Paloma Muñoz ve del desert extremeny de la Siberia, un lloc inhòspit on només hi viuen algunes bèsties solitàries; ben al contrari que ella, sempre envoltada de gent amb qui compartir i riure. En aquest desert de vegades s’hi troben trossos d’esquelets, potser alguna quijá, que és la part de la mandíbula que s’allibera del crani per riure.
La rialla de Paloma fa temps que s’escolta per Europa, encara que només fa sis anys que es va graduar de l’Institut del Teatre. Semblaria que ha estat un camí fàcil…
La meva sensació és d’escalada, una escalada amb piolets. El començament és mig de broma, fins que arriba el moment de professionalitzar-te i t’adones que no tens els diners per fer-ho, de manera que acceptes presentar el teu treball en qualsevol condició. Però un dia decideixes no seguir precaritzant la teva feina, i aquí hi ha un buit, perquè passes d’emergent a no res.
Després, és cert que he tingut dos impulsos molt importants. El primer, quan vaig entrar al circuit de dansa suec. Havia enviat el dossier de la meva primera peça, La piel vacía (2018), en castellà, i em van escollir! Les condicions de treball eren increïbles. El segon va ser guanyar el concurs de Berna, que em va facilitar encàrrecs per Europa i tot es va fer més gran. Però això d’ara, una peça de gran format aquí, a casa, és un somni.
Què és el més important d’estar fins el projecte Cèl·lula del Mercat de les Flors?
Poder centrar-me en allò artístic i treballar amb un nombre gran de ballarins amb tranquil·litat, sabent que les condicions per a ells són bones.
Sempre has buscat el grup.
Sí, una vegada vaig fer un solo i ja en vaig tenir prou. Estar sola a la sala d’assaig era dur, però encara més haver d’anar sola de bolos. A mi m’agrada estar amb gent, compartir, riure. En part crec que té a veure amb que, de petita, vaig ser gimnasta i competia en equip. Fèiem equips de cinc, potser per això a la meva primera peça érem cinc…
També hi ha la transmissió del llenguatge, que és un aspecte que em diverteix molt, veure com altres cossos, altres persones amb experiències de vida diferents reben el meu material i el processen. M’agrada ficar-hi cullerada i treballar aquesta matèria modelable, perquè no es tracta només de copiar, sinó que és un treball recíproc. És a dir, jo els dono, ells reben i amb el que fan, jo vaig polint o aprofundint. Mentrestant, els ballarins també es connecten entre ells i es genera una cosa al·lucinant a l’estudi, és gairebé alquímia.
A Europa, normalment, només he tingut quatre setmanes per a cada projecte. Això és treballar contrarellotge, no permet passar-te una tarda sencera amb un ballarí, fent i refent. En canvi, aquí sí que hem pogut aturar-nos i provocar l’intercanvi. L’altre dia pensava que em sento com una esponja, filtrant les energies per entendre què necessita cada persona i que tregui el millor de sí mateixa. I m’encanta.
El grup també produeix un tipus de llenguatge coreogràfic particular, on l’espacialitat adquireix un sentit més fort, oi?
Sí, hi ha una part de composició a l’espai que m’interessa molt: trajectòries, variacions en les formacions, canvis de frontalitat… Recordo una vegada en una classe de composició que l’Àngels Margarit ens va dir que res del que poses a l’escenari és innocent, tot diu alguna cosa. Però quan és un grup, el que pots generar simplement amb el treball espacial és brutal.
En aquesta ocasió comptes amb el Niño de Elche com a col·laborador.
Ens vam conèixer en un concert de C. Tangana i vam connectar de seguida. Després d’escoltar el seu podcast Estranyes Heterodòxies, on parla de relacionar coses aparentment distants, li vaig parlar de la meva investigació. Em centrava en les cavitats dels ossos on s’amaguen els ecos d’imatges i memòries, i ell em va proposar fer un treball vocal, un Taller d’aires, el va anomenar. De fet, connectava amb un treball que fa temps que continuo amb Guillem Llotje d’expandir allò físic i coreogràfic cap a allò sonor.
He llegit que volies tornar al cos. Tu has marxat mai del cos?
Una mica. La peça Leve (2022) tractava de la lleugeresa i en l’última part els ballarins només corrien. Ara volia tornar a l’artesania del moviment que sí que tenia La piel vacía. I aquest retorn fa aparèixer el paisatge del meu origen, el desert de Siberia, que és el lloc perfecte perquè el cos ressalti: simplement estant allà, el cos es converteix en grafia i modifica l’espai, perquè no hi ha res més.
Quin és aquest desert?
Està entre les comarques de la Serena i la Sibèria, a Extremadura, al costat del meu poble. Hi torno cada any durant les llàgrimes de Sant Llorenç. Surto per la carretera, fins que arribo a una cruïlla i deixo el cotxe allà, al mig de la via. Trec l’hamaca i unes mantes -perquè fins i tot a l’agost hi fa fred-, m’estiro i sento com les estrelles em cauen al damunt. És una sensació de no res i de connexió amb un mateixa fortíssima.
D’aquí ve el nom de la teva companyia Siberia, però Sibèria també és una part de Rússia, i Rússia és una peça de la Veronal. Sents algun tipus de familiaritat amb la companyia de Marcos Morau? És un referent innegable. Quan vaig veure Rússia (2011) em vaig quedar com trencada. Aquell sentit estètic i aquella dissociació del cos… Jo crec que Marcos Morau ha influït en tota la meva generació. A més, a ell també li agrada la rítmica i quan ens trobem normalment no parlem de dansa, sinó de rítmica.
Bàrbara Raubert
Paloma Muñoz presenta ‘La Quijá’, del 3 al 7, d’octubre, al Mercat de les Flors
