La culpa és dels homes?
No es tracta de culpes, però en la història de la humanitat, l’excés de testosterona generalment ha estat un problema i s’ha tornat contra els propis homes. La masculinitat excessiva fa mal a tothom.
Es nota el nivell de testosterona en la dansa?
Sí! Amb la Marta Galan, la dramaturga de Dancing with Frogs, hem donat moltes voltes al fet que, malgrat que l’obra és una reflexió sobre una situació que no ens agrada, que ens perjudica, allò que després veus a l’espectacle et fa caure la baba. Aquest potencialitat de la testosterona és fortíssima. És que clar… Per alguna raó l’home ha arribat a la posició que ocupa! Per tant, també cal qüestionar l’admiració que sentim per aquesta força. Fem servir alguns tòpics que ells mateixos desmunten perquè no s’aguanten. Eixa és la idea: Usar l’ultratestosterona per reflexionar-hi sense que ens vagi a la contra, perquè la imatge és molt guapa malgrat el que critica.
Els ballarins de Dancing with Frogs tenen els nivells adequats d’aquesta hormona ?
Aquí han confluït set personalitats molt diferents que s’han encomanat els uns als altres per mostrar tota la “macholinitat” possible, tinguessin la orientació sexual que tinguessin… Crec que els he sabut treure el cantó més “uaca”!
Els fas calçar-se unes puntes…. No ho podies evitar, oi?
És que algú se les havia de posar! I jo no pensava intervenir, tot i que al final sí que ho faig, just en aquest moment. Ha sigut una manera d’entrar al terreny femení, enlloc de posar-se talons, que ho haurien fet en-can-ta-dís-sims. Al principi va ser un poc drama.
No ho havien fet abans?
Mai. Són de contemporani i són bons ballarins, però no tenien cap tècnica. Hem hagut de fet moltes hores de clàssic… Però vaja, que només és per un moment i tampoc els faig fer res molt difícil. I els vaig dir que si no sortia, les puntes anaven a casa. Però ells: “que no, que no, que no, que dona’ns temps…”. I anaven tots ensangonats, amb les ungles negres…
Hi ha sabatilles de punta per a homes?
Van tardar un mes en fer-les els de can Casimiro, que ens cuiden molt bé. Ha sigut tot un repte, una part molt interessant del procés de creació.
A Dancing with Frogs has triat una dona per treballar sobre homes -la Marta Galan-, i a We Women vas triar un home per investigar sobre dones -el Roberto Fratini-. Aquest creuament és buscat?
No, m’hi vaig trobar. Quan encaminava la creació de We Women, el Roberto Fratini treballava amb el Marcos Morau, amb qui compartim espai de treball, i ens vèiem molt. A la Marta Galan fa molt que la conec, però me la vaig trobar l’estiu passat al Teatre Lliure i vam començar a xerrar del tema. Mai és premeditat, treballo la dramatúrgia amb la gent amb qui estic en cada moment, tinc la sensació que algú me’ls posa al davant en el moment oportú.
Vas pensar aquestes dues peces conjuntament, una versió femenina i una en versió masculina?
Va ser quan vaig acabar We Women que vaig pensar que seria interessant veure l’altra part i comprovar si es complementa, si es repel·leix, si encaixa… Fer el ying i el yang.
I funcionen com a retrats al mateix nivell?
Crec que sí. Però són tan diferents! Ara, amb els homes he pogut anar més lluny a nivell físic, amb un treball que m’agrada molt fer, i que només te’l permet un intèrpret determinat. Em sap una mica de greu que a We Women, en triar unes intèrprets que també són coreògrafes i de diferents disciplines – butoh, kutxipudi, contemporani-, no els podia demanar segons quines coses. Com podia dir-li a la Shantala que es tirés pel terra!
Ara ella ja no hi és, al seu lloc hi trobem Shreyashee Nag.
Ella és de Calcuta, no del sud com la Shantala, i això canvia molt la manera de parlar del seu país. Ella ens conta que al seu país és millor néixer vaca que dona.
Aconseguir trobar forats a l’agenda de totes tampoc deu ser fàcil.
Hi ha molts bolos que no hem pogut fer perquè no coincidien les agendes. En canvi, Dancing with Frogs ha sigut molt més fàcil de parir, bàsicament he hagut de gestionar menys i he pogut dirigir més, hem fet un grup molt divertit.
Crec que sempre tries grups amb qui t’avens.
Ho intento, en molts casos es converteixen en amics de per vida. En aquest cas, crec que tinc una part de mi que és molt de xiquet, la meva part masculina, i per això ens hem entès. De fet, jo no tenia cap intenció d’entrar en escena, però al final, aquesta part masculina m’ha tirat a l’arena.
Una dona que dirigeix un grup d’homes, té algun problema?
Doncs ha estat molt bonic perquè tots han ajudat molt. No és que em passi l’estona queixant-me del que no m’agrada dels homes, no era la idea i també hi ha coses que m’encanten d’aquest món, faltaria més. El problema és que al final el patriarcat és una part del sistema econòmic capitalista que crea aquest món d’homes… Casi em fa vergonya parlar d’això perquè està tan suat! Però cal que tots participem d’aquesta conversa perquè és molt real i és tan bèstia! Jo mateixa m’he trobat en la situació que treballant amb un director, no es dirigia a mi sinó als meus ajudants perquè eren homes i li donaven més confiança.
Canviem, negociem les coses, dialoguem d’una altra manera. I compte amb la violència! Que això sí que és una cosa d’homes, i punt; a la mínima, dos hòsties.
No vull donar lliçons, però estic en un moment de la teva vida que veig les coses amb molta més claredat. No tinc ni puta idea de res, cada dia aprenc i cada dia penso el que em queda per saber, però als 50 anys agafes una perspectiva amb el que et rodeja que et permet enfrontar-t’hi. Simplement voldria caminar cap a un món millor, encara que soni molt ximple, que la gent sigui feliç, que ens ho passem bé els uns amb els altres.
Sabies el tipus d’home que volies com a intèrpret?
Vaig fer un càsting en vídeo on demanava que m’expliquessin en 2 minuts què era ser un home del segle XXI. Va coincidir amb la meva operació del genoll i em vaig passar la convalescència mirant vídeos i pixant-me de riure. Del centenar que vaig rebre en vaig triar cinquanta, i després vam fer un taller d’una setmana amb uns 30. Finalment vaig escollir els que em donaven més material, i és bonic perquè són homes molt diferents. Ara estic veient una pel·lícula sobre l’Òpera de París i clar, són tots iguals. Aquí només de veure’ls junts ja és interessant.
Per què feien riure tant?
Perquè hi ha gent molt passada de rosca, i molt d’exhibicionisme. M’han ensenyat de tot! Però també em quedava la sensació de confusió, de no saber com portar l’home que volien ser. La masculinitat, avui, està en qüestió.
Ja estàs plenament recuperada de l’operació?
Sí, bé, és un genoll a restaurar, no sé fins quan m’aguantarà. O fins on em durà. No vull passar una vellesa coixa, he de fer un poc de pensament sobre el tema, perquè em penso que ja estic bé, i l’altre dia vaig fer a Bilbao un One-Hit Wonders de uaaaa! Com si tingués 20 anys, perquè encara tinc aquesta energia… Però el meu cos després se’n ressent. I vaig trucar al cirurgià i em va dir: “Estàs ballant des dels 3 mesos, què vols? Si estem tots aquí resant perquè no ens ho creiem”. El normal eren 6 mesos com a mínim de convalescència, i fins als 2 anys no es considera que està totalment restaurat. Però jo continuo fent classe i fent de tot. Si em fa mal alguna part li dic: a callar! Jo continuo encara que m’hagi d’arrossegar.
Això crec que és molt femení.
O molt ximple. Tinc un problema que he de resoldre, aquesta disciplina que m’acompanya des de ben petita.
Te la van inculcar?
Jo crec que és pròpia, però tot l’entorn també era així, per a mi era natural i no ho l’he patida mai. Al revés, pateixo quan no la segueixo. De petita, la disciplina del clàssic a mi em va resultar satisfactòria. Tinc amigues que encara em recorden com odiaven la “señorita” i les classes, i jo estava encantada! Però ara he de veure on em porta això per no acabar d’espatllar-me més encara.
I per què parles de granotes?
Bé, hi ha tots aquests contes on la princesa besa un gripau, aquesta cosa tan lletja, per convertir-lo en príncep i que li salvi la vida… I, sí home! Tota la vida enganyant-nos: Però si són sempre iguals, per molt que els besis!
Una entrevista de Bàrbara Raubert
Bibliografia
Pierre BOURDIEU, La dominación masculina, Anagrama, Barcelona, 2000.
Judith BUTLER, El género en disputa, Paidós Ibérica, Barcelona, 2001.
Julián FERNÁNDEZ de QUERO, Hombres para el siglo XXI. Semblanzas de hombres feministas, Traficantes de sueños, Madrid, 2016.
Judith LYNNE HANNA, Dance, Sex, and Gender. Signs of Identity, Dominance, Defiance, and Desire. University of Chicago Press, Chicago, 1988.
Ashley MONTAGU, La naturaleza de la agresividad humana, Alianza, Madrid, 1985.
VVAA, Sol Picó Liquid Docs 01/2010. Art & Live Art – International Bookmagazine, Liquid Limits, Barcelona, 2010.
Links d’interès
https://mercatflors.cat/blog/sobre-la-piel-del-huevo-te-lo-da-per-ester-vendrell/ (Artículo de Ester Vendrell sobre La piel del huevo te lo da de Sol Picó)
https://mercatflors.cat/blog/visita-a-la-piconera/ (artículo de Miquel Valls, “Visita a la Piconera”)
https://mercatflors.cat/blog/punk-amable-i-amb-humor/ (artículo de Bàrbara Raubert, “Punk amable i amb humor” sobre Sol Picó)
https://mercatflors.cat/blog/gestiones-gestaciones-gesticulaciones-por-roberto-fratini/ (artículo de Roberto Fratini, “Gestiones, gestaciones, gesticulaciones”)
http://www.ehu.eus/ojs/index.php/ausart/article/viewFile/14406/13129 (artículo de Oriol Fort Marrugat, “Cuando Danza y género comparten escenario”, Ausart Journal for Research in Art, n. 1, 2015)
file:///C:/Users/usuario/Downloads/139154-326530-1-PB.pdf (artículo de Sophie Kasser, “El cuerpo femenino en la danza: escritura de mujer”, DUODA. Estudis de la diferència sexual, núm. 36)
http://www.numeridanse.tv/fr/themas/34_feminin-masculin (sección temática y selección de vídeo “Féminin-Masculin”, NuméridanseTV)
https://mercatflors.cat/blog/sobre-mujeres-de-polvo-y-de-aire-por-roberto-fratini/ (article de Roberto Fratini ‘Sobre mujeres de polvo y de aire’ sobre Sol Picó)
http://www.quart-primera.com/ (web de Pere Jou)
Links vídeo
https://www.youtube.com/watch?v=485-NgI3DMI (Reportaje de Andrea Alvarado, 2016, “Danza, feminismo, género”)
https://vimeo.com/137310169 (Conferencia de Javier Vaquero y Ana Bustinduy, “Danza contemporánea y feminismos”, 6 de julio 2015)
https://www.youtube.com/watch?v=NeoDrRJKMII (tràiler de la pel·lícula Chevalier, d’Athina Rachel Tsangari, 2016)
https://www.youtube.com/watch?v=I0MyFrvaxf0 (Les Ballets Trockadero de Monte Carlo, 2011)
