No hi ha teatre sense el seu fantasma. En contra del que es podria imaginar, els fantasmes només apareixen als espais socialment habitats. És clar que hi ha boscos encantats, o cases okupades per éssers d’ultratomba, però haureu notat que només s’encanten quan apareix un tercer, generalment un viu, disposat a habitar-les. Arriba fent-hi notar la seva presència, amb la suficiència de qui es creu propietari d’un espai només per aquest factor insignificant que suposa estar viu. I aquest lloc que abans era exclusiu i privat per a ells, els fantasmes, ha de ser comú, compartit. Aquell caràcter col·lectiu i socialitzant dels fantasmes fa que no es faci estrany que existeixin col·legis encantats, residències, hospitals, manicomis… I, per descomptat, com ja he dit, els llocs destinats a l’escena no estan lliures dels seus residents (vius i morts) particulars, potser perquè en ells es dona més que en cap altre espai aquesta tríada inexpugnable de l’aparició misteriosa: un lloc fosc, un ésser observable i un tercer que observa.
Aplaudiments. Així comença Loop, amb els aplaudiments finals del públic. No els del públic present, sinó d’un públic projectat al fons. I els ballarins i ballarines saludant a aquell públic. Però d’esquena a aquest altre públic, al real, el de carn i os, s’entén. El teló baixa, els llums s’apaguen i s’encén el llum de treball. La funció ha acabat, però la funció comença ara. Només que ara han canviat els protagonistes. Els actors i actrius sembla que es retiren i en surten tramoistes, maquinistes, tècnics de sala que continuen la seva jornada laboral: desmuntant barres, teles, llums. Tot hi apareix en deconstrucció. O, per a ser més exactes, en desmuntatge. De sobte, sorgeix la reminiscència de quelcom passat que pretén fer-se un forat entre l’obcecat quefer dels treballadors del teatre. El seu camí es barreja amb els personatges de la funció acabada, que es neguen a abandonar el teatre i, com fantasmes que són, voletegen reclamant una escena. El lloc i el temps que els hi pertany. Són els personatges que, una vegada modelats, però inacabats, busquen el seu propi camí, o un camí que els hi va ser negat, com una vegada va imaginar Pirandello. És clar, d’un lloc que alberga tantes ànimes només es pot esperar que a vegades reapareguin.
Sempre es juga amb la idea que els personatges ens acompanyen a casa després de la funció, que l’art es fica a les nostres quotidianitats i reapareix, com un record, en una taula d’una oficina, a l’hora de sopar, en aquesta o aquella conversa. Com si el seu llegat, les seves històries, ens ajudessin a passar els dies, a fer més suportable la tediosa vida real o, en el pitjor dels casos, ens desbarataren la setmana. Però jo no em refereixo a aquells fantasmes, a aquells fantasmes per a la individualitat. Aquells que només s’anomenen com a metàfora, com a figura retòrica més o menys encertada. Em refereixo als fantasmes de veritat. Els que habiten uns certs espais i amb els quals és molt més difícil conviure.
Al cap i a la fi, quina altra cosa es pot esperar d’aquells que van passar la seva vida oferint-se al públic i avui ja no ho fan, sigui perquè van morir o perquè mai no hi van estar del tot vius? Però els vius som categòrics: una vegada acabats els seus serveis els volem en el seu lloc, oblidats, aparcats en velles maletes com a marionetes en desús. Poblant llibres de memòries, diccionaris de teatre o manuals de noves o velles tècniques d’expressió corporal. Però mireu que els seus passos encara perduren. Parlo dels seus passos de veritat, de les trepitjades sorpreses en la tarima de la post-funció, quan el públic ja ha fugit, satisfet o espaordit (o tots dos alhora, si hi ha sort). Quan els i les intèrprets es retiren embolicats en certeses i inseguretats, després dels incondicionals aplaudiments. Quan només uns pocs privilegiats, tècnics i vigilants, poden escoltar-los i veure’ls moure’s. Els fantasmes, fugissers, però alhora presents, llavors, es fan amos de l’escena fins a un altre avís, fins a una nova funció dels vius en un loop etern i constant, aquesta batalla per la sobirania del llum i la tramoia.
Aliens a la fi d’una funció, ells, els fantasmes, corren per començar una altra, el més ràpid possible. No sigui que l’entreacte deixi en evidència la seva terrible veritat: que ja no formen part d’aquest món. L’antropòloga Sibil·la Vigna va parlar d’ells en el seu estudi sobre el teatre de Salto, a l’Uruguai. Els seus informants deixen ben clar que la funció continua el seu curs més enllà dels aplaudiments que detonen la sortida del públic: uns que traspassen parets, uns altres que es deixen sentir des del pis de baix, llums misterioses que s’encenen, portes que es tanquen. I si no fossin personatges els que reclamen l’espai? I si són els fantasmes d’actrius i ballarins ja morts? Els bidells i taquillers, tècniques i figurinistes reprenen la seva labor predilecta (o odiada, per què no?), cadascú torna al seu treball allà on el va deixar quan es va veure sorprès per la insolent aparició de la mort. Així, difunts i treballadors del teatre, tots dos a l’ombra de l’escena principal, comparteixen espai i -aneu amb compte!- a vegades també temps. No és d’estranyar llavors que els uns i els altres es trobin, se sorprenguin en les seves intimitats, que mai haurien de ser plurals, però aquí ho són. La mateixa imatge icònica ja ens dona pistes de la vertadera naturalesa del fantasma: només hi ha una raó per la qual un fantasma decideix col·locar-se un llençol per damunt en aquest etern vagar, i és que, en la seva constitució translúcida, el fantasma sempre desitja ser-hi vist.
Un tècnic recull el bambolinó, baixa la barra dels llums i mentre desmunta, un mar que és una gran tela amenaça d’afonar als treballadors entre ones de lli. Després naixen sirenes de les flight-cases i surten d’elles convertides en humanes. Un home ple de vent, gros com una figura de Botero, convoca un aquelarre d’obesos i milers de serpentines s’escapen d’unes caixes cobrint el món d’una estranya matèria plàstica que uns netejadors han de netejar. Tres cadires d’oficina basten per a improvisar un ball que, intuïm, es vol escapar del tedi de l’administratiu (enviar mails, teasers, dossiers,…) i sortir per fi al treball escènic. Després, una rave inesperada es munta a l’interior d’una caixa disposada per a embarcar.
Aracaladanza juga molt bé les seves cartes: primer ens descobreix l’artifici. Ens diu que la funció és només una il·lusió, perquè està feta de teles i llums, de textos ja escrits i vides assajades, de milers d’hores de tediosa burocràcia (la inversió d’hores més gran d’un treballador de l’art). Ens mostra la mentida, en un exercici d’estranyament, per a després llançar-nos a una deriva carnavalesca. Ens hi fa conscients, no sols de l’existència dels fantasmes que habiten el teatre. També i per sobre de tot de la infinitat de treballadors i treballadores, aquells que no apareixen en escena mai i que es mouen en el silenci i en la foscor: aquells que tenen la sort o la desgràcia d’observar molt a prop aquells llocs comuns quan ja estan inhabitats.
En cap lloc com en l’escena, els morts i els vius s’hi troben tan íntimament interconnectats: dialoguen, discuteixen, es barallen, s’estimen i s’odien en una dansa incessant de mentides benvingudes. Funambulistes en una corda fluixa que ens separa, que ens cohibeix d’interpel·lar-nos directament. Reconec que a vegades, només a vegades, he somiat amb un públic llançant crits d’alegria, d’insatisfacció també, mostrant més obertament el tedi o l’emoció, d’arribar a les mans, si fos necessari, però és clar, llavors els fantasmes fugirien i sense fantasmes, ja se sap, no hi ha teatre.
Mikel Fernandino
Bibliografia:
PIRANDELLO, Luigi (2016[1921]) Sis Personatges en cerca d’autor, Comanegra, Barcelona
VIGNA, Sibila i BADIA, Victòria (2017) Transitant l’invisible, etnografies fantasmals a la Catalunya conteporània, Pol·len, Barcelona.
VIGNA, Sibila (2020) Etnografías extraordinarias, gentes espíritus y asombros en Salto, Uruguay, Consejo superior de investigaciones científicas, Madrid.
Links:
A Ghost Story (David Lowery):
https://www.youtube.com/watch?v=c_3NMtxeyfk
