“Ens resulta difícil, als humans, pensar-nos com a estrelles fugaces, reduir la nostra importància a un rastre passatger, considerar l’eternitat no com una cosa personal, sinó com un dansa de partícules que es congreguen i disgreguen formant i deformant organismes, l’aparent autonomia de la qual es deu exclusivament als nostres modes de percepció. Volem ser immortals. No ens adonem del que som, tot i que no en la forma en què voldríem. Ho som en els gens que heretem d’espècies anteriors, en la en la respiració que compartim amb tots els éssers, en la vibració que fa del món una compacta esfera sonora. Però volem ser-ho d’una altra manera, amb aquella consciència “pròpia”, amb aquell ser “jo mateix”, sense adonar-nos que aquell “jo mateix” no és una altra cosa que un cúmul de repeticions, un replegar-se la ment, una vegada i una altra, en els mateixos plecs. Allò que reconeixem de “nosaltres mateixos” són aquells plecs, i això és el que ens tranquil·litza: el re-coneixement del mateix, més sòlid a mida que s’acumulen les impressions i el cos, paradoxalment, es desgasta. Però el que és permanent no és el jo, sinó la bufa de l’univers, el seu curs, i així és com es pot afirmar que, qui es fa un amb el curs, es fa etern. Només que, arribat allà, no hi roman cap “qui”. La pèrdua de la individualitat forma part de tots aquests camins iniciàtics, alhora que el descobriment de la complexa unitat de l’organisme vivent del qual tots formem part”.
Chantal Maillard (Las venes del drac)
Des que tinc records he volgut, sense èxit, comprendre el món en el qual vivim. Amb el temps, he anat substituint els esforços per comprendre per la cerca d’altres mons, altres realitats.
L’art i els seus llenguatges em permeten obrir portes i finestres, bastir ponts i descobrir passadissos, i la creació d’altres realitats s’ha convertit en una pràctica que apaivaga la meva incomoditat de viure, portant-me de la supervivència al goig. Em rendeixo en veure sorgir la peça, i poso cos, ment i ànima al seu servei, perquè compti aquest poema que cada persona és lliure d’interpretar.
ETERNA pot ser un viatge, a un lloc indefinible o un no-lloc, i el bitllet està en la ment de cada espectador/a. ETERNA no té intenció d’entretenir ni d’agradar, és un poema visual i sonor que convida. Cada persona és lliure d’acceptar aquesta invitació o no. Acceptar implica perdre’s en el laberint de la ment per travessar-la, enredar-se en la trama de l‘incomprensible per desentramar-ho, desaparèixer en l’espai i temps fins a convertir-se en un bri de pols. Tot això una vegada i una altra, fins a trobar un arbre on descansar, i així i tot no és segur aconseguir-lo.
A vegades em demanen que expliqui més les meves peces. Jo crec que un poema o una dansa no s’expliquen, són l’explicació. I més encara si estem parlant de l’inexplicable. Per tant, com abordar aquesta peça? Jo diria que, més que intentar entendre-la, simplement en la primera porta que s’obri es recomana entrar i pujar, o baixar, lliscar, perdre’s, oblidar-se, recordar-se… Perquè, de tota manera, aviat acabarà tot, i llavors tornarà a començar.
Andrés Waksman
ANDRÉS WAKSMAN presenta ‘ETERNA’ al Mercat de les Flors del 28 al 30 de novembre de 2025
