RF: He entès que Orgia és la segona part d’un projecte dedicat a la contracultura, que inclou 3 formats instal·latius (Anatomia, Mur i Ecosistema) i una trilogia escènica: Utopia de 2024, Orgia i una tercera peça, Normalitat, encara per fer.
MB: Aquest era l’estructura inicial del projecte. Hi va haver un moment, arran de tota la recerca feta per rojos, que em va venir de gust estudiar les contracultures. Inicialment, la meva idea era centrar-me específicament als moviments artístics i a l’aventura recent de les avantguardes, però després vaig ampliar la recerca a totes les contracultures – també pop i juvenils – enteses com a pràctiques instintives o deliberades de resistència a un sistema, gestos de qüestionament. Vaig tenir la voluntat inicial de veure quins eren els motors comuns en totes aquestes contracultures. Molt ràpidament em va aparèixer la idea d’utopia. Utopia és una paraula molt rica en continguts culturals, un concepte amb un historial molt complex, però la qüestió que em movia era el com seria pensar en un món millor: el fet de creure que aquesta societat, pel que sigui, no funciona bé, i el desig de canviar-la concretament. Orgia va ser inicialment una reflexió sobre la moral. Vam constatar que a cada època hi ha un moviment que qüestiona la sexualitat normativa des del vessant del desig. Als meus plans originals, Normalitat volia ser la revisió d’una obra de teatre feta fa molts anys, el 2017, a l’espai de creació de NunArt: una peça que em va encantar fer i que volia revisar des del present. Recordo que en el seu moment vam agafar la idea de normalitat, que té a veure amb un sistema de normes, i vam reflexionar amb tot l’equip sobre què seria aquesta normalitat. Era també l’època que Rajoy ens atabalava constantment amb el refrany aquell de “tornar a la normalitat”. I ens demanàvem què seria aquella normalitat, i perquè hauríem de tornar a aquest arsenal de normes que els polítics reclamaven.
RF: Una mica com després de la pandèmia, quan ens van obsessionar amb el fetitxe verbal de la “nova normalitat”, que no deixava de ser una mena de “nova normativitat”, definitivament immunològica…
MB: També dir que al final el projecte no es va dur a terme exactament tal com s’havia concebut. Després d’Utopia i Orgia finalment ens n’estem anant cap a una altra banda. Però pot ser que Orgia sigui també un debat sobre normativitat.
RF: ¿Sabies que la paraula orgia té una relació etimològica, per modificació apofònica, amb el grec érgon, que significa “obra”, “opus”, i fins i tot amb la paraula enérgeia, entesa com energia o més exactament “acte”, “realització” d’una potència? Al darrere d’aquesta família semàntica hi ha, si vols, el carisma de fer, els poders gairebé màgics de l’acció directa i concreta, de l’operació gestual. Quelcom que trobaríem al castellà hechizo o al seu equivalent italià fattura (ambdós del llatí facere). En totes aquestes circumstàncies (tant de l’orgia com de la màgia pràctica i de la performance a seques) el camp semàntic es veu travessat per la urgència i la imminència de l’acció material, com si el discurs i el pensament resultessin insuficients per allò que es vol evocar. Sens dubte, el sexe forma part d’aquest vessant desafiant de l’experiència pura, on el gap entre dir i fer, pensar i actuar, es torna vertiginós. Així doncs, una orgia vindria a ser un gest enèrgic i performatiu de materialització de quelcom que es resisteix a tota mena de cristal·lització simbòlica.
MB: Què interessant. Jo sí que sabia que inicialment la paraula Orgia tenia a veure amb el ritual, sense cap relació directa amb el plaer sexual, i m’interessava posar-la en relació amb allò que diu Michel Foucault a la seva Història de la sexualitat, on la sexualitat en si mateixa es presenta més bé com una obsessió temàtica i discursiva contemporània. Es tractaria de revisar què ha sigut per cada moment de la història allò que hem entès com a sexualitat. A Orgia abordem aquesta complexitat des de la idea de ritual: és un estudi coreogràfic que té a veure amb cossos sexualitzats, però crec que té molt de sentit allò que dius, posant-ho en relació amb l’energia, amb el fet de celebrar un acte de resistència mitjançant una acció governada pel desig i pel plaer com “excedents” o excessos del discurs.
RB: El paradigma orgiàstic neix a l’antiguitat en el context ritual d’una religiositat alternativa, més mistèrica i fins i tot clandestina, com ara els cultes de Dyonisos, que tenien lloc al secret dels boscos, i s’associaven a una vitalitat orgànica molt accentuada, per exemple pel consum de carn crua (la omofàgia) i per un exercici prou desbocat i desenfrenat de la sexualitat. Generalment, concebem el ritual com quelcom ordenat, reglat, cerimonial per no dir cerimoniós, que es tradueix gairebé sempre en litúrgia (leitourgia), “servei públic”, i té a veure amb la religió (religio: allò que es “rellegeix” amb zel, prudència, fins i tot temor). En canvi, el concepte d’orgia ens remet inevitablement a imatges de desordre, aldarull, clandestinitat i desinhibició.
MB: Fixa’t que la idea de fer Orgia té un origen molt senzill. Vaig veure un amic meu dient-li a la seva filla que no fes Twerk (“no facis això!” li deia) – encara que la nena estigués gaudint d’allò que havia après a la classe. Llavors vaig reflexionar sobre quina mena d’atenció i de censura genera un cos que es llegeix automàticament com sexualitzat. Un altre dels projectes de Contracultura fou Anatomia d’una professió desconeguda, una instal·lació realitzada al Born en 2023 que tornem a estrenar al gener a Màlaga. És un estudi sobre les males pràctiques en contextos de creació escènica. Hi apareixen molts testimonis de persones que parlen de la seva experiència en dansa i de les coses que els han passat. Hi veia reflectides moltes coses de la meva formació com a ballarí, coses que havia viscut a l’aula o a l’espai escènic. Parlant a grans trets de tot allò que suposa la formació en dansa, he vist coses que no m’agraden gens si les miro amb les eines que tinc ara, i no deixo de preguntar-me per què, en dansa, el tema de la sexualitat era tan present en moments quan s’hauria hagut de parlar únicament de dansa, quan no hi havia cap altre tema que realment ens travessés. En canvi, la mirada que rebíem des del professorat o des dels autors en els primers processos de creació, ja era una mirada hipersexualitzada, que pretenia explicar-nos coses que nosaltres encara havíem d’entendre del nostre cos. Després hi ha quelcom que té a veure amb estètiques i interessos més personals: totes les contracultures que he estudiat tenen danses. Aleshores què serien uns estils de dansa contraculturals? I quin tipus de lectura sexualitzada sobre el cos transmetrien? Com fèiem el procés de creació amb la companyia, vaig crear contextos d’estudi: amb l’Helena Gispert sempre ens plantegem els processos com ocasions d’aprenentatge. En aquest cas veníem de rojos, on havíem estat dos anys mastegant temes de postguerra, i allò era molt feixuc. rojos havia sigut intens. L’Helena no parava de dir “tinc ganes de gaudir ballant”. Aleshores, l’any passat, vam començar amb quatre stage: rebíem classes de Twerk, de Voguing, de Waacking i de Dancehall. Com ja havíem fet per altres creacions, intentàvem que les nostres fonts fossin directes. No volíem senzillament fer una peça sobre aquests estils – jo no soc coreògraf d’això i no tinc cap interès per “codificar” els passos inherents. Més aviat volíem entendre d’on venien aquestes danses, quins orígens tenien. Això per exemple ens ho va transmetre el Jayce Gorgeous Gucci (el vau veure recentment a la Ballroom del Mercat) pel tema del Voguing, o l’Aina Lanas pel Waacking, Ambar Murgia pel Dancehall, i Kim Jorgan pel Twerk. Volíem tornar a aquest estadi d’estudi previ, aprendre com es fa tot això. Quan parlo d’estudi coreogràfic em refereixo a l’esforç insistent que vam fer d’apropar aquests llenguatges al nostre cos.
RF: Potser t’interessarà saber que en llatí studium significa precisament això: desig. Un desig poderós. Cum ira et studio: amb ràbia i passió, per no dir obstinació, parcialitat. No hi ha res més apassionat, més eròtic i a la vegada més metòdic que aquells études que Chopin va compondre per entrenar la mecànica dels dits.
MB: Una bona il·lustració d’aquesta paradoxa són les tres grans parts d’Orgia: una primera, que és com un sacseig del cos, una mitja hora coreogràfica molt intensa i molt dura d’executar, on extenuem els cossos de plaer: volíem veure com uns cossos sexualitzats es volen portar al màxim del plaer que poden sentir ballant. A la segona part fem altres deconstruccions de l’acte sexual, per exemple la deconstrucció d’un gemec mitjançant un treball vocal, veient alhora que podíem desplegar físicament com lectura d’aquest gemec, i finalment una última part molt més “ritual”, dedicada a fer llum sobre aquesta latència d’un impuls sexual que finalment sentim tots i tothom. Acompanyant tot aquest procés de dansa, he llegit molt Josep Maria Esquirol, que diu que el desig és senzillament la vida vivint-se: al desig hi hauria en resum una pulsió de vida molt intensa, que ens empenyi cap a allò desconegut. Per això, Esquirol diferencia molt la idea de desig de la idea de necessitat: la necessitat es pot aplacar, però el desig moltes vegades no: agafa altres branques, es transforma, es transfigura, es desborda. Després de tota l’animalitat o “bestiesa” del principi de la peça volíem acabar en un lloc més profund, més espiritual.
RB: Hi ha dues coses que em criden l’atenció del teu dossier. La primera és la teva referència molt singular al symposion antic: botellada d’amics, reunió típicament masculina (encara que hi haguessin sovint convidades dones), tertúlia o sobretaula on es podia fins i tot parlar del món i fer filosofia, però sempre amb consum de substàncies psicotròpiques (sobretot alcohol) i amb una base intensa d’entredits eròtics i homoeròtics. Com si el fet de beure junts (sym-posion)hagués de produir una alteració d’estat, una mania divina que els grecs associaven tant al plaer físic, com a la clarividència espiritual. En aquest sentit, orgia del pensament, apogeu d’un “dionisisme” de l’ànima i del discurs seria també el famós Convit de Plató. Ara, si el symposion era un escenari d’interacció masculina i conversativa, els misteris dionisíacs eren típicament femenins, i constituïen un context d’alliberament fins i tot convuls de la sexualitat de les dones. Per això no és fútil la relació amb la dimensió de l’encanteri, de la fattura: totes aquestes coses, totes aquestes “operacions nocturnes” – màgia, orgia, misteri, etc. – sempre han representat els llenguatges alternatius dels i de les que “no tenen veu”. La màgia ha sigut una activitat tradicionalment femenina i clandestina perquè era l’única manera que les dones tinguessin per creure de poder canviar concretament el món. Crec que una bona part del teu treball ha sigut rastrejar i donar cos a la veu dels que van ser silenciats. A l’orgia hi trobem la mateixa forma de resistència concreta, molt basada en la vivència d’un plaer que no es deixa engabiar. L’orgia seria fins i tot política sent “políticament inservible” d’una forma molt literal: no es posa al servei dels poders – els supera, els desborda, els redistribueix.
MB: Allò que dius em fa pensar fins i tot a coses anteriors al projecte de Contracultura. Abans de rojos havíem fet la recerca de [kórps] que era un estudi sobre pràctiques violentes al voltant de la tradició. Hi havia un llibre prou controvertit del Jordi Bilbeny, La sardana i la religió de les bruixes (2015), que parlava dels òrgans de transmissió de la tradició, agafant la sardana com un bon exemple de manipulació. Bilbeny diu que les sardanes dels orígens eren danses fetes al voltant del foc, que passaven a la nit i a la muntanya, i que solien acabar en orgies, una cosa prou difícil d’entendre si pensem a la sardana d’avui…
RB… que en seria la versió desinfectada, museïtzada, desexualitzada…
MB: …I tot això perquè l’òrgan de poder que organitza la transmissió és l’església, i així ens l’ha fet arribar. Bilbeny parla molt de les mal anomenades bruixes. Pensa que tot el discurs que successivament vam articular a rojos seria al voltant dels homosexuals i de les primeres dones públiques: en resum, tornaríem a parlar de temes de gènere, sexualitat i dissidència.
RB: ¿No creus que aquí toquem un dels punts més complexos del pensament queer i de la cosmovisió identitària? Em refereixo a la quadratura del cercle que és compaginar els sentits polítics de ambdues, identitat i sexualitat? Sempre he pensat la sexualitat menys com un lloc d’afirmació i ratificació de la identitat que com un context on engegar en orri qualsevol identitat: el sexe com el gest que t’allibera del deure de determinar-te, que et permet desidentificar-te. Tot l’estudi de l’antiguitat i tota l’anàlisi etnològica han permès identificar unes instàncies sacrificials de naturalesa orgiàstica, sacrificial i dansística on allò primer que es sacrificava era precisament el mite, el llast de la identitat. El plaer físic hi generava una mena de descarrilament: “deixa de ser qui ets, per ser qualsevol cosa”. ¿No serà precisament a partir d’aquesta dissolució del subjecte que el teu cos pot barrejar-se amb d’altres cossos? L’orgia sabotejava qualsevol idea immunològica d’identitat: la identitat concebuda com allò que es pot delimitar, anomenar, catalogar, quantificar i, òbviament, manipular.
MB: D’aquesta forma tornem a Foucault, a la seva idea, per exemple, que la homosexualitat sigui senzillament una possibilitat de l’ésser, una potència a desenvolupar, a explorar i a descobrir – res que et defineixi d’una vegada per totes.
RB: De fet, mentre llegia el dossier d’Orgia, vaig recordar un episodi de l’inici del confinament aquí a Barcelona, quan els mossos van desmantellar la festa gai de chemsex que algú havia muntat a un pis de l’Eixample (diuen que quan els oficials van trucar a la porta, alguns dels convidats els felicitessin per la disfressa). Ho poso en relació amb un tema recurrent i molt emocionant de les teves entrevistes. Hi parles sovint de “família”, l’anagràfica, i aquesta nova família teva, feta de treball, carinyo, cohesió humana – feta de l’eros compartit del teu equip -. Ara mateix t’has submergit a un món basat en la creació de famílies vicàries, com ara les houses del univers del Voguing i dels ballrooms: famílies alternatives per persones que necessitaven emparar-se en una afectivitat i socialitat ampliada, forjada al voltant del tipus de relació que entretenien amb la seva pròpia identitat, les seves pròpies estructures de desig i opcions de gènere. Ara bé, a la crisi del Covid els nostres governs van aconseguir impartir-nos injecció massiva de mentalitat immunològica: el mite d’una reducció total del risc de contaminació, mitjançant l’exaltació del cos biològic com a actor principal del seu propi aïllament. Es tractava de limitar el contacte social, estigmatitzar tota mena de promiscuïtat sexual. Prohibir les orgies fou tan sols l’expressió més gràfica del somni governamental de sabotejar qualsevol trobada de cossos. La idea d’espai compartit que emergeix d’aquest turn over normatiu és la d’un espai cada vegada més públic però cada vegada menys comú (i també menys “púbic”) – un espai desinfectat, on es torna gairebé impossible posar en pràctica qualsevol mena de poètica assembleària, on els cossos ja no transiten la zona de risc on deixar-se contaminar per altres cossos, on transmetre’s virus, sensacions, emocions, idees, antagonismes. La crisi va esborrar la possibilitat de concebre un “espai sagrat”, que més enllà de la religió és senzillament qualsevol dimensió vivencial que no es deixi penetrar o governar per res que sigui mundanal. Jo i tu constituïm un espai sagrat en tant que únicament nosaltres determinem quina distància hauria d’haver-hi entre els nostres cossos, què val el risc de tocar-nos, què acceptem bescanviar. L’Estat no té res a dir (o no devia tenir) sobre tot això que té a veure amb l’ús compartit i consensuat del cos (ho hem viscut a les nostres famílies, als nostres llits, als nostres universos privats i carnals durant tota la pandèmia). Però no deixa de fer-ho. L’orgia de chemsex no fou tan sols una versió paradòxica de simpòsium; era també una reivindicació implícita i extremista d’aquesta sacralitat dels cossos i dels seus plaers. Crec que Orgia reivindica també aquesta dimensió.
MB: La d’un espai sagrat, o espai segur. Tinc molt d’agraïment, amb tota la seva complexitat i els seus errors, a la meva família, que s’ha convertit en una metàfora de moltes coses. Ara mateix estem en un procediment d’acollida amb la meva parella, i he remeiat tota la falta de referents oficials en relació amb com articular l’acollida al cas d’una parella d’homes sostenint-me en el tipus d’afectivitat que vaig rebre com a fill. També es reflecteix a la meva família de treball, el meu altre espai sagrat. Potser perquè recordo la meva formació i el treball a l’aula, sabent que aleshores el meu espai va ser molt violat. Sempre he vist la dansa com un espai sagrat i segur, perquè sempre ha sigut un fet natural en mi i en el meu cos. Per això certes pràctiques m’interpel·len profundament i em molesten. He viscut el meu treball creatiu com una manera de superar la injustícia que sovint s’instal·la a l’hàbitat poètic de la dansa i de la seva transmissió. Vinc ara d’un dinar sorpresa, on les ballarines de la companyia m’han fet do d’una samarreta agraint-me allò que faig i com ho faig. M’ha emocionat saber que, encara que tot això pugui trencar-se ara mateix, de moment estic orgullós de com ho estic fent, de com cuido els meus col·laboradors, perquè me’ls estimo, perquè hi ha una relació més enllà del que és estrictament professional, i perquè cuidar vol dir moltes coses: també generar processos que els interessin i que no acceptin únicament perquè necessiten feina. Al final una companyia és sobretot conviure amb gens: hi ha d’haver una admiració mútua, i com anar-se’n de bolos és molt dur, ha de venir de gust compartir aquesta duresa amb els altres.
RF: Per Orgia heu fet una immersió als universos dinàmics del Twerk, del Voguing i d’altres llenguatges que no han sorgit del gremi oficial de la dansa teatral i de l’anomenada alta cultura, i que per això ajunten una mena d’història submergida de la dansa: una aventura artística que estava agafant força i articulació en els amagatalls o marges de les poètiques oficials. Vam començar aquesta conversa parlant de érgon i enérgeia – activitat plena –; per exemple la d’unes danses que, des dels 60s, semblaven desenvolupar-se gairebé als antípodes del to energètic d’una dansa culta que cultivava el potencial discursiu i polític de la immobilitat, del pedestrian movement, de l’evanescència fenomènica, de la no-dansa. A tot l’univers contracultural del ball social hi havia, en canvi, una voluntat d’energia, una ansietat de prestació, un desig de despesa energètica, la temptació de “tirar al cos per la finestra”.
MB: Com diuen al Voguing: “sacar a pasear el cuerpo.”
RF: Als 15 darrers anys, la dansa contemporània ha començat a interessar-se moltíssim per uns mons dinàmics que el discurs oficial havia esquivat (estic pensat a Trajal Harrell, a Patricia Apergi, a la Horde, entre d’altres). Com t’ubiques dins d’aquesta topografia de “revivals del present”?
MB: No ho sé fer, la veritat. Soc una persona que li agrada molt anar a veure dansa, procuro no tancar-me en la meva cosa. Estic pensant a l’Helena, que ara mateix balla amb Els Impossibles, que alhora està fent la substitució d’una ballarina de la Paloma Muñoz i té contactes amb altres artistes. No paro de preguntar-li com assaja l’altra gent, perquè em costa recordar-me com és un assaig més enllà d’allò que proposo. Em costa definir si tenim una línia clara o si estem constantment canviant d’input i d’interès. Per mi, és sobretot important que el treball sempre sigui un fet vivencial. No recordo que hàgim fet cap coreografia on no s’hi hagués de posar alguna cosa més enllà de l’execució. En el cas de rojos, per exemple, volia que, ja que no érem una generació de postguerra i estàvem tocant un tema molt sensible, allò fos una experiència molt física per nosaltres. La “densitat” de rojos, que he descrit abans, procedia d’aquesta necessitat que allò que passava a l’escenari passés de veritat. També a Orgia he intentat aconseguir aquesta intensitat de la “vida vivint-se”. Tinc 42 anys, noto el meu cos diferent. Ja no tinc la mateixa energia d’abans, però tinc d’altres coses. Volia que Orgia fos una peça molt vital. Si haig de descriure allò que sentia físicament, puc dir que he viscut moltes hores en aquesta peça, després d’haver incorporat els estils de la contracultura, passant-ho tot pel meu cos. Ho percebia tot com bastant aliè, igual que aquells conceptes i paraules que ara fem servir tota l’estona, com ara “walk”: paraules que defineixen coses a les quals podem apropar-nos mitjançant els nostres sentits, però pertanyen a d ‘altres cultures. Sempre necessito apropar-m’hi gràcies a unes primeres persones que venen directament d’aquella vivència, per transmetre-la a les ballarines, o per saber quina revisió vull fer d’aquest estil. Si hi ha alguna cosa comuna, és que sempre necessito que allò passi pel meu cos.
RF: El teu dispositiu és molt psicodèlic i alhora molt auster. Em fa pensar a una rave, on allò que crea la dimensió comuna és allò que els cossos s’estan intercanviant en el lloc que són; no necessiten d’altres recursos per delimitar aquest espai concret i alhora il·limitat.
MB : Hem anat prenent decisions en les diferents capes de la peça. Va passar el mateix amb la Closca, per l’espai escènic. A l’inici vam imaginar un espai de ballroom, molt enlluernador. Però vaig pensar que el nostre és un estudi, i hauria de ser molt més sobri. En escena hi ha 39 panels lluminosos, i finalment la il·luminació és com una coreografia de llums, com un concert. També vam parlar moltíssim del color. Fent rojos, per exemple, vam decidir que no sortís a cap moment el color roig. Per Orgia no paràvem de tornar al tema de la pell, de la pell i de la carn…
RF: La gran obsessió de la història de la pintura: com restituir el color d’allò viu, l’essència cromàtica de la corporeïtat.
MB: I finalment hem optat per la solució que permet d’aparèixer a totes les tonalitats de la nostra carn. Curiosament, a un parell d’entrevistes m’han dit que he fet un càsting tipològic, amb checks de gènere, de raça, etc. Però la veritat és que aquesta lectura de la peça no m’interessa gens. No m’interessava fer un catàleg de la diversitat. El nu ha sigut tot un tema. Amb Miguel Peñaranda, l’autor del vestuari, pensàvem que la peça de dansa contemporània dels cossos despullats fent veure que follen ja s’ha fet mil vegades. Jo li parlava de dansa, i li deia que vull que es vegi el cos, però no vull aquesta distància que típicament genera la nuesa escènica. Vam passar per molts llocs i finalment vam arribar a un negre molt transparent.
RF: Parlant de transparències: Orgia és al programa de Grada Jove del Mercat. M’ha interessat molt el dossier pedagògic elaborat per Elisenda Pascual Martí, una psicopedagoga molt seriosa i científicament solvent. Tot i això, no he pogut no fixar-me en la prudència del teatre en manejar una paraula espinosa com ara orgia…
MB: Vam anar a una primera entrevista amb el Mercat amb tota l’eufòria de l’estrena recent. I vam notar que els nostres interlocutors s’havien espantat una mica, veient al vídeo, de la possible resposta dels adolescents a tot allò. I vaig haver de recordar-les que els codis de moviment, la idea de dansa, el to de fisicalitat dels adolescents d’avui és precisament aquest; que el llenguatge no els resultarà gens estrany, perquè ho freqüenten diàriament a les plataformes socials. Passa que amb la peça estem tocant un tema, la sexualitat, que per a ells és la bomba, i des dels teatres es considera que tocar-ho comporta un risc elevat de soroll, desatenció i desordre. Havent consultat a l’Elisenda per algunes coses de la peça, vaig proposar jo mateix que elaboréssim al dossier pedagògic amb ella. A la conversa van aparèixer molts temes. Però el més candent va ser la necessitat d’obtenir el consentiment dels pares. Ja ens va passar, per exemple a Mallorca, que el programa de mà posés l’advertiment de “sexe explícit”! L’Elisenda em va dir que hauríem d’evitar com fos que la canalla digués els seus pares “he anat a veure una peça on feien veure que follaven”.
RF: No parem de delirar de reformulació del paradigma escènic i de deconstrucció del model dominant de gènere i de sexualitat, però a l’hora de fer una grada jove se’ns fa insuportable la idea que els adolescents siguin menys que petits adults respectuosos, entrenats per assistir en perfecte silenci a l’enèsima litúrgia cultural. Fem una orgia en escena, però pretenem el mateix clima que a una escola primària catòlica. Vivim una època extraordinària de neo-puritanisme. Crec que les societats més moral i políticament obscenes (la nostra n’és una) són les més obsessionades en protegir-se i protegir-nos d’allò que diuen obscè. I projecten tots els fantasmes de la innocència que ja no tenen als últims depositaris d’ofici de la puresa, els infants, els adolescents i els joves. De fet, no aguanten la impuresa de la joventut, i la capacitat que la joventut té d’entendre la impuresa perquè no necessita mites de puresa.
MB: L’Elisenda insisteix molt en el fet que la prohibició porta a la perversió. Pensa que el vestuari d’Orgia és prou transparent: encara que sembli molta roba, la veritat és que anem, per dir-ho així, amb el cul a l’aire. Els teatres no ho conceben: ens exigeixen que als bolos de Grada Jove portem una roba interior diferent…
RF: És la tragèdia de les nostres lògiques de mediació cultural. Suposadament, compartim la idea que la sexualitat i el plaer constitueixin un vessant insubstituïble de l’alliberament, però al mateix temps estem vetllant per un dret fantomàtic al moralisme quan programem l’espectacle que celebra aquells valors. Tornem a una estructura de pensament immunològic que, a més a més, sembla concebut per sedar la inquietud més dels pares que dels fills i de les filles. També en llatí, l’immune és el contrari a allò comú. Les societats immunològiques són societats thatcherianes on l’espai comú, una vegada més, s’aboleix perquè tan sols l’individu hi compta.
MB: Esquirol diu que el sentit comú no existeix. Allò que existeix és el sentit quotidià. Parlar de quotidianitat significa parlar de persones que estan properes a tu, però a mesura que et vas allunyant de la teva quotidianitat, el que és comú deixa de ser el mateix, va variant, i descobrim que pot haver-hi diferències i divergències en la definició d’allò que definim com a comú.
RF: Perquè la comunitat no és un lloc d’harmonia absoluta (tampoc el sexe ho és). És el lloc on fem el millor ús possible de la diferència i de la divergència. Per això, no existeix la comunitat: existeixen comunitats, perquè existeixen diferents temperatures compartides d’afectivitat, de sensibilitat, de sensorialitat i de plaer. El teatre hauria de tornar a ser el lloc on compartim una sensorialitat capaç de dictar-se les seves pròpies regles. És el que més comparteix amb el ritual, on per regla no hi ha espectadors, sinó involucrats.
MB: Això va ser el nostre plantejament pel que feia a les músiques i el vestuari i la llum: volia que fos un joc amb qui mira. Parlem de cossos sexualitzats i entenc que això té a veure amb les mirades. L’èmfasi del viatge escènic tenia a veure amb el fet que deixem mirar a la gent, i com la mirada desitjant no és mai una mirada neutra. És una mirada contaminant. I és un desafiament a qualsevol censura, a qualsevol norma del que és propi o d’allò impropi. Tornem a parlar d’intercanvis que desobeeixen la llei del mercat.
RF: Com una extensió del tipus de bescanvi físic que vau portar a terme submergint-vos a les danses de la contracultura?
MB: Quan vaig explicar el meu projecte a l’Àngels Margarit – que aprecio molt, per tot allò que ha portat al Mercat – li vaig dir que tenia molta por que es convertís en un altre cas d’apropiació cultural. I Àngels em va dir: “aleshores no mengis espaguetis!”.
RF: Sobre el tema aquest de l’apropiació cultural circulen moltes bestieses. A una entrevista teva dius coses molt punyents al voltant de la ignorància, de l’analfabetisme dels que agafen decisions pel que fa a la política cultural d’aquest i d’altres països – la raó que estiguem encara pidolant un 2% esparracat per la dansa -. Ets molt delicat a l’hora de descriure una operació que consisteix en travessar i deixar-te travessar per paradigmes dansístics i dinàmics que no són genealògicament teus. Crec que passar quelcom pel cos significa acceptar que et contamini. On hi ha contaminació no pot a haver-hi apropiació. Agafar un gripàs no significa apropiar-se de la grip. Si de cas, és la grip la que s’haurà apropiat del cos. L’està recorrent, i el cos li respon d’una manera diferent de com d’altres cossos, amb altres historials orgànics, hi respondrien. Marcos Morau ha insistit recentment en la diferència primordial entre influència i plagi (per cert, en italià la grip es diu precisament “influenza”). On hi ha contaminació o influx no hi ha presa sinó pèrdua de control. No fas que quelcom es torni teu. Ets tu el que es torna seu: a més a més, estem parlant de noves tradicions, fins i tot noves civilitzacions clandestines de dansa, arrelades a pràctiques d’imitació, emulació, competició, reproducció, etc., on va ser i continua sent clau una gran desinhibició a l’hora de practicar allò que els degans de la correcció política defineixen com a apropiació.
MB: Estic d’acord. I quan veig on són ara mateix els materials, i on eren quan tot aquest procés va engegar-se, m’adono que estem molt lluny. També recordo que, quan estàvem fent [kórps], que era una revisió de la tradició, vaig llançar aquesta mateixa pregunta sobre apropiació cultural, per exemple als responsables de l’Esbart de Rubí que ens ensenyaven la dansa de la mort. I em van dir que per a ells era un orgull que féssim allò que fèiem. I preparant rojos, quan vam ocupar-nos de la postguerra, les persones grans ens deien que el fet que, amb 35 anys, anéssim a posar-los preguntes sobre les seves vivències de fa dècades, era un regal de la vida. Hi havia aquesta lleugeresa de dir-nos “A mi m’ho han ensenyat així. Ara fes amb ell el que vulguis”.
Roberto Fratini
MIQUEL BARCELONA presenta ‘Orgia’, del 22 al 25 de gener de 2026, al Mercat de les Flors
PLATÓ, El convit (trad. Eulàlia Presas), Alpha, 2019.
Daniel ANDERSON, The Masks of Dyonisos. A Commentary on Plato’s Symposium, New York University Press, 1993.
Josep Maria ESQUIROL, L’escola de l’ànima. De la forma d’educara la manera de viure, Quaderns Crema, 2024.
Michel FOUCAULT, Historia de la sexualidad. I: La voluntad de saber, Siglo XXI, 2024.
Marina GARCÉS, Nova Il·lustració Radical, Anagrama, 2017.
José Esteban MUÑOZ, Utopía Queer, Caja Negra, 2020.
(extracto, Living Theater, Paradise Now, 1968)
(integral, Mette Ingvartsen, To come, 2005)
(extracto Trajal Harrell, Twenty Looks or Paris is Burning at the Judson Church, 2012)
(Trailer, Marlene Monteiro Freitas, Las Bacantes. Preludio para uma Purga, 2019)
(Reportaje, Maison de la Danse de Lyon, “Lasseindra Ninja”, 2022)
(Trailer, Patricia Apergi, The House of Trouble, 2023)
(integral, Jennie Livingstone, Paris is Burning, 1990)
(lista reproducción, The Best of Soul Train)
(videoclip, RuPaul featuring Freedia, Peanut Butter, 2013)
(film, Don Letts, Rick Elgood, Dancehall Queen, 1997)
