Joaquín Collado ha passat pels balls de saló, les danses urbanes i la dansa contemporània; per estudis de Belles Arts i d’Interpretació; pel ioga i el pilates. I amb tots aquests llenguatges i materials de naturalesa gairebé contrària ha desembocat en creacions de cossos múltiples, monstruosos o poètics, segons l’instant. També ha ballat amb La Veronal i col·labora habitualment amb la companyia de teatre Ça Marche, però sembla que ha arribat l’hora de la seva afirmació personal.

El fet que, des de l’any 2022, sigui artista associat al Mercat de les Flors l’ha ajudat a reflexionar sobre la pròpia pràctica “en torn a la dansa i els seus processos, al gest de ballar-se, la pedagogia i la transmissió”. En la mateixa direcció l’ha impulsat el màster d’investigació teòrica, escriptura i anàlisis de dansa, que ha cursat a la Universitat París 8 Vincennes-Saint-Denis, on es defensa la idea de dansa com a pràctica “de producció de coneixement (savoir–sentir)» i “movilitzadora de qüestions polítiques, socials i filosòfiques”. Allà va coincidir amb els aldarulls per la llei de les pensions, que van afegir “un caràcter agitat i una mica caòtic a l’experiència”, però sobretot hi va guanyar eines per entendre’s «com a artista i, per extensió, entendre el món en el que em situo”.

Ja abans el pensament situat i la natura havien format part dels seus interessos i del seu vocabulari en obres com Nereidas (2017), Crisálida (2019), Zoo! (2021) o la que ara estrena, Hacia un sol negro. També n’és una mostra el festival Paisaje, que va crear fa quatre anys al municipi rural de Villamalea (Albacete), d’on procedeix, i on també ha projectat La Champiñonera, un espai de trobada entre artistes i agents culturals, actualment en construcció. Però està content de tornar a ser a Barcelona. “Sempre que surto fora, em reafirmo que m’agrada viure aquí, que m’interessen moltes artistes d’arts escèniques espanyoles, el que conec i tot el que em queda per conèixer, i que em ve molt de gust continuar fent comunitat amb les meves companyes”.