El dia 13 de març vaig entrar en el que seria l’últim assaig de la companyia, fent-nos petons de bon dia, i vam acabar separats a un metre i uns amb llàgrimes i d’altres callats i seriosos.
Estàvem a punt d’entrar al Teatre Nacional per fer una setmana de residència i per fi estrenar el 26 de març la darrera producció, Malditas Plumas.
He de confessar-ho, primer vaig respirar amb un somriure per dintre perquè no tenia ni idea del que ens cauria a sobre al món sencer!!! Ai, ignorant de mi, jo que pensava que així tindria una mica d’avantatge per assajar més i estrenar amb l’espectacle més arrodonit. A partir de llavors vaig seguir dia darrera dia pujant a la Piconera, sola i amb una barra de pa (per això del “salvoconduto”) per intentar desconnectar-me del món i de la tristesa que anava envaint-me. Viure a 5 minuts d’on treballes mai m’havia resultat tan miraculós. Quan porte una hora davant la pantalla, és matemàtic, em cremen els ulls, em pica tot, he d’apropar-me molt perquè no puc apreciar bé els moviments que fa la professora… tot on line: fer classes, parlar amb els amics, visionar espectacles, vore pel·lícules, informació diària…
Som animals de costums i la meva és mirar als ulls del públic, tenir complicitat, fer-los moure, riure, plorar amb tot el que emana del meu cos sense pantalla per en mig, directe, a la vena, sense filtres. Costarà pero m’hi acostumaré si cal, sento que m’he convertit en un camaleó amb puntes que canvia de color per distreure a l’enemic. Malditas plumas, repassant i assajant durant tot aquest temps de soledat en mig de l’escenografia penjada a l’ espai, me n’anode que pot ser la història d’un confinament. Una dona, tancada en la seva saleta de casa, s’ha muntat un petit escenari i inclús s’ha fabricat una doble casi igual que ella. La porta penjada a l’esquena, li xarra i li explica qui volia ser de petita, els seus somnis, el que va viure, com va estar a les portes de ser qui li hagués agradat ser… Però un dia de cop, en mig de la saleta, se n’assabenta que no ho ha aconseguit, s’ha quedat a mitges i a sobre té por a fer-se vella i desaparèixer en aquella saleta sense que ningú la trobi a faltar. No sé si aconseguirà sortir de la seva saleta i perdre la por de tornar al món, al món que ens espera… Algú sap quin món ens espera? Enmig de l’espectacle baixe a platea i faig moure al públic, ells em toquen i jo els toque a ells… Ho farem amb mascaretes i guants? Ara mateix, aquest camaleó amb puntes ja no sap quin color ha d’adoptar…
Sol Picó
Resposta de la ballarina i coreògrafa Sol Picó a la pregunta:
La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?
Foto Mar Badal
