Ed: Frank. / Frank: Huh? / Ed: This hair. / Frank: Yeah. / Ed: You ever wonder about it? / Frank: Whuddya mean? / Ed: I don’t know… How it keeps on coming.
The man who wasn’t there. Ethan & Joel Cohen
Tornem un moment enrere i ubiquem-nos pels volts dels anys noranta. El panorama dansístic de l’Europa vella es movia en els ecos aparentment suaus i lívids de la dansa conceptual, empès amb obstinat desmenjament pels cavallers de la Non-Danse francesa. Rere aquesta façana de non-faire-trop, però, corrien rius de tinta per treure l’entrellat a l’operació de qüestionament d’un temps, la Modernitat, per part dels seus agents. Tres-cents anys de progrés semblaven arribar a la clausura i – tal en la dansa com en altres formes artístiques – molts teòrics veien en aquesta operació un final, un esgotament. Però enlloc d’això, i com un recordatori de que els sistemes de poder saben reinventar-se a les mil meravelles quan els convé, l’aparent revolució del concepte, el final desitjat, no va arribar mai. La postmodernitat es va descobrir com un temps d’espera, un dia de la marmota que prometia l’apocalipsi cada matí però se n’anava a dormir cada vespre amb un ‘potser demà’.
Aquest temps va coincidir amb els millors – els últims – anys dels diversos Estats del Benestar. Pels artistes van ser anys de consolidació de drets i de seguretats, de dignificació de l’Artista i el seu lloc al si de les estructures institucionals sota el marc que anomenem Cultura. L’Artista com algú que havia de tenir molts drets i X deures, que mereixia subvencions en funció d’un programa o d’una proposa que revertís en la societat d’una manera concreta, raonada, i – sovint – complaent. La voluntat revolucionària de la dansa conceptual, aquest qüestionament del llenguatge des del llenguatge, del cos des del cos, va anar-se perdent així massa sovint en les seves pròpies definicions: els rius de tinta ja no servien per preguntar-se res sobre el propi rol al si del propi món sinó per emplenar paperassa burocràtica. El resultat passava igualment de ser revulsiu a mer producte i – més sovint encara – producte abjecte: pagat de si mateix; a ser pres seriosament i amb una pressuposada superioritat intel·lectual envers tot aquell que gosés no entendre’l. I tot això sense adonar-se’n: Pensant-se Miquelets, però sent en veritat col·laboracionistes ingenus del règim, els noranta i primers dos mil van ser anys de proliferació de creadors i més creadors conceptuals sense moviment ni – tot i les aparences – programa.
Moltes excepcions, per sort: amb idearis més humils i/o personals (els salva pàtries que tot ho saben abans de començar no solen arribar a port, però el que busca el camí propi pas a pas potser arribarà més lluny sense adonar-se’n) van abandonar aquest cos sobrecarregat de significat superflu per retrobar-lo tot seguit com un vehicle per abordar conceptes sota una llum diferent. Fixem-nos en Societat Doctor Alonso. Sorgida dels passos fets amb General Elèctrica des de 1996, Tomàs Aragay i Sofía Asencio van fundar la companyia l’any 2001, com “un nucli obert i mutant d’artistes i com un espai per a la creació, la formació i la reflexió al voltant del fet escènic”. La caixa escènica i el cos que l’habita, lliure de paraula i per tant lliure d’explicació racional, vistos aqui com una proveta on mirar de separar l’aigua de l’oli, o tot el contrari. On els conceptes es poguessin sotmetre a escrutini per l’ aparentment simple fet d’estar desplaçats del seu lloc original.
Des de llavors, Societat Doctor Alonso ha fet servir aquest filó de funcionament creatiu basat en el desplaçament per reinventar-se una vegada rere l’altra sense sucumbir a les dinàmiques de les totpoderoses Indústries Culturals. Començant per desplaçar-se ells mateixos a Pontós per “allunyar-se del ‘soroll’ que envolta i uniformitza la creació i el món artístic en una gran ciutat com Barcelona”. Manelic, Manelic. I allí, radicalitats diverses. Com la de mantenir el sentit de lleugeresa; preparar una maleta per tres o quatre dies a cada tomb enlloc d’anar carregant una caravana conceptual per anar de gira. No es tracta de construir estil o escola, ni de quedar-se, sinó de posar al servei de cada idea el que la idea els demana.
O la radical decisió de prendre’s el temps per banda pròpia. El temps dóna cos al vi, i també pot donar-ne als espectacles curats amb cura com Introducció a la introducció, on el concepte de moviment segons La Metafísica d’Aristòtil es posa sota la lupa. La peça, estrenada per primer cop a Catalunya al Sismògraf d’Olot 2014, és una bona mostra del seu afany de dissecció per desplaçament; i a la vegada serveix d’exemple paradigmàtic d’una generació d’excepcionals creadors crepusculars; encara que només sigui pel títol. La generació dels que els que es van posar a lluitar amb una espàtula contra el monstre post-Bú – sí, el de Son Goku, rosa, infantiloide i pop –; dels que van dir: “Que el món s’acaba? Doncs va, posem-nos-hi. Què toca?” però que no van acabar de trobar el què més enllà del plantejament d’una idea. O millor dit, que hi van trobar TANT que ja no van sentir la necessitat de sortir-ne: Introducció rere introducció rere introducció, quedant-se en un May-B com Magui Marin o afirmant un Yes! We can’t com va fer William Forsythe, els Doctor Alonso també han fet d’aquest espai intersticial entre teoria i creació poètica el seu espai de devenir. Un espai després de punt.
O al costat.
O al voltant.
Jordi Ribot Thunnissen
Web Companyia: http://www.doctoralonso.org
Bibliografia
BANES, Sally. Writing dancing in the age of Postmodernism. Hannover WUP, 1994
BEL, Jérome and RITSEMA, Jan. “Their job is not to dance, but to watch other people dancing – if they dance”, dins de HOCHTMUTH, Martina (ed): It takes place only when it doesn’t. On dance and performance since 1989. Revolver, 2006
BAUDRILLARD, Jean. La ilusión del fin o la huelga de los acontecimientos, Anagrama, 1997.
GENETTE, Gérard. Seuils. Ed. du Seuil. Paris, 1987.
LEPECKI, André. Agotar la Danza. Performance y política del movimiento. Mercat de les flors, 2008.
POLO, Magda; FRATINI, Roberto i RAUBERT, Bàrbara. Filosofía de la danza. Ed. Universitat de Barcelona, 2015
Vídeos i Linkografia:
Societat Doctor Alonso – Àcid Folkloric https://www.youtube.com/watch?v=6EKbOTUikRo
Entrevista a Tomàs Aragay i Sonia Asensio a Globo Sondo: https://www.youtube.com/watch?v=Mu9mzdVTIEM
Teatre Lliure, breu entrevista amb Tomàs Aragay: http://www.teatrelliure.com/webantiga/1213/documents/ddt/ddt16/DDT16.16.Biografies.pdf
Liquidmaps, Dr. Alonso: mes links dr. Alonso: http://liquidmaps.org/users_fichas_items/index/562/229
Jordi Sora, sobre El desenterrador: http://www.nuvol.com/noticies/el-desenterrador/
Jordi Sora, sobre el Sismògraf 2014: http://www.nuvol.com/critica/sismograf-la-festa-de-la-dansa-a-olot/
Roberto Fratini, sobre Jerome Bel et alt: https://mercatflors.cat/blog/formas-cantadas-del-desencanto-por-roberto-fratini/
Reflexió de Quim Bigas sobre el fet creatiu, avui: http://ednetwork.eu/2016/01/15/who-am-i-atelier-1-a-spectrum-of-thoughts-by-quim-bigas/
Robert Fratini, La Desaparició del cos: http://centdanses.mercatflors.cat/7-la-desaparicio/7-la-desaparicio-del-cos/
The Unmoved Mover. Introducció a Arsitòtil: http://hubpages.com/education/The-Unmoved-Mover-in-Aristotles-Metaphysics
Magui Marin – May-B: https://vimeo.com/85137111
Yes we can’t – William Forsythe: https://www.youtube.com/watch?v=2eDtnZ2m77o&list=PL7C18BD93A515CB93
Ezster Salomon: https://www.youtube.com/watch?v=QOgU0JUrrnQ
The show must go on – Jerome Bel: https://www.youtube.com/watch?v=dpBbafP-Qdk
