“És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L’entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.”
Miquel Martí i Pol
Time Takes The Time Time Takes és un títol difícil de dir tant com de pensar, et col·loca en un bucle mental i un embarbussament lingüístic que, finalment, es tradueix en una cosa com “El temps es pren el temps que el temps es pren”. Però sobretot el que fa aquest títol és engegar un ritme infinit i compassat, com la secundària del rellotge de butxaca del meu avi, que de petita em posava a l’orella i em feia sentir la seva fredor metàl·lica.
Igual que aquell rellotge de corda, el cos és un mecanisme perfecte que s’aguanta per un delicat equilibri entre totes les seves parts; el seu desajust és la malaltia, la pèrdua del ritme és la mort. La diferència està en la temperatura. Guy Nader i Maria Campos, els coreògrafs de la peça TTTTTT, sempre l’han mantinguda ben alta, amb obres on el contacte entre les persones i les possibilitats d’utilitzar l’energia d’aquest contacte eren el seu motor creatiu. Van començar a treballar junts el 2006, alternant col·laboracions amb altres creadors, solos i duets com Btwin Barcelona Beirut, una obra sobre l’emigració estrenada a l’Arab Dance Platform de Beirut el 2009. Amb Zenith, la peça del 2012, ens donaven un clar exemple d’aquesta articulació de moviments composada per la suma de tots els membres dels ballarins com si fossin els elements d’un mateix sistema, i on el so creat per l’energia dels cossos en moviment també té un paper molt important.
La composició abstracta i cenyida a un diàleg musical ens acosta a un clàssic de la dansa contemporània catalana: Kolbebasar, una peça de 1988 d’Àngles Margarit que va rebre el Grand Prix du Concours Chorégraphique de Bagnolet del mateix any. Potser no és casualitat que una de les ballarines que van actuar en la reposició de l’obra (en ocasió de la retrospectiva de la companyia Mudances que es va celebrar l’any 2010 al Mercat de les Flors) fos la pròpia Maria Campos, donant forma a una imatge del temps passat -dels inicis del contemporani- que es feia present i futur al seu cos.
Des de lluny, veiem la ciutat creuada per rius de gent que constantment es mouen d’un lloc a l’altre -entren i surten de les boques de metro, trepitgen un cop i un altre les mateixes llambordes del mateix carrer, i al final del dia es fiquen a la casella de sortida per recomençar el matí següent- però també té l’aspecte d’una màquina ben engreixada. De fet, la màquina ha transformat la societat i li ha donat una aparença i un funcionament més acotat de la que segurament tenia, marcant el ritme i les possibilitats de relació -i fins i tot de comprensió- de la seva realitat.
Des de les primeres avantguardes aquesta relació de l’home amb la màquina ha estat un motiu de preocupació i d’investigació. Charles Chaplin enredat entre les rodes dentades i amenaçants de Modern Times donava una imatge molt clara d’aquest interrogant que plantejava la possible dominació de la creació (la màquina) sobre el seu propi creador (l’home) o, el que és el mateix, la del capital per damunt de la societat. Per al professor de filosofia Pau Alsina “la por a la màquina és la por a la societat que estem construint” i, per tant, la relació corporal que establim amb un entorn mecanitzat és un camp de batalla que serveix per pensar-nos com a grup.
Aquesta és una obra grupal. Guy Nader i Maria Campos s’acompanyen dels ballarins Thais Hvid, Roser Tutusaus i Magí Serra, i del músic Miguel Marin, creador d’onades de sons rítmics en directe, principalment de base percussiva. Cadascun dels ballarins té un paper decisiu en l’engranatge de la peça, no funcionaria si no hi fossin tots, i tanmateix no tenen la necessitat d’identificar-s’hi; aquí la creació passa per damunt del creador perquè el poder del grup és superior a la suma dels individus.
Per altra banda, també és fàcil de veure com el ritme ens acosta a la natura tant com a les màquines. És el ritme dels nostres òrgans, que forma part dels cicles naturals, el que fou transportat als tallers tèxtils dels segle XIX, a les línies de muntatge del segle XX i a les fàbriques robotitzades del segle XXI. Cada cop l’home és menys present en aquests sistemes de producció; un cop marcat el ritme, la màquina copia la nostra respiració i ja pot anar sola. Aviat no caldrà ni treballar, avisen alguns optimistes… tot al seu temps. Aquest temps que passa i queda passant tota l’estona.
El ritme és un estímul que va i ve, que t’absorbeix i et deixa anar, un cop i un altre, en una el·lipsi sonora que agombola l’estar. La perpetuïtat pot adoptar infinitud de formes, com assenyala el pèndol de Foucault igual que aquests ballarins que no han deixat mai d’avançar en el seu llenguatge portant el cos una mica més lluny cada vegada. El pèndol del museu de la ciència no només ens demostra el moviment de la terra, també ens demostra l’admiració que desperten aquests moviments que són pràcticament iguals però que evolucionen sense parar ni cansar-se mai.
En l’escala des d’on Guy Nader i Maria Campos es miren aquest paisatge eternament canviant no és tan propera com la del rellotge corporal, ni tan llunyana com la d’a vista d’ocell. Ells fan servir una perspectiva abstracta on els cossos són moguts per una atracció pendular que els converteix en part de l’engranatge que no té atur, TTTTTT… infinitament. TTTTTT… repetició minimalista que rebutja l’expressió de l’ego, sense personatges ni sentiments, perquè el temps és neutre. TTTTTT… però també és orgànicament amable, i està habitat per una diversitat imperfecta: la naturalesa humana.
WEB COMPANYIA
LINKS DE VIDEO
Btwin Barcelona Beirut: https://www.youtube.com/watch?v=cfk2zrYLUmI
Zenith: https://www.youtube.com/watch?v=O9ovgZQYSms
Charles Chaplin, Temps Moderns (fragment de la fàbrica): https://www.youtube.com/watch?v=tfw0KapQ3qw
Pèndul de Foucault: https://www.youtube.com/watch?v=S2id35aQH0s
Kolbebasar, d’Àngels Margarit: https://www.youtube.com/watch?t=3&v=LL5aIgpO8C8
ALTRES LINKS
Bloc Centdanses: l’abstracció: http://centdanses.mercatflors.cat/3-labstraccio/
Arab Dance Platform: http://www.maqamat.org/
Franco BERARDI BIFO, El trabajo ya no es necesario: https://encampoabierto.wordpress.com/2015/07/25/el-trabajo-ya-no-es-necesario/
Pau Alsina, bloc de pensament i tecnologia: https://paualsina.wordpress.com/
BIBLIOGRAFIA
VVAA, Arts del Moviments. Dansa a Catalunya 1966-2012, Arts Santa Mònica, Barcelona 2012.
Reyner BANHAM, Teoría y diseño en la primera era de la máquina, Paidós, Barcelona 1985.
Gillo DORFLES, L’intervallo perduto, Skira, Milano 2014.
Geisha FONTAINE, Les danses du temps. Recherche sur la notion de temps en danse contemporaine, Centre National de la Danse, Pantin 2004.
Paul RICOEUR, Tiempo y narración. Vol. 2: el tiempo narrado, Siglo XXI, Madrid 2006.
