La Manufacture de Lausanne és, des de l’any 2014, la primera escola a oferir estudis superiors de dansa contemporània a Suïssa. Sota la direcció artística del coreògraf Thomas Hauert, aquests estudis reforcen la creativitat, l’autonomia i la capacitat d’adaptació dels ballarins del segle XXI, i el seu projecte de final de grau enguany inclou una peça de Mathilde Monnier i una altra de Salva Sanchis, en residència al Mercat de les Flors. Les dues peces són estrena absoluta i han estat creades especialment per a aquests alumnes.
Des de quan La Manufacture fa aquests treballs fora de l’escola, en un altre país, i quin n’és l’objectiu?
Thomas Hauert: La primera promoció es va graduar el 2017, i amb ells vam anar a l’Escola Livre de Danças da Maré, de Lia Rodrigues, en un intercanvi. Un dia, estant allá, va haver-hi una batuda de la policia i ens van fer estirar a terra, sempre hi ha perill que t’enxampi una bala perduda… Era molt fort. Però va ser preciós, perquè la trobada en la dansa no esborra les circumstàncies de l’entorn, continuen sent allà, però, quan balles, et trobes en un territori compartit i sustentat per la passió per la dansa i per la creativitat; el camp artístic de la dansa és igual per a tots, el context econòmic no hi intervé, i per això hi ha una petita utopia que s’esdevé allà en aquell precís moment.
Bona part dels ballarins d’aquí, com el mateix Salva Sanchis, han de marxar a l’estranger per fer la seva feina. Passa el mateix a Suïssa?
TH: Suïssa és un desert per a la dansa contemporània. L’escola funciona des de fa sis anys, abans tothom que volia estudiar dansa contemporània havia de marxar. Ara molts es queden i creen coses aquí. Però encara falta molta feina per crear un públic de dansa contemporània. Des de l’escola els animem que cada estudiant creï la seva pròpia comunitat, el seu propi públic. La comunitat de la dansa contemporània, en general, és molt hermètica, i és una pena per a la societat. Soc al·lèrgic a l’actitud esnob i exclusiva d’una certa dansa contemporània que decideix el que és correcte i el que no.
Des d’aquí, diries que a Suïssa hi ha més oportunitats?
TH: Els nostres alumnes són tan privilegiats que corren el perill de perdre el sentit de la realitat dels altres. Barcelona no és com Rio, ni de bon tros, però també és una vida diferent de la suïssa i aquí la comunitat de la dansa, que conec bastant bé, demostra una solidaritat i un entusiasme que no es troba en altres llocs on ho tenen tot arreglat.
Salva, per què creus que t’han triat per liderar el projecte a Barcelona?
Salva Sanchis: Tinc el doble vessant, artístic i pedagògic, que requereix la proposta, i assumeixo que també hi ha una afinitat artística amb en Thomas. Un projecte de graduació té un sentit de conclusió i, per tant, sento que tinc una gran responsabilitat.
I com et prens aquesta responsabilitat?
SS: Una de les raons per les quals fa dos anys que no creo cap peça és perquè no volia continuar preocupant-me pels temes de producció que envolten la creació d’una obra, i aquest projecte m’ofereix la millor de les situacions, perquè em puc enfocar a només entrar a l’estudi i crear. El que m’interessa en aquests moments és introduir la veu al moviment i veure com l’afecta, és una cosa que mai no m’havia atrevit a fer i era una petita frustració perquè sentia que un cos que no usa la seva veu no és un cos totalment funcional.
TH: La dansa és tradicionalment una art muda, però per a un intèrpret és molt important tenir l’experiència d’escoltar la seva pròpia veu. Els nostres estudiants tenen classes de veu al llarg dels tres anys de formació, i fan música amb una aproximació pràctica, amb el cos com a instrument.
SS: La veu també té a veure amb una altra idea que persegueixo i que té a veure amb la intersubjectivitat, amb reconèixer les emocions en els altres. Sabem que el coneixement i l’experiència són més grans en un grup que la suma de les seves parts, i això passa especialment en la dansa, i no hi ha res que acosti més la gent que cantar junts.
