• Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Youtube

‘¿Puede el flamenco ser una danza moderna?’, per Pedro G. Romero

‘¿Puede el flamenco ser una danza moderna?’, per Pedro G. Romero

 

Transcripció de la conferència realizada per Pedro G. Romero, artista i aficionao flamenco, en el marc de la primera edició de Performances de la mirada, taller d’espectadors del Mercat de les Flors (temporada 2013-14). La conferència va tenir lloc una estona abans d’assistir a l’espectacle Le Ça / El Ello de Sonia Sánchez, una bailaora i coreògrafa que en les seves peces ha explorat el diàleg entre la tradició i la contemporaneïtat en el flamenc.

 

«Si observamos con atención los dibujos que el escultor noucentista Josep Clarà realizó en 1927 de Isadora Duncan y Antonia Mercé (La Argentina), podremos darnos cuenta de las afinidades y diferencias entre ambos. Las dos figuras invocan mundos anacrónicos: la mitología de la antigua Grecia o el no menos fabuloso mundo del flamenco. Es desde ese anacronismo que las dos mujeres inician la modernidad. Empezar “desde más atrás” es, también, una cualidad que reclaman para poder “apartarse”, en un mundo de prácticas artísticas dominado por hombres. La cuestión es que, con el mismo impulso y contemporáneamente, en la Duncan comienza un viaje hacia delante que se rubrica hoy como danza moderna, mientras que en La Argentina empieza a descubrirse y escarbarse toda una tradición ancestral, un viaje hacia tiempos cada vez más remotos. En los dos trayectos hay la misma innovación, la misma invención, el mismo riesgo. Vanguardia y tradición. Lo nuevo y lo viejo. Modernidad y modernismo. ¿Cómo podemos nosotros leer, entonces, relatos históricos tan distintos?»

I Duncan, de Josep Clara (1927, MNAC)

Isadora Duncan, de Josep Clarà (1927, MNAC)

La argentina, de Josep Clara (1927, MNAC)

La Argentina, de Josep Clarà (1927, MNAC)

Pedro G. Romero

 

Descarrega la conferència sencera en PDF

 

Pedro G. Romero (Aracena, Huelva, 1964), artista i aficionao flamenco, escultor, pintor, perfor- mer, autor teatral, guionista, crític d’art, assagista i expert en flamenc. Llicenciat en Belles Arts a Sevilla, ciutat on viu i treballa. El tema central del seu treball és la reflexió i la recerca sobre la imatge com a punt de resistència davant del temps, ja sigui històric, biològic, psicològic o verbal. En els seus treballs es constata una preocupació constant per la desaparició de l’autoria. Es podria dir que aquestes imatges i aquests escrits semblen signes que no són humans. El 1986 fa la seva primera exposició individual i el 1988 exposa Magatzem d’idees a la Sala Montcada de la Fundació “la Caixa”, a Barcelona. Entre el 1988 i el 1992 mostra a la Galería Fúcares de Madrid exposicions com R.A.R.O. i Un mundo raro. Va projectar La sección áurea, títol de l’exposició del 1989 a la Fundación Luis Cernuda de Sevilla. Des del 1987 comença a exposar les seves sèries sobre la bomba atòmica, com El tiempo de la bomba (sala d’Unicaja, Màlaga, 1993) o El saco de la risa (Galería Tomás March, València, 1995) o El fandango de la bomba (Diputación de Huelva, 1996). També fa exposicions indi- viduals en ciutats com Barcelona, Nova York o Milà i països com el Brasil o Alemanya. Des de l’any 2000 treballa en els projectes de l’Archivo F. X. i Máquina P. H., en què té com a material de treball, respectivament, la iconoclàstia i el flamenc. La seva obra està en col·leccions com les del MACBA, la Fundació “la Caixa”, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el Museo de Bellas Artes d’Àlaba, la Diputación de Granada i el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo.

 

Edició: Agost Produccions i Mercat de les Flors

Amb el suport de:

cultura_bn_h3