“Quan el cos visible s’enfronta com un lluitador a la potència de tot allò invisible, no pot donar-li cap altra visibilitat que la que ell mateix té.”
Gilles Deleuze: Francis Bacon: logique de la sensation (1981)
Les idees són el nervi que connecta el cos comunitari, un cos que es mou i batega al ritme i a l’escalfor de les emocions, però que sap on va pel color de la sang, pel sentit que l’anima. La dansa no necessita paraules per a això (per significar), quan el cos per si sol, per la seva sola presència, ja és un signe viu que significa, agent de canvis pel sol fet de fer i de ser per on i com està posat. Tota posa diu. El cos viu per com es veu ara, però beu del que ha estat abans, al llarg del temps, en la mateixa mesura que tota forma artística esllanguirà al llarg de les eres (el seu passar acumulatiu) i esdevindrà fórmula tipificada, clixé estàtic, automatisme expressiu, fossilitzat per la repetició i la recepció automàtica, inconscient. Assimilar de debò la tradició vol dir, doncs, primer que res, enfrontar-se a això i assumir-la en el que millor tenia de cos viu en moviment. Vol dir, segur, recuperar-la com a forma natural, orgànica i tremolosa. Ja no “fórmula”, doncs (solució tòpica), sinó forma viva, la fragilitat d’un interrogant en acció.
Estendard del moviment del temps en l’espai d’avui, el cos és polièdric i és polític en la mateixa mesura que és agent i que és d’ara mateix: agent conscient del que du carregat a les espatlles i de qui escull per entregar-li el testimoni; un individu —un ciutadà— hiperconscient, doncs, de què porta a sobre, però també de qui té davant i com vol instituir-se en punt de trobada d’aquesta conversa entre iguals. La tradició només és tal quan és conversa viva entre parts d’ahir (triades pel que encara signifiquen per a nosaltres) i els interlocutors d’avui reconeguts entre si com a tals. Una imatge també pren sentit per totes les que desplaça, per les que substitueix. I la particularitat de David Wampach és l’alegria i la folla vitalitat amb què aborda les seves investigacions en aquest sentit. De jovenet, havia començat estudis de Medicina a Montpellier, i d’aquest bagatge diria que li’n queda tant la seva capacitat de dissecció (el bisturí fi amb què aborda la història de la dansa i el sentit del moviment avui en el context general de la història de l’art) com el seu respecte pel cos com a organisme viu, que opera a cor obert, mentre batega en tant que forma orgànica, lluny del ninot articulat que havia estat en d’altres moments històrics i concepcions artístiques. L’aprenent de metge sap que no n’hi ha prou a fer diagnòstics, que cal actuar sempre en present, amb respecte absolut per totes les capacitats i discapacitats del cos en qualsevol edat i temps. Va ser allà, a la Universitat de Montpellier, on el jove Wampach va començar a interessar-se per la vida de l’escena: per aquestes arts de les representacions en viu, teatre i dansa, teoria i acció agermanades. No és mala manera d’entrar-hi, si un no vol moure’s en va.
Com a intèrpret va participar de seguida en diverses companyies, però dos són els noms rellevants que actuen en ell i expliquen encara bona part del que fa, per personal que en sigui l’assumpció i l’evolució. Primer, el seu pas pel Centre Coreogràfic de Montpellier dirigit per la coreògrafa Mathilde Monnier; i tot seguit, els estudis a l’escola PARTS de Brussel·les amb Anne Teresa de Keersmaeker. La influència belga és evident, tot i que diria que assumida amb humor i amb força gust pel grotesc, una jovialitat inherent a la personalitat del jove coreògraf, que és (per això mateix, per via d’una ironia fins i tot gamberra) tant coreògrafic com alhora metadiscursiu, si és que és possible destriar mai una cosa de l’altra dins les grans creacions. Em refereixo al fet de ser molt ballat, però a no ser-ho mai simplement per fer bonic, sinó reconèixer-se sempre reflexiu, ho sembli o no, que és la millor forma d’acabar sent-ho de forma plena. Aquí el fet que Wampach estudiés dos anys (2004-2006) amb l’assagista francesa Laurence Louppe (La matèria i la forma, El pensament del moviment, Poètica de la dansa contemporània, etc.) no ha estat gens aliè als seus plantejaments coreogràfics i a la forma de les peces, en la mesura que ha assumit críticament la tradició i hi reflexiona en moviment. En bona mesura, Wampach és coreògraf com a culminació d’una primera vocació entusiasta en tant que espectador agent.
Com La Ribot a Espanya, Monnier s’ha interessat també pel que en podríem dir aquesta “genètica del gest” que retrobem en Wampach, i ho ha fet —com també La Ribot— de forma metaartística i museogràfica, interessats tots tres noms per la relació transversal entre les arts i pel nucli dur essencial des d’on irradien les reaccions en cadena que ens les fan més visibles per separat. Les afinitats electives amb Anne Teresa de Keersmaeker o amb d’altres professors de PARTS com el català Salva Sanchis podríem establir-les per aquest darrer punt, sobretot la relació amb la música com a llavor estructural (penso en peces com Bascule del 2005 o Auto del 2008), i també per la pràctica compositiva de la dansa com a investigació en moviment, sovint autoreflexiva. Aquí posem-hi Batterie (2008). Battement (2009), a partir de la forma del “grand battement” del ballet, o Cassette (2011), una divertida versió “llatina” del Trencanous. A Sacre (2011) torna a aquest mateix àmbit, quan estudia el ritual amb una revisió de la Consagració de la primavera de Nijinski. A Endo (2017) explora la performance, el body art i l’action painting, en una ampliació de l’ús del cos pintat que, de fet, ja havia practicat més de deu anys abans a la peça Auto (2008), un duet entre ballarí i pianista. I en d’altres propostes com Veine (2014) o Urge (2015) el cos hi és subratllat, fisicalitzat i sexualitzat de forma gairebé orgànica i animal. En unes quantes peces, hi apareix la reflexió de gènere, el cos nu com a estendard tant del despullament poètic com del polític, al mateix temps que hi podem resseguir una revisió molt completa de la història de la dansa o de la seva relació amb d’altres arts. A Wampach li interessen moltíssim escultors minimalistes de la potència dels nord-americans Robert Morris i Richard Serra, artistes que amb el seu plantejament dels grans volums i pel tractament de l’espai mig exerceixen d’escenògrafs avant la lettre, de directors de teatre amb objectes com a personatges inanimats o de coreògrafs de volums, angles i línies. Hi ha sovint en Wampach una transformació del cos reduït gairebé a objecte o espai.
En tot plegat, hi retrobarem sempre munts d’idees de les que han posat sobre el paper, en primera línia, la reflexió postmoderna de la dansa en general (Foucault i Deleuze) i la teòrica Laurece Louppe en particular: reflexions i discussions sobre el cos com a camp de batalla (d’èpoques, tradicions, idees…), sobre la presència nua del cos, signe viu, i les mirades que el descodifiquen, o sobre el cos present confrontat a la serialització, estandardització i reproducció mecanitzada inherents a la contemporaneïtat postmoderna. Pensem en treballs de Xavier Le Roy, Alain Buffard o Vera Mantero, però amb un registre força personalitzat per l’humor esbojarrat, per una alegria jove més boja, per un to fins i tot eruptiu, volcànic i psicotròpic, presentats amb una naturalitat que, per dir-ho d’alguna manera, narrativitza i ficcionalitza l’assaig encarnant les idees dins la presència provocadora de determinades escenes, atrevidament sorprenents, com si així el coreògraf salpebrés la performance amb un punt picantet de show, per dir-ho aquí amb el concurs d’aquests dos termes que la tradició nord-americana tendeix a confrontar i que, a Catalunya, jo associaria amb la picardia de dues persones també passades per Bèlgica com són Pere Faura i Núria Guiu. La de David Wampach és una dansa que pensa i somriu. El cos al complet, tornat festiva coreografía de ben ideades provocacions.
Joaquim Noguero
DAVID WAMPACH presenta ‘Berezina’ al Mercat de les Flors el 3 i 4 de març de 2022 i ‘Endo’ el 5 i 6 de març de 2022
– Sobre David Wampach i l’associació Achles
– Presentació-reportatge sobre els treballs de David Wampach a Tracks ARTE
– El subratllat del cos i l’excés en fragments de la peça Urge (2015)
– David Wampach i Dalila Khatir parlant de l’exploració dels ritual a Algeria Alegria (2021) en el marc de la Scène Nationale d’Orleans
– Cassette (2011), l’adaptació llatina de David Wampach del Trencanous, en fragments al FIAC (Foire International d’Art Contemporain) de París (2017) i d’altres festivals
– El ritme de metrònom de Bascule (2005), el rellotge del cos, en alguns extractes de la peça
– Trailer d’Endo (2017), l’homenatge de David Wampach a la performance artística, el body art i l’action painting
– Trailer de Berezina (2019), la peça en què continua la investigació d’Endo, ara amb sis ballarins
– La catalana Aina Alegre (1986) i David Wampach a la creació conjunta Concrerto, un concert ple de detalls concrets
– Biografia de David Wampach al seu web
– El primitivisme i l’animalització de Veine (2014)
– Extractes del ritual de Sacre (2011)
– Conversa amb David Wampach a la secció Culture Daily del canal i24 News
– Conversa sobre la peça Sacre a Frankfurt el 2013
– Lliçó de dansa de David Wampach impartida al carrer (2015)
Roberto Fratini: A contracuento. La danza y las derivas del narrar. Barcelona: Mercat de les Flors – Centro Coreográfico Galego, 2012.
André Lepecki: Exhaurir la dansa. Performance i política del moviment. Barcelona: Mercat de les Flors – Universidad de Alcalá – Centro Coreográfico Galego, 2009.
Laurence Louppe: Poética de la danza contemporánea. Salamanca: Ediciones de la Universidad de Salamanca, 2011.
Quim Noguero: “La conversa dels cossos és recerca”, al blog del Mercat (2018).
Aimar Pérez Galí: Sudando el discurso. Barcelona: My Other Work, 2015.
