Artista de referència de l’escena contemporània europea durant les dues últimes dècades, Cuqui Jerez (Madrid, 1973) es forma en dansa -amb gran influència del ballet que es manifestarà més tard en el rigor del seu treball- per unir-se després a una generació d’heterodoxos que, en comptes de cenyir-se a les convencions de la disciplina, es compromet amb les preguntes que sorgeixen dels seus processos. El primer període de la carrera de la Cuqui abasta des de A Space Odissey (2001/2002) fins a Crocodiles and Alligators (2012), amb fites com The Real Fiction (2005) i The Rehearsal (2008). En aquesta primera fase es coreografia des d’una perspectiva semiòtica amb precisió quirúrgica i s’explora el potencial de la repetició i la variació de manera gairebé obsessiva. Sota el nom de The Dream Project, la segona part de la carrera de l’artista madrilenya va del 2013 al 2016 i engloba una sèrie de peces amb estructures més lliures on la materialitat i la sensualitat es converteixen en protagonistes.
Las Ultracosas (2020) fa confluir aquestes dues etapes i ofereix una espècie de síntesi que podria entendre’s tant com una revisió com una culminació de la seva trajectòria. En aquesta peça de cinc hores de durada predomina el fet sensorial amb una profusió de colors, sons, textures, formes i materials alhora que la Cuqui treballa amb “nivells estrets de sentit” per a circular entre “el sentit, l’absurd, la suspensió del sentit i la seva absència”. Com Las Ultracosas interfereix amb la nostra capacitat (o addicció) de projectar significat, per a escriure sobre aquesta peça amb propietat hauríem de recórrer a la Ursonate de Kurt Schwitters o a la llengua de Zangezi, el profeta creat per Velimir Khlebnikov que es comunicava amb les muntanyes i els ocells, però que els humans no entenien.
Quan proposa “un lugar muy abstracto y difícil de nombrar”, la Cuqui suggereix també “una no-posición entendiendo esa no-posición como el poder político de la imaginación, la posibilidad de pensar otros modos de estar juntas donde no necesariamente opere el juicio.”
En desplegar les seves eines coreogràfiques amb aquesta fi, la Cuqui Jerez ens submergeix en el que David Abram anomenaria “la màgia dels sentits”, un estat similar al dels bebès abans que aprenguin a parlar on les coses ens interpel·len directament a través de la seva manifestació fenomenològica. Durant la peça la nostra ment es manté activa i el nostre monòleg interior continua discorrent, però el llenguatge sembla fracassar de manera repetida per donar compte d’allò que estem presenciant. Com va escriure l’Andrea Rodrigo per a la presentació de Las Ultracosas als Teatros del Canal, “tan pronto como creo que he agarrado el porqué de mi risa o cómo opera su seducción, se deshace ante mis ojos.”
Si bé podria semblar que Las Ultracosas és la culminació de la trajectòria de la Cuqui Jerez, el treball d’aquesta artista tendeix a l’infinit i sempre guarda un gir inesperat, un bis que confirma la inesgotabilitat de la seva cerca. Mágica y elástica es presenta com la preqüela de Las Ultracosas i és un d’aquests girs de la coreògrafa madrilenya. De fet, la companyia ha treballat amb la idea que Mágica i elástica succeeix a dintre de l’articulació del genoll d’una de les intèrprets durant Las Ultracosas. Per aquest motiu, “más que anterior es interior”. Aquesta segona peça deconstrueix la referència del musical i crea un espai misteriós que mai no pot copsar-se del tot. En paraules de João Lima, aquesta “deconstrucción de la acción escénica transcurre al servicio de la magia. Un hechizo que no sucede en forma de espejismo o mera negación de la realidad, sino como una sutil reivindicación de la ilusión de lo material o, a la inversa, de la concreción de lo ilusorio.”
Si a Las Ultracosas domina la sensorialitat, a Mágica y elástica el sentit té més importància, però sembla a punt de dissoldre’s com un terròs de sucre en un got d’aigua calenta. Mentre que rere Las Ultracosas s’amaga el somni de la contemplació pura, Mágica y elástica es podria associar amb el dubte, el balboteig, les rimes infantils i els acudits sense clímax.
Tot i això, en ambdós casos aquestes obres poden llegir-se com a metàfores d’estats físics i mentals que travessem de manera contínua encara que només sigui per a tornar a l’enganyosa claredat del fluir de la consciència. En apuntar a aquests estats pels quals transitem a mesura que absorbim el que recullen els sentits i la ment vacil·la, s’obre la porta a modular aquests processos. És a dir, la soprenent facilitat amb la qual atribuïm significat i causalitat als esdeveniments es veu qüestionada per estadis intermedis sense els quals aquests processos de raciocini no podrien emergir. Com un fil d’Ariadna, Las Ultracosas i Mágica y elástica ens assenyalen el camí que la nostra atenció podria seguir per desfer-nos a nosaltres mateixes i el que ens envolta.
Quim Pujol
CUQUI JEREZ presenta al Mercat de les Flors els espectacles ‘Las Ultracosas‘ (18 i 19 de febrer de 2023) i ‘Mágica y Elástica‘ (25 i 26 de febrer de 2023)
