Escric aquest article pocs dies després que internet esclatés arran de les desafortunades paraules de Timothée Chalamet sobre l’òpera i el ballet. I tot i que l’allau de respostes del sector ja hagi cobert tots els arguments possibles (i tot i que aquest article versa sobre propostes de dansa contemporània que s’allunyen força dels dos gèneres en qüestió), no em puc resistir a aprofitar l’avinentesa per reblar algun clau. Sobretot perquè les dues peces que el Ballet de Lorraine presenta al Mercat de les Flors es presten particularment bé a oferir una resposta poètica a les paraules de l’actor. Coincidència i justícia poètica alhora.
Per si el vostre algoritme us ho ha estalviat, l’actor que va robar els cors de la majoria de nosaltres a Call Me by Your Name va protagonitzar la planxa de la seva vida en comentar, durant una entrevista recent i en to foteta, que ell no voldria treballar en disciplines artístiques com el ballet o l’òpera perquè, segons ell, “ja no interessen a ningú”. A banda de la, per molts apuntada, innecessària grolleria de menystenir altres disciplines artístiques en un moment en què el suport a la cultura minva per totes bandes, les seves paraules han servit també per subratllar què fa especialment rellevants (i atractives!) les arts vives en un món creixentment digitalitzat: la suor.
Sobretot en el cas de la dansa (la que sigui), la suor – l’intercanvi existencial que té lloc durant un espectacle – posa l’accent en quelcom que és tan inherent a l’experiència humana com respirar o tenir sexe: moure’s, i moure’s al ritme i en presència d’altres. El DJ francès Mosimann formulava aquesta necessitat de ballar de forma bella i succinta fa un parell de dies a la seva columna radiofònica (que recomano als francòfons, de passada i de tot cor): “Tinc ganes de ballar, però sobretot tinc ganes d’entendre: per què ballem? Ballem per oblidar, per no plorar, per omplir un buit o per habitar-lo d’una altra manera? Sovint associem la dansa amb la diversió, amb la festa, amb allò lleuger. Però tinc la sensació que és molt més dens que això, més greu, gairebé vital. Ballem quan el món se’ns escapa, quan parlar seria massa directe, quan callar seria massa trist. Ballar és desplaçar el dolor, no negar-lo: és posar-lo en moviment”.
Em sumo a les seves paraules, també quan menciona que, en una societat que ha dedicat tant d’esforç a domar i dominar els cossos, ballar és, en si mateix, un espai de resistència i de rebel·lió. Ja sigui com a pràctica o com a espectacle, la dansa ens fa sentir el cos, sentir altres cossos, i ens obre a la possibilitat de sentir-nos, col·lectivament, cos.
L’historiador William McNeill va encunyar el terme muscular bonding per descriure la sensació social que tenim quan ens movem a l’uníson amb altres (ja sigui en una dansa o en un exercici militar, tot cal avisar-ho) i que es troba a la base de l’experiència dansada des que el món és món. A banda d’aquest poder cohesionador, el ball també permet tocar cotes més altes de l’existència humana, quelcom espiritual o religiós. Una dimensió ritual que, en el cas d’Occident, es va convertir en un poder secular ja a l’edat mitjana, quan l’Església catòlica va anar expulsant gradualment la dansa dels seus rituals per deixar al centre del seu imaginari, exclusivament, el cos de Crist (i la paraula de Déu). Això fa que les danses populars, de carnaval o de plaça del vell continent estiguin carregadíssimes d’una espiritualitat molt més terrenal i anti-establishment del que podria semblar a primera vista (sobretot des de prismes com el nostre, on sovint s’han instrumentalitzat i museïtzat per servir projectes ideològics més rígids).
El coreògraf portuguès Marco da Silva Ferreira es mou sovint sobre la intersecció de diverses formes de dansa (urbanes, contemporànies, folklòriques) per explorar-ne el sentit cultural, col·lectiu i identitari. També a A Folia, una peça per a vint-i-dos intèrprets on un ball renaixentista serveix de baula per traçar un pont entre el passat, el present i el futur d’aquest sentir cos col·lectiu a través de la disbauxa. La Folia (etimològicament propera tant a l’acció d’agafar aire com a la feira, la no-feina, la distracció; i, en francès, a la foule, la munió, el grup) s’apropa per tant a la follia i al descontrol que han fet de la dansa col·lectiva – des dels carnavals fins a les raves d’avui en dia – sospitosa i perillosa per successius status quo.
Un terç historiografia, un terç antropologia i un terç nova creació, A Folia representa un pas endavant i més decisiu en la recerca que el coreògraf ja plantejava a la seva peça anterior Carcaça, on, partint de quatre danses tradicionals portugueses i del diàleg amb altres formes de dansa de carrer més contemporànies i urbanes, també explorava la relació entre dansa i construcció de cultura i identitat. Què es transforma, què resta en l’oblit i què roman?
Això de mirar enrere cap al món tradicional per resignificar-lo fora de context no és nou. Alessandro Sciarroni va popularitzar aquesta tendència l’any 2012 amb Folk-s, Will You Still Love Me Tomorrow, i més endavant va rescatar de l’oblit la Polka Chinata de Bolonya des d’una perspectiva queer a Save the Last Dance for Me (2019). Més a prop de casa, Laia Santanach va explorar el món del contrapàs a ÀER l’any 2018, per exemple, i Toni Jodar i Beatriu Daniel van dedicar la seva última conferència ballada (Tra-tra-tra, tradició, transmissió, traïció, 2020) a les diferents perspectives que es llancen, avui, sobre la dansa tradicional.
Mirades enrere que tenen poc de nostàlgia i que, més aviat, reprenen del passat i reclamen per al present el valor de la suor. Abandonada la plaça i transformada la forma, el que es restitueix per a l’escenari d’aquestes danses velles en espectacles com A Folia és, potser i tan sols, la seva condició d’antídot contra la fredor digital que ens envolta. I és aquí on passat i present es troben, perquè ens segueixen picant els cossos i, com Mosimann, volem seguir ballant.
La segona peça del programa és Static Shot, de Maud Le Pladec. Coreògrafa i directora artística del Ballet de Lorraine, és coneguda pel públic general per haver co-dirigit l’espectacle inaugural dels Jocs Olímpics de París 2024, però en el circuit de dansa contemporània el seu nom sona amb força des de molt abans. Es pot dir sense reserves que Le Pladec és un fruit del model francès de suport institucional a la dansa, estructurat al voltant de diferents òperes i centres nacionals de creació coreogràfica (Centre chorégraphique national, CCN). Le Pladec va estudiar al CCN de Montpeller, va ballar amb coreògrafs com Mathilde Monnier, Mette Ingvartsen i Boris Charmatz, i ha coreografiat per al Ballet de l’Òpera de Lille, el de París, el Teatre Nacional de Bretanya i el CCN d’Orleans (que va dirigir entre 2017 i 2024). Des de principis de 2025 és directora del CCN de Nancy (altrament dit, el Ballet de Lorraine).
Static Shot, estrenada l’any 2021, respon paradigmàticament a les paraules de Chalamet des d’un altre angle, a saber: la superposició de la forma d’existir visualment de les arts vives a escena amb el mode de fer o narrar visualment de determinats recursos provinents del cinema. Le Pladec agafa el pla fix i el pla seqüència com a referents per detonar una bomba visual de vint-i-pocs minuts de durada. Suma, per seguir amb l’argument que plantejo sobre la particularitat de l’espectacle en viu, seqüència i suor. I ho fa amb molta, molta gràcia.
Què és un pla seqüència? Una gravació d’una acció sense editar, un pla en què la càmera, fixada en un punt determinat, viatja sense interrupcions amb un personatge o recorre un o múltiples espais. Un pla d’aquest tipus pot captar una determinada “veritat” que va més enllà de la representació, caçant al vol una emoció actoral més transparent, sentida per l’actriu o l’actor en el moment de la gravació i que traspassa la pantalla precisament per la decisió de la directora o el director de “no tallar”. En una entrevista recent, per exemple, Carmen Maura explicava com, a l’escena final de ¿Qué he hecho yo para merecer esto? (1984), Pedro Almodóvar va decidir seguir-la gravant per sorpresa mentre caminava davant el mar, recollint una expressió de cansament que era tan fruit del treball actoral com de la pura sensació física d’esgotament que sentia després d’un llarg dia de rodatge mentre tenia la regla.
El pla seqüència és un tipus de pla molt ple de vida, ple de present i de temps “real”, i destaca quan s’utilitza amb savoir-faire dins un medi on l’edició ens té acostumats a una narració construïda a partir del salt constant entre diferents perspectives. El pla fix i el pla seqüència , en canvi, són instants cinematogràfics que s’assemblen més al funcionament normal de l’ull, que mira des d’on és tota l’estona – tal com passa quan estem asseguts en un teatre.
Le Pladec suma suor i seqüència perquè omple un pla fix i estàtic amb un collage trepidant de material coreogràfic extret de travellings de videoclips, passarel·les de moda i pel·lícules com Sweet Charity o A Chorus Line, de Bob Fosse. Vint-i-pocs minuts de seqüència emergida de la suma refinada i ben cosida d’altres seqüències, acompanyada per música i vestuari que destaquen per ser igualment intensos, vitals i sofisticats. Le Pladec, autodenominada una fanàtica de la moda, va encarregar el vestuari a la firma Koché després de veure les seves col·leccions del 2019, plenes de color. La composició musical, per altra banda, és fruit d’una col·laboració entre el compositor habitual de Le Pladec, Pete Harden, i la reina parisenca de l’electro-minimal CHLOÉ (Thévenin): un altre gran atractiu de la proposta.
Treta de context, la suma i reconfiguració per a l’escena d’aquest material coreogràfic sovint reconeixible ens recorda constantment que la idea per la peça prové del cinema. L’intent aquí és encapsular i accentuar la vitalitat del recurs fílmic – una vitalitat que, per naturalesa, ja pertany al fet escènic – en una coreografia que no vol tenir ni inici ni mig ni final, que vol ser només seqüència en continu, temps suspès, clímax.
Tornant a l’inici i al valor de la suor enfront tot el que s’esdevé en una pantalla: mentre Marco da Silva la celebra recorrent diferents temps històrics, passant per segles i mirant endavant, Maud Le Pladec extreu la suor dels intèrprets en un tour de force que avassalla el públic, suspenent aparentment el temps en una sola imatge feta de moltes i de la qual emergeix una experiència fulgurant.
Com si fos poc, Chalamet.
Jordi Ribot Thunnissen
Bibliografia
Ehrenreich, B. (2006). Dancing in the streets: A history of collective joy. Metropolitan Books
Reynolds, Simon (2017). Energy Flash: un viaje a través de la música rave y la cultura de baile. Contra.
Enllaços d’interès:
Huang, H. (2023, octubre). Marco da Silva Ferreira interview: Carcaça. Springback Magazine
Koché. (2019). Fall/Winter 2019 collection:
Le Pladec, M. (n.d.). Fashion, politics, and visualising music with dance with Maud Le Pladec [Entrevista en vídeo]. Dance Artists in Conversation:
Marco da Silva Ferreira on choreographing Carcaça [Entrevista en vídeo]. (n.d.). Artists in Conversation:
Mosimann. (2026, 4 març). Le billet de Mosimann [Podcast]. Spotify.
RTVE. (n.d.). Coloquio: 80 años Carmen Maura. Historia de nuestro cine:
https://www.rtve.es/play/videos/historia-de-nuestro-cine/coloquio-80-anos-carmen-maura/16776414
CHLOÉ. (n.d.). Static Shot – Interview de CHLOÉ:
Numeridanse. (n.d.). Maud Le Pladec [Pàgina d’artista]:
https://numeridanse.com/en/profile/le-pladec-maud/
