus danzas. A despecho de haber estado laboriosamente concebidas y montadas, parecían fresca improvisación.”
Sebastià Gasch: De la danza (1946)
María Pagés balla com respira. Amb la felicitat d’una facilitat llargament treballada. I és que no l’ha esperat quieta. S’ha afartat de buscar-la, sola i en equip. Pagés crea amb l’esperit d’Antonio Gades, tal com va aprendre quan, de joveneta, ballava a la companyia d’ell i n’aprenia el que podia, oberta a tot coneixement, com ara encara. En bona mesura, avui és la millor representant de l’herència viva i en moviment d’aquella manera de fer, d’aquella concepció equilibrada, orgànica, humil i àmplia de companyia: la que va madurar als anys setanta i vuitanta del segle passat, en plena Transició democràtica, aquell bailaor alacantí que es definia com a “catalán de Elda”, aquell ballarí i home d’escena que avui concebem (junt amb Antonia Mercé, La Argentina, abans de la Guerra Civil) com la base històrica del flamenc teatral, és a dir, del vocabulari, la morfologia i el sentit social més profund del flamenc, reconvertits en aquesta re-evolucionada sintaxi escènica (coreografia amb sentit) que es despulla i creix enmig de l’espai buit de l’escena.
Maria Pagés defensa la tradició (diu que els puristes, si no existissin, caldria inventar-los pel paper que han tingut de salvaguardar el llegat de què ara tots els creadors flamencs poden disposar), però hi arranca com a punt de partida. La curiositat la du a apropar-se a l’obra de molts altres artistes. Del mateix flamenc als d’altres arts. Espontaneïtat, gràcia, vivacitat i intel·ligència és el que primer destaca d’ella. Parlant, comença molts comentaris precisament amb un “es curioso” la mar de significatiu, per com ens la mostra disposada a sorprendre’s i admirar-se pel que l’envolta, a mirar amb ulls nous la feina de cada dia, com si tingués als llavis aquell “aún aprendo” que diuen que va dir el Goya vell, pintor genial al qual el 1998 la bailaora va dedicar l’espectacle La Tirana. Tot ho sent flamenc. A Flamenco Republic, els batecs del cor li semblen com si entressin per soleá. Li agradava veure el guitarrista Paco de Lucía programat en festivals de jazz. Sent la melodia de la Scheherazade de Rimsky-Kórsakov, i té clar que entra per buleries, però “por una bulería muy lenta, que es como yo acabo la soleá, que cuanto más lenta más bonita es”, com m’explicava fa anys. I així mateix va partir de la veu cavernosa i l’alegre trompeta de Louis Amstrong a When the Saints go Marching in o fins i tot del conegudíssim Imagine de John Lennon. A l’hora d’imaginar el que sigui, Pagés no ha fet mai curt. Ha posat en contacte el flamenc amb el blues, el jazz, l’òpera, la música simfònica, la dansa clàssica (ha col·laborat amb Tamara Rojo i Ángel Corella), la pintura, l’arquitectura, músiques populars com el bolero o també, com ara a Óyeme con los ojos, la paraula literària. Ella crea com parla. Amb la mateixa felicitat. Ràpida i intel·ligent, no es mou per tòpics. Descobreix matisos i sentits nous en les paraules que és a punt d’escollir igual com li passa amb els passos dalt de l’escenari, encuriosida de cop per les vies que se li acaben d’obrir davant dels ulls. Així va ballar las “Nanas de la cebolla” del cantant Joan Manuel Serrat (i, doncs, del poeta Miguel Hernández) en un espectacle, Canciones, antes de una guerra, dedicat als somnis de la infància com a estendard contra qualsevol forma de guerra. No ha esquivat mai el compromís. Tampoc el més personal d’una creadora envers el seu bagatge o la trajectòria pròpia, que s’ha plantejat en espectacles com Flamenco Republic o l’íntim Autoretrato.
Alhora, Pagés no sols s’ha reivindicat com a dona (pensem en Yo, Carmen, per exemple), sinó que ha actuat com a tal amb una generositat que es respira en la seva dansa. Hi ha fragilitat. Però cal ser forta per reconèixer-se fràgil. I Pagés sempre ha entrat en zones d’ombra per explorar-les, a veure què passava, disposada a desinstal·lar-se del fixat i emprar de forma renovada la tradició i qualsevol altre bagatge. Sempre i amb personalitat. ¿Recordeu quan a la pel·lícula Moulin Rouge (2001) l’australià Baz Luhrmann ens redescobria la cançó Roxanne de Police com un tango (argentí) perquè s’hi adequava el tempo, el compàs intern de la cancó, i l’original quedava així potenciat de forma totalment recognoscible? Cal tenir personalitat i oïda per capgirar i subratllar, des de la fidelitat, el que havíem sentit sempre de la mateixa manera. Doncs, María Pagés va fer exactament el mateix, si fa no fa en aquells mateixos anys, quan se li va acudir ballar per tangos (flamencs) una cançó de Tom Waits. “¿Ese negro quién es?”, li demanaven a Sevilla, confosos per la veu aspra i baixa del californià blanc. “¿Y cómo bailas en flamenco esa música?”. Però ella ho tenia clar: s’hi adeia el compàs i ho podia ballar per tangos. “¿Y cómo quieres que lo baile, mi arma? ¿No lo oyes? ¿Que no escuchas los remates? ¡Si es bestial como va por tangos!” També en compartia el soul, l’ànima. I aquesta és i ha estat la seva principal arma. Al capdavall, en el seu deix sevillà sonen igual “arma” i “alma”. Per què ens ha d’estranyar, doncs, que es retrobi corporalment en les paraules de Sor Juana Inés de la Cruz o de Fray Luis de León? El flamenc sempre ha estat la millor encarnació de la sinestèsia amb què ara titula Óyeme con los ojos. El flamenc és la corporeïtzació del so, tradueix el compàs en ritme visual, visibilitza i escriu en el llibre del cos el sentit invisible de l’ànima. Com no dir-ho del seu flamenc, doncs, que acull de forma àmplia una espiritualitat que troba el seu just mirall en qualsevol de les dues ribes del Mediterrani? No és mestissatge. És ballar-se humana en el més ampli sentit de la paraula. És ba(ra)llar-se entre contraris. Els accents són un detall. Però el millor detall.
Entre que té els braços llargs i és sevillana de l’escola de Matilde Coral, el seu braceig és vistós, floral, expansiu. Però els peus són rabiosos, a la catalana. Pagés es mou amb personalitat pròpia entre moltes escoles i moltes influències. Ha tingut ganes també d’acostar-se a les altres arts. Té païdes –invisibles ja dins seu– la generositat, l’obertura i la curiositat humil de l’esmentat Gades. Té les ganes de recerca, el rigor i la curiositat insultantment juvenil del Baryshnikov més madur. Té l’adaptabilitat, la capacitat de metamorfosi i la curiositat camaleònica del coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui. Té la sensibilitat com de veu baixa i la curiositat tímida de l’escriptor José Saramago. Té l’hospitalitat, la lleugeresa càlida, l’amplitud de gestos i la curiositat plàstica de l’arquitecte brasiler Oscar Niemeyer. Són gent de frontera. I la curiositat és el mínim comú denominador d’aquesta obra oberta, tan sols igual a si mateixa pel desig permanent d’evolució. Generosament obertes, les obres de María Pagés ens acullen tal com som. I no sé deixar de relacionar això amb una anècdota que la bailaora va explicar el 2015, a Peralada, en els agraïments al públic: a Sevilla, a casa de la seva iaia catalana, hi havia sempre un “Déu vos guard” penjat a la porta.
Per casualitat, aquella nit a Peralada vaig veure l’obra Yo, Carmen al costat d’un homònim seu, l’escriptor català Vicenç Pagès, premi Sant Jordi 2014 per Dies de frontera. I la proximitat espacial em va fer pensar en coincidències generacionals. En la voluntat de canvi i la varietat de formes de tots dos, hi ha una aparença postmoderna que aposta per l’harmonia (la simultaneïtat de capes) i el timbre (els jocs de textures), però que, de fet, no renuncia mai a una sentida vocació moderna, amb l’adopció de determinats compromisos humans que es volen universals. Nascuts el 1963, tots dos Pagés comparteixen una qüestió de punt de vista: contar-nos la vida normal, fins i tot amb humor i ironia, a partir de la multiplicitat calidoscòpica dels seus reflexos, quan el que importa no és tan l’argument (la melodia) sinó el joc harmònic de registres, la varietat de formes, el compromís amb la silenciosa veritat més callada i la demostració no virtuosa ni espectacular del fet que la bellesa és en tot i en res. En el més petit. En el més normal. Perquè tot depèn de nosaltres. També els espectadors, lectors en el més ampli sentit de la paraula.
Joaquim Noguero
Links:
Altres links:
Bibliografia:
