Not a moment too soon promet. Com la campanya de l’oficina de turisme de Galícia de fa uns anys – ¿Me guardas el secreto? – o com la ciutat de Banyoles que – com bé va dir el llavors Conseller de cultura Juan Manel Tresserras durant la re-inauguració del Museu Darder com a Centre d’Interpretació de l’Estany – és un d’aquells llocs que té l’avantatge de tenir tres quartes parts de la feina promocional feta perquè allò – l’estany – és allí. I punt. Els bons ingredients ho són gairebé tot per una bona cuina.
En aquest cas salta a primera vista la sensació de trobar-nos davant un projecte que no sembla cridat a ser a partir d’una idea original del coreògraf; sinó que l’existència d’un seguit de materials, esdeveniments, encontres entre persones determinades i sobretot vivències sembla que hagin desembocat inevitablement en el seu esdevenir. El projecte s’ha convocat a si mateix, que diguéssim. L’han cridat a ser l’apel·lant relació entre Merce Cunningham i el seu director executiu i còmplice Trevor Carlson durant els últims anys de la seva vida. I el fet que Ferran Carvajal establís una relació personal amb Trevor a partir de l’any 2007 i es convertís en testimoni ad hoc d’aquesta relació sui gèneris durant un temps. Que el segon s’hagi avingut a formar part d’aquest projecte seguint la intuïció del primer i l’anècdota, el fet que Trevor regalés una càmera a Merce i que aquest es gravés a si mateix sense la intenció d’usar el material per l’escenari: que aquest material existeixi (!). Que Trevor Carlson s’ocupés amb fervor de The Legacy Plan com a part de la seva feina com a productor executiu, i el bagatge de reflexió que això implica sobre una qüestió candent, vegi’s: la pervivència del llegat personal i artístic un cop desaparegut un creador o creadora que hagi treballat sobre un material tant efímer com ho és un cos en moviment. Nota al peu: Diverses iniciatives s’han ocupat i se segueixen ocupant de buscar respostes a la pregunta ‘Què significa donar continuïtat a un llegat coreogràfic’? Són aproximacions de resposta de referència, a banda de The Legacy Plan, el llibre Inheriting dance: An invitation from Pina, editat per la fundació Pina Bausch; el CD-ROM Improvisation Technologies o el projecte Synchronous Objects for One Flat Thing Reproduced de William Forsythe; o la publicació de A Choreographer’s Score sobre diverses peces del repertori d’Anne Theresa de Keersmaecker, de la mà de la mateixa creadora i la teòrica de dansa Bojana Cevic.
Not a moment too soon sembla la conseqüència, en definitiva, de l’anar-se teixint d’una constel·lació d’excuses de luxe que avui arriben a port.
Se suma a l’interès per la matèria prima el que emana del repte artístic que suposa fer una peça a mig camí entre el documental, el biopic i el video-art llaurant un camp tant fonedís i incert com el de la memòria. Íntima, sempre subjectiva, traïdora. Fent ús de la dansa i el seu potencial de generar sumes semàntiques infinites en l’espai del no-dit; mirant de prémer els botons justos d’un record – i fer-ho amb la justa mesura – per no desvirtuar-lo en el seu pas a escena. Que és com voler treure el vaixell de l’ampolla sense desfer-lo peça per peça, realitzable només aplicant llum des d’un cantó per veure un miratge de les veles a l’altra banda del cristall.
Despertar un miratge: Així mateix descriuen Carvajal i el seu dramaturg, Albert Tola, l’aspiració escènica de Not a Moment too Soon: “Merce es reflecteix en Trevor, i Trevor en el públic”. Conscient del repte i de la sensibilitat del material amb què treballa, Carvajal i el seu equip s’han pres el temps d’aixecar el projecte respectant-ne els tempos: un any i mig amb diferents fases de creació. Not a moment too soon repta els ritmes que els mercats cooltural i financer sovint imposen, posant per davant les necessitats específiques del muntatge i aspirant, en fer-ho, a generar una experiència visual de més profund calat. Proposen un viatge emocional a través del record d’un subjecte – Trevor Carlson – intentant superar la vocació merament documental per accedir a un terreny més subliminal i intersticial; un lloc aproximat entre els fets passats, la reconstrucció de la pròpia memòria i l’experiència emocional que això desperta en qui la narra/recorda/somia i en qui l’escolta/veu/viu.
La sensibilitat del material ve donada no només del fet que es construeix sobre la base i amb l’objectiu de ‘fer present’ el miratge d’una intimitat real i passada, sinó del fet que no es tracta d’una intimitat qualsevol. Es vulgui o no Not a moment too soon capta l’atenció un xic morbosa del voyeur que tots tenim dins. Tenir accés al Merce Cunningham ‘real’ a través de les imatges que va gravar, de les paraules que va dir; mirar per una esquerda fragments d’una vida compartida amb Carlson i regida, potser, pel postulat Not a moment too soon com a epítom de timelessness (concepte de la filosofia zen que tant va influir el gran amor de la vida de Cunningham, John Cage); i fer-ho en un embolcall tant particular com el que Carvajal proposa és molt temptador per la veïna del quart que tots portem a dins.
Coda (llarga) per a llepafils: Pel que fa a la noció de temps, i essent Merce Cunningham el pare del vídeo-dansa, una àncora d’interès coreogràfic afegida és precisament veure com el muntatge fa ús del vídeo per sumar tots els temps en un de sol, el temps present. Veure com Carvajal, Tola i Carlson fan aparèixer aquest espectacle com un esdeveniment-homenatge a la memòria d’una intimitat que arriba en el moment de ser presentat i not a moment too soon. I com aquest fer present encaixa – si és que encaixa – amb l’ús que el propi Cunningham feia del vídeo en la seva croada particular: Presentar la dansa com a moment i res més, bell i bo de veure en si i per si, sense afegits.
Qui mai hagi vist un espectacle o una peça de vídeo-dansa de Merce Cunningham sap que no és un exercici fàcil. No és un deixar-se anar en l’evidència narrativa i intuïda del que es veu; ni en la corrent d’emocions, èxtasi i organicitat que pressuposem sovint – encara avui en dia – al moviment escènic abstracte. Ans al contrari. Cunningham va intentar crear una dansa pretesament desproveïda de la cadena emocional de significació entre cos i metàfora – tant popular en la dansa moderna de Martha Graham i antecessors – per convertir-la en canvi en un esdeveniment estètic i intel·lectual LLIURE. Lliure d’esdevenir sense més equipatge que el propi esdevenir-se. Per aconseguir-ho va fer ús de diversos recursos per bloquejar tant la passió del ballarí com la de l’espectador; obligant a ambdós a fer ús de l’ intel·lecte i trencant el corrent de significació emocional tant en qui ballava la forma com en qui la veia esdevenir.
Pel que fa als intèrprets, el propi Cunningham deia: “they are, rather than being someone, doing something”. I per apartar el being es va servir de recursos ja famosos com l’Isolation, per exemple: la fragmentació en el control i posta en acció de parts del cos en contradicció o en relació no-evident, per mantenir el focus del ballarí en l’execució i no en la interpretació del moviment. Un altre exemple: l’envitricollament dels comptes, sense fraseig, que requerien ser memoritzats com a peces senceres enlloc de seguir els clàssics vuits lògics a què estem acostumats tots els que hem seguit alguna classe de dansa a la vida.
El vídeo com a recurs en aquest programa ideològic del mestre nord-americà s’ubica a la banda de l’espectador. Cunningham volia evitar a tota costa dictar a l’espectador el què ni el com mirar durant un dels seus espectacles. En eliminar la metàfora de l’escena, el que quedava era el que hi havia: formes, accions, direccions. Gestió d’espai i temps. Fent ús de l’atzar com a recurs compositiu temporal i espacial, per exemple, va convertir l’escenari en un univers antròpic d’infinites combinacions possibles; i va fer esdevenir la dansa a través de composicions aparegudes per ordre de llei de probabilitats i prou. Sense segones lectures. La frase Not a moment too soon també es pot referir a aquesta llei: tothom entra quan ha d’entrar, en el moment just, sense que ningú hagi decidit quin moment es aquest, ni tant sols el coreògraf. La dansa convocant-se a si mateixa.
És fàcil entendre com l’ús de la càmera va permetre a Cunningham complicar encara més les coses a l’espectador: el muntatge, el joc amb el camp, el zoom o l’enfocament li van permetre redefinir la relació de tàndems tant estables com l’ ara-abans, el dins-fora, o el davant-darrere. De cop, podia retallar i compondre moviment, espai i temps tant amb els cossos dels ballarins com amb la seva reproducció a través del vídeo, creant així una versió performativa de collage – en paraules de Roger Copeland – i promovent en fer-ho “sets de relacions provisionals, inestables i proteiques per ressonància entre elements aparentment desconnectats entre si”. Encara Copeland: El collage com la poètica del rotllo d’una nit.
Jugant per tant amb la continuïtat/discontinuïtat d’espai/temps a través del vídeo i altres recursos – igual com cinematogràficament van fer directors com Godard o Kubrick durant els mateixos anys – la distància entre els esdeveniments cridats a ser per les estratègies compositives de Cunningham i les obres de dansa dissenyades per generar i fer accessible una sola idea o emoció va augmentar de forma exponencial: ja no era tan sols la forma alliberada de la necessitat de ser omplerta per la vivència emocional de l’ intèrpret, també l’ull de l’espectador quedava alliberat de tota manipulació emocional a priori.
Recapitulem. La coda refereix a la poètica de Merce Cunningham, aprofitant l’excusa de la presentació d’un espectacle sobre el coreògraf. Però Not a moment too soon no és ni pretén ser una peça de o a l’estil de Merce Cunningham. Homenatges i atraccions morboses a banda, la primera i última promesa de l’espectacle és d’ordre més universal: trobar elements suficientment porosos en el relat d’un record subjectiu per fer emanar la empremta que una vida ha tingut en una altra vida. I generar, en fer-ho, una empremta nova: De Merce a Trevor, i de Trevor al públic. Tota una promesa. Tot un regal.
Jordi Ribot Thunnissen
FERRAN CARVAJAL presenta Not a moment too soon al Mercat de les Flors del 14 al 16 d’octubre
Bibliografia
Atlas, Charles. Merce Cunningham, a lifetime of dance. (Thirteen/WNET, INA, La Sept ARTE, BBC i NPS coprod. DVD. 2000)
Brinkman, Stephan (2014), ‘Reconstruction as creative process’ in Marc Wagenbach and Pina Bausch Foundation (eds) Inheriting Dance: An Invitation from Pina, Bielefeld.
Caplan, Elliot i Cunningham, Merce. Points in Space. (BBC and Cunningham dance Foundation coprod. DVD. 1986)
Copeland, Roger. Merce Cunningham and the politics of perception, dins de Merce Cunningham Ed. Germano Celant. (Barcelona, Fundacio Antoni Tàpies, 1999)
Copeland, Roger. Merce Cunningham. The modernising of modern dance. (NY/London, Routeledge. 2004)
Cunningham, Merce. Merce Cunningham, a collection of dance films. (Total Films Home Entertainment. DVD. 2003)
Cunningham, Merce. Four events that have led to large discoveries. dins de Merce Cunningham, Fifty Years. Ed. Melissa Harris i David Vaughan (NY. Aperture, 1997)
Cunningham, Merce, and Leschaeve, Jaqueline. The dancer and the dance. (Barcelona. Global Rythm Press, 2009)
De Keersmaeker, Anne Teresa and Bojana Cvejić (2012) A Choreographer’s
Score. Fase, Rosas Danst Rosas, Elena’s Aria, Bartók, Brussels: Mercatorfonds and Rosas.
Forsythe, William (2000) William Forsythe: Improvisation Technologies CD-ROM, Ostfildern: Hatje Cantz/ ZKM Karlsruhe.
Franko, Mark (2011) ‘Writing for the Body: Notation, reconstruction, and reinvention in dance’, Common Knowledge 17.
Kaiser, Paul. Frequently Pondered Questions dins de Envisioning dance on film and video Ed. Judit Mitoma (NY/London. Routeledge, 2002)
Vaughan, David. Merce Cunningham’s Choreography for the camera dins de Envisioning dance on film and video Ed. Judit Mitoma (NY/London. Routeledge, 2002)
Altres links d’interés:
Forsythe, William (2009) Synchronous Objects for One Flat Thing, reproduced www.synchronousobjects.osu.edu, accessed 1 February 2015.
Merce Cunningham Trust (2012) ‘Dance Capsules’ in The Legacy Plan: A case study | Cunningham Dance Foundation Inc.
www.mercecunningham.org/history/case-study/
The Forsythe Company (2013) Motion Bank (2010-2013), www.motionbank.org
