Per què crees un duo, i per què amb dones?
En realitat, no va ser conseqüència de cap procés de reflexió, ni tampoc una cosa premeditada. Ha estat fruit d’una història. Són dues ballarines amb qui estic acostumat a treballar, i el que els demano sempre genera un treball generós i complet, sobretot pel que fa a improvisació.
Fins ara, havia posat la seva sensibilitat al servei dels temes que m’interessaven a mi, com a POLICES!, Ordinary Witnesses o Sfumato. En aquesta última obra, però, el mètode de rotació que la Lora desenvolupa des de fa anys aconsegueix transmetre la sensació que produeix el fet de perdre els punts de referència, alhora que reflecteix la impotència que senten els refugiats climàtics, però no d’una manera il·lustrativa sinó més aviat evocadora. Un dia, vaig pensar que més que qüestionar aquests temes per mitjà de la dansa, hauria de començar a analitzar l’origen del moviment, el lloc d’on prové la seva forma única de ballar. És una clara diferència en comparació amb els meus darrers treballs, en què primer abordava el tema que suscitava el debat i després em dedicava a estudiar la dansa, la llum, l’espai…
Aquest cop volia fer just el contrari. Començar amb la dansa —la dansa de totes dues— i veure què ens explica sobre qui són, i sobretot de quina manera el moviment revela com és una persona determinada. En la seva relació amb els gestos de la dansa, hi ha alguna cosa essencial, fins i tot urgent. El que m’interessa en el retrat d’aquestes dues dones és l’àmbit personal i privat.
Per què vas triar concretament aquestes dues ballarines?
Quan la Lora gira sobre si mateixa, no balla, és com si entrés en trànsit, més enllà de la interpretació física, més enllà del virtuosisme, i nosaltres en fóssim testimoni. Per descomptat, ni l’Annie ni la Lora no ens expliquen la seva vida quan ballen, però sí que sentim alguna cosa personal. No pas la seva privacitat ni la seva història íntima, sinó un estat sensible que s’obre al seu espai poètic i que és essencial en la seva trajectòria com a ballarines.
Els retrats es juxtaposen o hi ha algun duo?
Els retrats es juxtaposen, diria que són més dos solos que no pas un duo, potser amb algun moment de transició. Penso en dues presències solitàries que comparteixen un mateix espai. Podria ser un duo que comparteix l’espai-temps. En tot cas, la intenció no és que es trobin. L’escenografia té més aviat la lògica d’un díptic en el qual coexisteixen.
Com s’ha desenvolupat aquest procés?
Una part de la meva feina consisteix a compartir el potencial que tots tenim a l’hora de refrenar els nostres impulsos i finalment alliberar-nos. Quan treballava amb Mg Stuart, solíem concebre obligacions i restriccions, i examinàvem la nostra capacitat d’adaptar-nos-hi, de trobar-hi solucions, i tot això creava dansa, moviments. Crec que la Lora i l’Annie són dues persones que sempre estan disposades a anar més enllà dels seus límits, a avançar. Totes les meves obres són un testimoni d’aquesta capacitat que té tothom de superar les dificultats, de lluitar contra el que ens empresona i de transformar la realitat que ens envolta en comptes de patir-la. L’Annie i la Lora tenen aquest alè de vida, que crec que cal compartir.
Entrevista proporcionada per la companyia. Febrer, 2014.
RACHID OURAMDANE presenta TORDRE al Mercat de les Flors del 3 al 5 de maig de 2019.
