Imagineu un món on ja no hi ha representacions de ballet. Però una persona que estimava el ballet encara el recorda i en pot parlar. Què diria per explicar a la gent, que mai ha vist com és, el que li fascina del ballet? Potser aquesta persona parlaria de la relació entre la música i el moviment. Potser parlaria del plaer de reconèixer patrons abstractes en el moviment sense haver-los d’entendre necessàriament. Probablement parlaria de virtuosisme, de la sorpresa davant del que els cossos humans són capaços de fer i del que un grup de persones pot aconseguir pel que fa a la coordinació. Probablement parlaria de l’uníson, de la bellesa dels cossos movent-se en sincronia, i probablement també parlaria de contrastos, de com els cossos individuals es relacionen amb un grup i de com les qualitats contrastades del moviment es complementen entre si.
Si imaginem algú que s’esforça per aconseguir una experiència similar utilitzant mitjans contemporanis, no reconstruint arqueològicament la forma perduda del ballet, sinó creant una cosa nova que proporcioni a l’espectador un plaer similar, aleshores potser el resultat s’assemblaria a l’obra de Thomas Hauert. És com el ballet en un univers paral·lel on les coses són més igualitàries i les creacions artístiques són menys el producte d’un geni al centre i més el resultat de la col·laboració entre molts artistes amb poder.
Ara bé, això no és més que una analogia que jo construeixo; de fet, el mètode de treball és diferent i no va evolucionar a partir de l’anàlisi del ballet. I, evidentment, cal obviar algunes coses per tal de seguir l’analogia; el repertori del ballet clàssic és, al capdavall, narratiu en el sentit estricte. Amb la seva companyia ZOO, Hauert fa més de 25 anys que desenvolupa principis i regles per a la improvisació que es basen en les decisions intuïtives d’un grup en el moment en directe a l’escenari per permetre una dansa més complexa del que podria ser una coreografia escrita analíticament. Es tracta d’un procés de col·laboració que confia als ballarins molts aspectes creatius de la coreografia, no només en el desenvolupament i els assajos, sinó també en les representacions. Aquest enfocament es pot entendre com una alternativa radical al ballet. Precisament per això em sembla tan interessant l’analogia que he dibuixat al començament. L’estreta relació entre la música i el moviment, l’alegria en la complexitat de les relacions entre els diferents cossos, el joc entre la sincronicitat i el contrapunt recorden al ballet. Però el concepte subjacent d’humanitat és fonamentalment diferent. I, per descomptat, el ballet no és ni l’única ni la primera manera de ballar amb una connexió estreta amb la música.
Com funciona? Un principi que exerceix un paper fonamental en tot el procés s’anomena complementarietat. Dos ballarins s’observen mútuament i capten els impulsos de l’altre fent un moviment complementari a cadascun dels moviments de la parella. Amb tot, aquí hi ha moltíssima llibertat. Busquen correspondències, però complementàries, no necessàriament reflectir els moviments de la parella. Això sol donar lloc a postures corporals que encaixen de manera similar a les peces d’un trencaclosques, en el sentit que són diferents. Un moviment es posa en relació amb un altre moviment. Moure’s simultàniament (en lloc de seguir un principi de torns) sovint fa que sigui impossible saber qui lidera i qui segueix, o fa que aquests papers canviïn de banda a banda amb una rapidesa extrema.
La interacció amb la música funciona de manera semblant. En certa manera, els ballarins no ballen per a la música, sinó amb ella; fins i tot es podria dir que ballen la música. De vegades apareixen connexions molt estretes entre un so i un moviment, sovint és més lliure, sempre és un joc. En general, això crea una xarxa en què un element gairebé sempre té alguna cosa a veure amb un altre. Però aquesta connexió no és qüestió de significat. Els moviments no traslladen la música a un altre mitjà, sinó que hi interactuen. El que sorgeix no està pensat per ser comprès, sinó per ser reconegut i experimentat. Tenir alguna cosa a veure (més formalment es parlaria d’isomorfisme) és el contrari de l’arbitrarietat. Tot i que la coreografia es basa en gran manera en la improvisació i atorga als ballarins un gran control i, per tant, responsabilitat, les regles del joc creen una xarxa que no sembla arbitrària, sinó una xarxa en què tot té el seu lloc perquè està relacionat amb una altra cosa. Sovint passen tantes coses alhora i tan ràpid que és impossible veure totes les connexions, però sempre es manté el fet que es tracta d’un tot orgànic. Si el ballet proposa una visió de la humanitat en què les persones poden elevar-se per sobre de si mateixes per assolir un ideal de disciplina, fins i tot militar, avui s’hi contraposa un altre tipus de virtuosisme que veu els humans com a éssers que es relacionen d’una manera que deixa obert si tots són iguals o tots són diferents. Imagino que l’aficionat al ballet que he inventat al començament estaria encantat amb Playing with Sergei, Martha and the others.
Philipp Scholtysik
