En una conversa amb el Mercat de les Flors publicada recentment, Christian Rizzo es definia a si mateix com un ‘pessimista alegre’. Mirant enrere sense nostàlgia però amb cert respecte, afegia: “distrec el passat vivint el present i mirant d’entendre el futur”. Passada la seixantena, l’artista eclèctic i postconceptual (en paraules de Roberto Fratini) segueix fent servir l’escenari com un laboratori on desgranar i revisitar, mitjançant els elements dansants de tota la vida – cossos en moviment, objectes, música – els mecanismes i les possibilitats significatives que subjauen a la seva interacció. El seu focus d’interès per Une Maison? Mirar al detall el que s’esdevé en una trobada, en un trobar-se.
Une maison. Una casa. Què és una casa? Un edifici? Un punt de partida, o un punt de retorn? Un espai mental, interior, una sensació. Algú. Un sac de records, una tomba plena d’ancestres, un ritual en un temple, una abraçada sota un sostre estrellat. Una necessitat bàsica, un dret fonamental. Per Rizzo, aquí, la casa és la construcció resultant de múltiples trobades. Catorze intèrprets de diferents edats es mouen, independents, per l’escenari. En un moment determinat aquestes persones s’ajunten, es troben i es contaminen. En una entrevista pel teatre flamenc De Singel Rizzo explicava: “Els intèrprets senten aquest moment com una necessitat, i aquest ajuntar-se jo l’anomeno ‘casa’. Marguerite Duras deia: ‘Passi el que passi, una casa és sempre una casa familiar’. Ara bé, el tipus de família no importa, sempre te la pots inventar, la pots construir”. La trobada, doncs, com a nus d’un entramat que parteix del jo, es dirigeix cap als altres i afecta i sosté tota la resta. La casa resultant és un objecte ambigu, fet tant de maons coreogràfics com de vivència performativa. Rizzo: “El que vull investigar amb aquesta representació és una relació especial i paradoxal entre la solitud i el grup. El que passa quan un ha de passar comptes amb quelcom que li és propi i alhora intenta apropar-se als altres. Això m’interessa: com t’inclines cap a l’altre.”
El grup, per tant, per a Rizzo no és interessant quan és uniforme, sinó precisament quan emergeix de la suma de microrelacions entre individus que són diferents, que es mouen de manera diferent. És a partir d’aquesta miríade de nusos i històries que la casa esdevé important per qui l’habita i per qui la veu. Aquesta sensació aquí ve reforçada pel joc escenogràfic. D’una manera similar a la companyia belga Peeping Tom, Rizzo sovint comença amb el disseny de l’espai per a les seves coreografies: un cop construït el marc, l’ecosistema pren sentit a través del moviment. A l’inici d’ Une maison l’escenari està dominat per una estructura il·luminada, flotant i mòbil, feta de fluorescents. En un racó hi ha un piló de terra. L’evolució coreogràfica i les trobades entre ballarins afecten el flux de moviment dels individus i també la definició de l’espai: els fluorescents van canviant la nostra percepció de l’espai, la terra s’escampa, i el resultat és visualment espectacular i simbòlicament molt potent.
Sense cops de puny a la taula i des del regne de l’abstracció, Christian Rizzo s’adreça així al món des d’allò que Stanley Kubrick anomenava la ‘zona fèrtil de l’ambigüitat’. En paraules seves: “Hi ha gent que necessita una formulació clara en quant al significat d’una peça. Em diuen que l’organització de cossos en un espai, sense més, ja no té interès avui en dia. Però jo estic convençut que és exactament això el què et permet mirar el món: observar el flux d’un grup de persones movent-se en una habitació explica moltes coses sobre el seu comportament”. Vet aquí el valor també polític de la seva estratègia: Christian Rizzo és capaç de depurar a la dimensió estrictament coreogràfica qüestions que es poden relacionar tranquil·lament i desacomplexada amb temes que ressonen – i que ressonen fort – amb converses que regeixen el nostre dia a dia. Les coses, al seu escenari, són potencialment i sempre més del que aparenten ser.
En aquest sentit, és interessant recordar la singular posició que ocupa Rizzo dins la tradició de dansa contemporània a França. En els articles prèviament publicats al blog d’El Mercat de les Flors sobre el coreògraf, Roberto Fratini i servidor hem adreçat el seu rol com un dels primers a trencar amb l’esgotament cinètic de la Non-Danse française a finals dels anys noranta. El cos contemporani, llavors, es veia sovint esclafat sota el pes del seu propi programa ideològic, sempre a la caça de la seva pròpia veritat material i despullada, obcecat amb la renúnica a tota representació o lectura simbòlica. Lluny de voler provar l’autenticitat de res, Rizzo va revitalitzar per a la dansa el sentit poètic i polític de la ficció, sense renunciar en fer-ho a la profunditat conceptual del cos com a imatge dinàmica. Tot un canvi de paradigma, que va permetre reobrir els baguls de les golfes i tornar a l’exploració desacomplexada del terreny seductor, ric i fèrtil de l’ambigüitat.
Una de les seves primeres peces, la instal·lació-performance 100% Polyestère (1999), era un duo interpretat per dos vestits propulsats per ventiladors. Si la ineludible narrativitat del cos humà era el problema, doncs fora cos i fora problema. A partir d’aquí i de forma progressiva, la curiositat de Rizzo pel moviment i per la humanitat que el propulsa ha anat creixent, però sempre ha seguit navegant sobre el fil de la dualitat, entre la dimensió arquitectònica i la dimensió ritual de la dansa. Tornant a Une Maison, l’ús de terra a escena fa difícil evitar el vincle amb la mítica versió de Pina Bausch de El Sacrifici de la Primavera sobre música de Stravinsky. Sumant anàlisi i èxtasi, com deia Valéry, sumant estructura i flux, Rizzo també abraça a la seva manera el valor ritual dels materials amb els que treballa, accentuant, en aquest cas, la urgència de la necessitat de trobar noves maneres de moure’ns col·lectivament dins la diferència.
Jordi Ribot Thunnissen
Christian Rizzo presenta ‘une maison’, del 3 al 6 d’octubre al Mercat de les Flors
Bibliografia i enllaços d’interés
IZRINE, Agnès. La danse dans tous ses états, L’Arche, 2002.
KNIP-MOOIJ, Suzanne. Bewegen in Gelatenheid, een kleine fenomenologie van performance. Tectum Verlag Marburg, 2016.
LEPEKI, André. Agotar la Danza. Performance y política del movimiento. Mercat del les flors, 2008.
RAUBERT, Bàrbara. El cos passa, la dansa queda. Dins de: Estudis Escènics, Quaderns de l’Institut del Teatre, 39-40.
RIZZO, Christian. Quelque chose suit son cours… Une année d’entretiens avec Marie-Thérèse Champesme, Editions du CNRD, 2010.
Theater De Singel. Recopilació de fragments d’entrevistes amb Christian Rizzo, publicada arran de l’estrena a Bèlgica d’Une Maison, maig 2019: http://s3.eu-central-1.amazonaws.com/desingel-media/a1i0N00000oUER9QAO.pdf
Theater De Singel. Conversa telefònica entre Christian Rizzo i membres del col·lectiu de joves professionals The young ones en ocasió de l’estrena a Bèlgica d’Une Maison: “J’essaie de mettre entre moi et le spectateur un espace d’imagination commun”. http://theyoungones.desingel.be/ik-dacht-dat-ik-gemaakt-was-voor-het-rockersleven-een-gesprek-met-christian-rizzo/
National Performance Art Centre Taiwan. Entrevistes videogràfiques amb Christian Rizzo, publicades arran de la presentació d’Une Maison, març 2019: https://npac-ntch.org/en/programs/show-christian-rizzo-une-maison-f63wutqun5
Roberto Fratini – Christian Rizzo, el artista posconceptual: https://mercatflors.cat/blog/christian-rizzo-el-artista-conceptual/
Jordi Ribot Thunnissen – Christian Rizzo, les imatges que emergeixen del teixir: https://mercatflors.cat/blog/christian-rizzo-les-imatges-que-el-magma-expulsa-per-jordi-ribot/
Jordi Ribot Thunnissen – L’espai al voltant del punt, sobre la companyia Societat Dr. Alonso i els conceptuals anys 90: https://mercatflors.cat/blog/lespai-al-voltant-del-punt-per-jordi-ribot-thunnissen/
Companyia Peeping Tom: http://www.peepingtom.be/en/info
Fragment: Christian Rizzo – D’après une histoire vraie. https://www.youtube.com/watch?v=MOj8LYcV9Bw
Tràiler Une Maison: https://vimeo.com/328672640
Introducció a Christian Rizzo: https://www.numeridanse.tv/videotheque-danse/la-minute-du-spectateur-christian-rizzo
Christian Rizzo – 100% Polyestère: https://www.numeridanse.tv/videotheque-danse/100-polyester-objet-dansant-ndega-definir?s
Dansa i Terra (alguns exemples):
Pina Bausch – Rite of Spring (1975): https://www.youtube.com/watch?v=0VqaGkKQRCU
Boukje Schweigman – WIEK (2009): https://www.youtube.com/watch?v=qlAz2vjh54s
Kriztina de Châtel – Föld (1985): https://www.youtube.com/watch?v=I5s_i1qzWMg&t=2678s
Mercedes máis eu (2019): http://janetnovas.com/creaciones/mercedes-mais-eu/
