A l’hora d’escriure sobre el coreògraf Jefta van Dinther, podríem agafar tants punts de partida com activitats hi ha en el camp de la coreografia i la dansa, i sí, també a la vida. Tant si ens fixem en els seus tipus de col·laboració (i en els seus col·laboradors) com en els títols de les seves peces, podem comprovar que tots reflexionen sobre la relació entre el cos i l’entorn, l’ésser humà i el món. I tots parlen de la necessitat de fer ús de l’escenari a fi d’obrir un camp de comunicació més enllà del llenguatge.
Potser el podríem descriure a partir de les dinàmiques subjacents en dues de les seves últimes creacions, Plateau Effect i Protagonist, amb Jefta van Dinther incorporant aquests dos estats tan diferents entre si, unes circumstàncies gairebé en conflicte. D’una banda, la part plateau effect (efecte altiplà) englobaria la seva enorme capacitat d’incorporar i absorbir, com també de lliurar-se i de retornar amb generositat i gran vigor. Una activitat perpètua com a estat de la qüestió (i de ser) que crea aquesta barreja Van Dinther tan específica entre comprensió, reflexió i tot un ventall d’inquietuds, afectes, emocions i emotivitat interns que esdevé un volum desbordat d’energia corporal. D’altra banda, la part protagonist marcaria la capacitat d’acceptar i assumir responsabilitats i de perseverar en el seguiment de les coses, el poder del lideratge i de la autoria i, sí, la voluntat de resistir i de sobresortir. I potser és justament aquest conflicte entre rendir-se a un estat concret i donar forma a les coses el que possibilita la sorprenent diversitat de les seves peces. Unes obres que van des de l’àmbit conceptual al somàtic, i que inclouen des de solos, o duos i trios de caràcter summament íntim, fins a coreografies per als escenaris internacionals de dimensions més àmplies; des d’escenes minimalistes fins a elaborades col·laboracions amb dissenyadors d’il·luminació, so i escenografia que creen mons plens de glamur i opulència, però alhora molt precisos, per tal de donar forma i acollir les activitats coreogràfiques, físiques i narratives.
Però el que ho penetra i ho sustenta tot (o el que hi flueix) és l’habilitat de Van Dinther de compartir, de transmetre i d’enllaçar a aquest nivell tan somàtic, un fet que té a veure amb la seva pràctica com a ballarí. Així doncs, per tal d’entendre aquest coreògraf, cal aprofundir més en el ballarí. Hi ha aquest interès profund pel cos, no només pel que un cos pot fer, sinó pel que és, per tota la seva composició social i històrica, per tot el seu vigor, bellesa i capacitat de comunicar i expressar, i per tota la seva vulnerabilitat espiritual i material. En altres paraules, l’interès del ballarí pel cos com a centre del que ens fa humans: l’empatia. Veure ballar Jefta van Dinther és experimentar una persona que es troba, alhora, completament dins del seu cos, lligada als sentits i en contacte amb la percepció real del temps dels processos interiors i exteriors, somàtics i ambientals. És veure un cos obert i transparent, exposat al món i als altres. I, evidentment, és veure un ballarí complex, aparentment addicte al moviment i amb una increïble capacitat per mantenir els seus característics estats de moviment vigorós al llarg de totes les seves peces, amb la qual cosa produeix un camp d’alta energia que finalment transgredeix el simple cos i els seus límits. Sens dubte, Jefta van Dinther és un d’aquells coreògrafs tan especials capaços de transmetre les qualitats somàtiques de la seva pròpia dansa a tot el grup.
Això implica una gran quantitat de recerca, exercici i (auto-)formació. El que sentim i el que veiem és fruit de molts anys dedicats al desenvolupament de mètodes per explorar la dinàmica interna del cos i les dimensions relacionals i cinestèsiques entre el cos i la persona. Però també implica un interès sincer per les relacions ecològiques i econòmiques entre agents humans i no humans en un pla material, imaginari i fantasmagòric. Per tant, el concepte de treball físic té un rol important en les coreografies de Van Dinther, sovint sotmeses a recerca a partir de la repetició, la persistència i l’amplificació tecnològica del cos que balla. Amb tot, també implica una dosi addicional de delicadesa somàtica i sensibilitat, tan difícils de transmetre. És aquesta qualitat la que fa que l’espai entre els ballarins refulgeixi, vibri, resplendeixi… cobri vida. És una sensualitat exuberant que desborda l’escenari i que copsa i activa els sentiments, els desitjos i els conflictes més íntims dels espectadors. És com crear un refugi estrany i alhora preciós durant la llargada de l’actuació, ja sigui en un teatre, un estudi o un museu. Com una invitació a viure literalment totes les necessitats no resoltes, totes les crisis i tots els plaers i entusiasmes.
I aleshores, finalment, i clarament cada vegada més, sorgeix la necessitat imperiosa d’explicar, de dir alguna cosa, d’acabar abraçant el reialme del llenguatge i de crear narratives relacionades amb el nostre estat de les coses actual. Per tant, l’última peça de Jefta van Dinther incorpora paraules i discurs, i engloba, a un nivell més complex, el que ens preocupa. A Protagonist, Van Dinther vol crear «una paràbola sobre la cura, l’afinitat i l’aliança, però també sobre l’aïllament, el control i el distanciament». I què hi podria haver de més valuós, avui dia, que qüestionar creences i compartir models de comunitat i comunicació?
Christine Standfest
Dramaturga, Viena