“La individualidad ya no puede enmarcarse en los términos de unos rasgos manifiestos de la personalidad. En un mundo de transición y revolución, la individualidad constituye un problema inseparable de las relaciones históricas y sociales, hasta el punto de que no admite ser revelada mediante las simples caracterizaciones de un estereotipo social preestablecido. Cada modo de individualidad está hoy relacionado con la totalidad del mundo”
(Berger, 2014, p.38)
El Group LaBolsa es constitueix l’any 2012 a Barcelona com a marc per a la recerca en pràctiques performatives per les seves integrants —Anna Rubirola , Mireia de Querol, Cecilia Colacrai, Federica Porello, Xavi Moreno, Iris Heitzinger i Natalia Jiménez—, que també han col·laborat entre sí en diferents constel·lacions: El fresc col·lectiu Big Bouncers conformat per les tres primeres, la poètica peça “We wood”(2018) creada i interpretada per la Federica i el Xavi, i un màgic “L_ENTES” (2013) (que em va quedar gravat a la memòria en la meva època d’estudiant) de la Natàlia i la Iris.
L’agrupació de ballarines funciona com un marc d’estudi entorn la creació en dansa, la improvisació i la composició a temps real, un espai a-territorial de retorn a on ja estan en sintonia i des del qual exploren, teixeixen aliances amb espais, llocs, cultures, pensaments i persones i creen espectacles. L’any 2015 vam poder veure La mesura del desordre que van crear en col·laboració amb Thomas Hauert, un espectacle metabolsístic que ja se’ns presentava aleshores, d’una manera o altre, com un retrat del que és el Group LaBolsa, un organisme viu que es reorganitza constantment cercant la mesura del desordre. Ara, estrenant un 2021 si més no curiós, ens presenten Retrats Errants, en la creació del qual han estat acompanyades de Pep Ramis i Maria Muñoz (Mal Pelo).
Des del moment que em van proposar d’escriure aquest text vaig intuir que havia de ser un text a múltiples veus, quelcom que encarnés les vísceres del Group LaBolsa, que en captés fugaçment la seva ànima. I aquí em trobo, davant les transcripcions dels àudios que m’han enviat les seves integrants (Anna, Mireia, Cecilia, Federica, Xavi, Iris i Natalia) responent a la pregunta: “Què passa a Retrats Errants segons el passi de Celrà[1]?”
Sento força responsabilitat arrel de la meva pròpia decisió: vull tallar, enganxar i samplejar les seves respostes per crear un sol relat multi-veu, ojo, que pot ser una matança hardcore. Però pot ser també, i és sense dubte la meva intenció, la manera més eloqüent de parlar d’elles, del que fan i de com ho fan, perquè desitjaria perpetuar el seu com i el seu què, posar-los en valor molt fort, ara més que mai.
El “com” del Group LaBolsa i específicament el “què” de la creació de Retrats Errants parlen del seu context, del nostre, per pura oposició: parlen des del propi fer, des del cos, des del (con)tacte i des de l’espai-temps compartit, a múltiples veus-cossos. I parlen del sentit de pertinença al grup i de com es col·loca l’individuu en un tot. I ho fan des d’un tot —Group LaBolsa— que es manté, fort i flexible com un bambú, adaptant-se i currant-s’ho fort per a poder continuar creant en l’era de l’individualisme i en plena pandèmia del no-tocar. I així, a set veus, ens ballen amb Retrats Errants “la fragilitat de l’individu dins del col·lectiu” des de la pròpia “fragilitat de l’individu dins del col·lectiu”.
L’Anna, la Mireia, la Cecilia, la Federica, el Xavi, la Iris i la Natalia ballen a retratar-se individual i col·lectivament des de la resistència i des del repte. La resistència a sucumbir a la lògica del “sol vaig més ràpid”, la resistència a donar per sabut, a demostrar res o a haver de donar respostes de tot. El repte de mostrar-se fràgils, una a una, compartint des de la pràctica i la reflexió oberta, en directe, en viu.
L’elecció del Group LaBolsa és la d’especialitzar-se en la creació en viu, el col·lectiu “enfoca el seu treball cap al desenvolupament d’un mètode d’improvisació i composició basat en partitures al servei de la creació escènica en viu” (Mercat de les Flors, web). Una aposta que demana diàleg i escolta per a construir col·lectivament a partir de decisions individuals, a partir de les pautes pactades i de l’acumulació de la pròpia pràctica al llarg dels anys. Retrats Errants és la decisió de col·locar-se —individual i col·lectivament—, a mode de resistència, en un marc que força i visibilitza la possibilitat d’errar com a discurs en si mateix i que, per tant, esborra o renega de la propia idea de “possibilitat d’errar”.
LaBolsa aposta per retratar-se, ser miralls les unes de les altres per acostar-se. En aquesta afectació mútua el col·lectiu genera una resistència a les tendències de disgregació social: retratar com una lloança dedicant temps a la contemplació de l’altre/a
(L’Animal a l’esquena, web)
És donant valor a la contemplació i fent visibles els modes de producció —mostrant el que hi ha darrera la pell i la intenció— que les creadores se’ns exposen a Retrats Errants. Ara és a nosaltres el com mirem i què hi veiem, perquè mirar és un acte polític, i, de nou, de resistència. I tant de bo que Retrats Errants sigui, a més, Retrats Futuristes, una mena de visió premonitòria del que es ve, i aconseguim així, mirant juntes i posant cos a experiències com aquesta, resistir.
“La danza del futuro es un acto de Amor porque se realiza como un volcarse radical hacia el mundo. Frente a los límites disciplinares del uso la danza del futuro sale de sí misma en busca de otros cuerpos con los que producir organizaciones desconocidas,compromisos sorprendentes y conocimiento carnal. Por ello, la danza del futuro solo puede ser un reto para los cuerpos que participan de ella”
(Jaime Conde Salazar, “La danza del futuro” pàg. 97)
Amb tot això, aquest és el meu intent de posar cos a paraules sobre la dansa del Group LaBolsa, de mostrar el behind the scenes en un text que acompanya l’experiència de venir-les a mirar, i de que sigui el text qui balli amb elles i no a l’inrevés, que formi part del rastre que Retrats Errants va deixant en espais, memòries i cossos. Ara sí, em llenço amb elles a la (im)possibilitat d’errar:
Vale, voy allá,
a ver que sale
¿qué pasa en retratos errantes según el pase que hicimos en Celrà?
Jo diria que,
és una mica difícil
me cuesta incluso saber por qué.
Se’m barregen a la memòria varis dels passes d’aquella última setmana:
(porque) hemos hecho taaantas composiciones instantáneas que
trobo que
posar en pràctica
el tipus de material que tenim,
que es basa molt sobre la impro,
se me mezclan los acontecimientos
el que em queda és l’experiència
d’aquesta última fase del procés.
Cada noche se desarrolla una cosa nueva y espontánea
para mi tiene mucho que ver con la idea del concepto original de performance
no se reproduce.
És veritat que la última, obrir les portes al públic, pues va ser diferent
el passe aquell concretament va ser una miqueta tímid
recuerdo mucha energía bailando juntas
es generaven dilatacions de temps molt llargues
luego recuerdo un momento
en que todos estábamos vibrando
També, mirant el vídeo eh…
hay unas distancias bastante llamativas…
entre lo que percibí in situ,
lo que imaginé previamente
y lo que luego ví en el vídeo
se evidencian las diversas percepciones.
Si, de alguna manera para mí,
esta pieza va en esta dirección.
Nos acercamos a la propuesta escénica,
estrategias para componer instantáneamente una obra.
Per mi és una peça que genera com
un gran desafío
por eso a mi me encanta este trabajo
son moltíssimes capes que es posen en joc
y prespectivas
en ese cuadro que se va creando.
El lloc on vam arribar,
l’estructura la vam mantenir,
un marco donde los retratos amanecen
consta de tres parts:
Espacio blanco vacío, con una periferia negra.
El espectáculo empieza
de igual manera abstracta y concreta
es como un comienzo de sintonizarse.
Los 6 intérpretes invaden el espacio escénico,
y junto con el sonido y la luz
presentem tots els cossos de cop
en moviment
moltíssima estona:
cuadro de movimiento de los seis cuerpos
solo se oyen los sonidos del cuerpo.
VIATJAR
DESDE
el que li diem “una constant de moviment” que
—la fricción de los pies con el suelo—
hay algo hipnótico
té a veure amb no fer moltes coses
i amb generar moviment sense jutjar-lo,
un soporte común, que nos una
y a la vez nos identifique en las diferencias.
La respiración que, con el pasar del tiempo,
sube de volumen y de intensidad.
FINS
a una “constant de pausa”,
mi mirada viaja de un cuerpo al otro
amb una pauta molt concreta.
Parar se vuelve un acento.
Mi mirada viaja de un cuerpo al grupo.
El viatge és progressiu.
Nos vamos acercando cada vez más a ese lugar
en el que nos colocamos de precipicio
això ens posa com en un estat
de “tunning” físic
pur físic
de no saber cuáles son las agendas secretas de cada uno
és estar allà i calentar
sabiendo cuáles son los comunes.
En relació a la temàtica de la peça:
en el retrat a dibuix
algo se transforma pero a la vez siempre está ahí
gargots,
una cosa més abstracte,
com fan els instruments de la orquestra quan ja estan asseguts,
los cuerpos no buscan conectar,
van afinant.
COM
es viatja d’aquest magma,
a un cambio de paisaje,
fins que poc a poc tot aixó es va concretant en
una forma més reconeixible
imatge estàtica.
Me da el tiempo de mirar a cada una en su estar
evidenciar el encuentro, el acuerdo,
la coexistencia,
EL RETRATO FAMILIAR.
Pongo aquí una canción que da un color
los intérpretes salen uno a uno del espacio en blanco,
lo vacían dejando solo una persona
la tasca que té aquest cos en escena és la de
ESTAR a l’espai de manera que l’espai es faci visible
és un espai de batec,
és una part pont
a on apareixen textos projectats,
la persona que està a l’ordinador escrivint llença
preguntes obertes
—que òbviament llença al públic—
és un espai més de contemplació.
Aquest és el dibuix que fem en aquesta primera part
aquí empieza un nuevo capítulo,
a partir de aquí se abren todos los posibles.
Comença la part que nosaltres li diem “els retratos”:
Es una parte donde nadie tiene un plan,
no té una duració de temps fixada,
se lanzan direcciones, imágenes,
cuerpos a la escena.
És un codi que marca l’acció,
desde la escucha del presente.
no té un ordre fixat,
l’acció pot ser molt variada.
No és qualsevol cosa perquè ja té una memòria
té molt a veure amb la memòria de cadascú,
ja té un recorregut,
que és molt personal
ja han passat paisatges
durant aquests anys.
Hi ha llocs que reconeixem comuns,
una música concreta,
elements que ja apunten a accionar,
a relacionar-te amb els altres d’una determinada manera,
o unes llums concretes
que defineix moltíssim com ens relacionem amb l’espai.
Els ancoratges que tenim,
—sabem que estem fent retrats individuals de cadascú—
motor para una improvisación,
una espècie de marc.
Tenir activada la lectura del que està passant,
estar,
el retrato se evidencia con la palabra y con la escritura,
basada en la personalidad de una persona del grupo.
Aparecen nombres proyectados en la pared,
como si fueran títulos de retratos en movimiento,
Es interesante que sea sobre nosotras?
Si diem “retrat de la Mireia”:
moure’s com es mou ella,
portar a escena,
un text que es va escriure com a retrat seu,
o un text que ella ha escrit,
recuperar alguna cosa d’alguna improvisació,
recuerdo momentos muy potentes
les memòries son una mica difuminades.
Natalia intenta acordarse de una canción flamenca,
Xavi describe una serie de accidentes,
Cecilia y Anna la apoyan desde fuera,
Iris empieza a desarrollar desde una esquina
Mireia escribe “Federica”
recuerdo muchos silencios…
está tocando algo y no se mete del todo,
ens entreguem ja en aquesta capa,
tot això lligat amb el ritme
recuerdo momentos de sentir que debería entrar
té molt a veure amb la memòria de cadascú
més despullada:
Què recordo jo
—escucha como muy expandida—
i com això conviu amb el que està
passant en escena en aquell moment.
Quan estem fent un pont entre un retrat i un altre,
que propone un cambio de atmósfera,
reconociendo lo que está,
—el grup en principi té l’obligació d’unir-s’hi—
las decisiones de las compañeras.
Tenim unes tasques concretes,
que son tasques grupals
—tenen a veure amb la musicalitat o amb l’espai—:
en contacto parecen representar
pinturas rinascimentali
en movimiento, lento y constante.
Un momento en que
estava fent aquesta experiència embarassada
le pongo una canción de Aretha Franklin
fer desde el lloc on estava
todos estábamos vibrando
relacionar su vibración a la de la voz de la cantante
reconocer
sense forçar-me a haver d’executar algo molt extrem
desde las sensaciones físicas
fluctuant de formació
hacia la vibración emocional
moments amb una càrrega més emotiva
al mismo tiempo…
el motor encendido
ON/OFF
bastant enxufada
para poderse lanzar,
llenando el espacio de trazos, pausas,
impuls una mica menys predissenyat
relaciones contrapuntísticas…
llevando una cierta ligereza en la escena
activada la lectura
pongo “Moonlight Serenade”
Irene apaga las luces.
El final és totalment obert.
Diría que es esto,
aproveché a hacer un poco de catarsis…
no sé si estic parlant en termes com molt confusos
se me mezclan
solo tengo imágenes sueltas.
et parlo desde la memòria.
I després pues… què més dir?
Practicamos mucho la de
“ir a algo más profundo con cada cosa que sucede”
que per mi és molt estimulant
para lanzarnos a un “no saber”
cada propuesta puede tener interés
un día un bolo increíble
cuando nos entregamos suficiente.
y otro día un bolo más
muy multivoces, muy plural
y quizás más difícil para seguir para el público.
Davant d’un públic hi ha aquesta sensació d’haver de mesurar
—no es una autopresentación—
com una por a cagar-la,
“no, todavía no, todavía no”
sentir un poco de bloqueo,
la possibilitat d’atrevir-me a accionar,
de decir “venga y dale y dale…”
no proposar coses que disparin en moltes direccions
quizá no llegar a meterse
donar-li temps a les coses
y quizá en otros momentos Sí llegar a meterse.
Forma parte de este trabajo, no?
—improvisar amb el que està passant—
Les propostes que s’instal·len son buscades,
búsqueda de espacios para desarrollar intensidades
son autèntiques,
confiar en el que cada una aporta i validar-ho
sumarse o contraponer…
no s’acaba de desenvolupar
por esa necesidad de dar el espacio a los demás.
Saber que hay un cierto riesgo,
falta de claridad puede darse;
creo que es lo que lo hace DELICADO:
en el sentido de “ser frágil”
constatar el presente, lo inmediato
a accionar, a estar
esquivando a veces la profundidad
y también en el sentido
de que esta fragilidad
es lo que le da una fuerza increíble
té a veure amb aquest equilibri
cuando se presenta como
una cierta vulnerabilidad
—alerta,
escucha,
desconcierto,
apuesta,
flexibilidad,
entrega,
duda—
de esta gente en el escenario construint
en aquest marc de composició instantània
a més a més d’uns pactes,
acordar y opinar 7 piezas diferentes,
afinando en el cómo se van creando las situaciones:
una sèrie de paràmetres que hem de seguir
uns principis d’acció escènica
o estratègies que volem assolir;
confiando en qué es lo que estan contando
y reconocer el camino particular de la propuesta.
Retratos Errantes zigzaguea,
algo que viaja y que a veces aciertas
abriendo y cerrando capítulos
esa idea de LO ERRANTE
a veces es nebuloso, un poco borroso.
y no se ve del todo…
creo que estas son todas las facetas del humano
de cada una de las individualidades
Cada día tenemos más claro porque nos hemos agrupado…
la suma de retratos necesita de uno a otro
hemos creado un sistema
hay como un lazo
cada vez más fácil volver y estar
YA en esta sincronía que tanto hemos cuidado,
que componemos
LaBolsa.[2]
[1] El passat 8 d’octubre de 2020 el Group LaBolsa va fer una mostra de procés arrel de les dues setmanes de treball en residència a L’animal a l’esquena de Celrà. https://lanimal.org/index.php?page=generador&id=570
[2] text editat per Laura Alcalà amb les respostes de l’Anna, la Mireia, la Cecilia, la Federica, el Xavi, la Iris i la Natalia.
Laura Alcalà Freudenthal
Group LaBolsa presenta ‘Retrats errants’ al Mercat de les Flors el 6 i 7 de febrer de 2021
BIBLIOGRAFIA
Carmen DALMAU, “John Berger, el crítico que nos enseñó a mirar” en “CLAVOARDIENDO magazine (web)”, 6 febrero 2018. (https://clavoardiendo-magazine.com/mundofoto/panorama/john-berger-nos-enseno-mirar/)
Jaime CONDE-SALAZAR, “La danza del futuro”, Continta Me Tienes, Madrid, 2018.
John BERGER, “La apariencia de las cosas. Ensayos y artículos escogidos”, Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 2014, pag.38.
Jonathan BURROWS, “A Coreographer’s Handbook”, Routledge, Nova York, 2010.
Juhani PALLASMAA, “La mano que piensa”, Ed. Gustavo Gili.
LESSCHAEVE y CUNNINGHAM, “El bailarín y la danza. Conversaciones de Merce Cunningham con Jacqueline Lesschaeve.”, Global Rythm, 2009.
MAL PELO, “Swimming Horses”, Mal Pelo, 2013.
PEREZ ROYO y AGULLÓ, “Composición en tiempo real. Entrevista a Cláudia Dias”, a “Componer el Plural. Escena, cuerpo y política”, Mercat de les Flors/Institut del Teatre/Ed.Poligrafía, Barcelona, 2016.
FRATINI, Roberto (Edició): “Hauert sobre Hauert”, blog Mercat de les Flors, 2018. (https://mercatflors.cat/blog/hauert-sobre-hauert/)
WEB
Group LaBolsa:
https://www.grouplabolsa.com/bienvenida/
L’animal a l’esquena:
Mercat de les Flors
https://mercatflors.cat/espectacle/retrats-errants/
Thomas Hauert:
https://zoo-thomashauert.be/en/projects/135/la-mesure-du-desordre
“Motion Bank” by The Forsythe Company:
VÍDEOS
“La mesura del desordre”, Thomas Hauert & LaBolsa.
Cal·ligrames en Moviment, varis artistes i espais, organitzat per La Caldera, Juliol 2013:
“On Goldberg Variations”, MAL PELO, Teatre Nacional 2019:
“El joc dels capricis”, Àngels Margarit/Cia.Mudances, Sismògraf Olot 2014.
“Ways of seeing” (1/4), John Berger y Mike Dibb, 1972:
https://www.youtube.com/watch?v=2km4IN_udlE
“We wood” Federica Porello i Xavi Moreno, Arts Santa Mònica 2016:
“L_ENTES” Iris Heitzinger i Natàlia Jiménez, tràiler:
“Big Bounce” BigBouncers:
