• Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Youtube

‘Ballar la resiliència, un ritual contemporani’, per Clàudia Brufau Bonet

‘Ballar la resiliència, un ritual contemporani’, per Clàudia Brufau Bonet

Sota el sedàs de la poètica minimalista, el treball coreogràfic de Poliana Lima explora la identitat i la memòria a través del cos. I és que aquesta brasilera nascuda el 1983 a São Paulo, establerta a Madrid des de 2010, ha trobat en la dansa el llenguatge per parlar de la condició humana i del misteri de la nostra existència. Amb atenció tant en la forma com en el fons, les seves coreografies busquen sempre una connexió propera i íntima amb el públic que s’explica en la seva formació en sociologia i dansa. Lima és llicenciada en Ciències Socials per la Universitat Estatal de Campinas i es va formar en ballet clàssic i dansa contemporània. A més de ballarina i coreògrafa, Lima és pedagoga, una faceta que impregna els seus altres dos rols. Va ser artista associada del Centre Conde Duque de Madrid, on va estrenar Aquí Siempre (2019) i Las cosas en la distancia (2020). Amb Las cosas se mueven pero no dicen nada, Lima va formar part de la selecció d’artistes del 2021 a plataforma europea Aerowaves. Oro negro (2022), estrenat al Festival de Otoño de Madrid, és el seu últim treball.

La seva trajectòria com a coreògrafa va arrencar quan es va establir a Madrid. Després de crear la seva primer peça curta, Palo En la Rueda, comença a treballar en tàndem amb la coreògrafa lituana Ugne Dievaityte i presenten Es como ver nubes (2012) i més tard Flesh (2014). Durant el 2013 va participar en el projecte europeu Performing Gender, dins del context del qual va presentar Cuerpo-Trapo al Museu d’Art Contemporani de Zagreb (Croàcia). El 2014 va crear la seva primera peça per a grup, Atávico, amb la que va guanyar el XXVIII Certamen Coreográfico de Madrid i la Beca Dance Web del festival Impulstanz de Viena.

A Atávico recorre a la memòria. Sense pretendre retratar la dictadura militar del Brasil (1964-1985), Lima explora com respon el cos després d’una experiència traumàtica. És a dir, el punt de partida és un platejament molt concret, però a través de la seva pràctica coreogràfica i una escenificació austera esdevé una experiència multisensorial. Si amb Atávico crea una peça sobre la memòria, Hueco (2017), estrenat a los Teatros del Canal, és un solo que indaga en la identitat. Les paraules vertigen i buit son claus en el procés de creació d’aquesta peça: vertigen perquè el temps vola i per la sensació de no pertànyer a Espanya ni a Brasil, i buit per la sensació davant allò desconegut.

Amb Las cosas se mueven pero no dicen nada, que ara es presenta al Mercat de les Flors dins el festival Dansa Metropolitana, Lima demostra la seva capacitat per embarcar-se en un exercici formal per construir una coreografia minimalista molt ben tramada. Aquest espectacle per a vuit a dotze ballarines va néixer com una peça curta el 2016 en el Laboratorio 180 amb joves ballarines recent graduades. Uns anys més tard i amb el suport de centres de creació i teatres d’Espanya, França i Portugal va poder desenvolupar l’espectacle que es va estrenar als Teatros del Canal el 2020.

Impregnada pels conceptes de persistència i resistència física, aquesta coreografia de Lima ancora a ballarina en un punt fix de l’escenari. Confinades, sense moure’s de tors en avall, despleguen patrons repetitius i minimalistes amb els seus braços, tors i cap. Amb l’escenari despullat i sense música, la respiració profunda de les ballarines, que s’accentua amb l’esgotament, ens convida a un viatge atmosfèric a través de diferents estats físics, i de retruc anímics.

En el procés de creació Lima va partir de la relació entre la repetició i la diferència, i com a base de repetir la mateixa frase de moviment sorgeix la singularitat de cada ballarina. A l’hora de dibuixar els patrons, la coreògrafa es va imaginar com podrien ser els processos biològics de selecció natural, com es crea i reprodueix la vida. Però el veritable motor de la peça és que les ballarines generen el so a partir del moviment, tot creant la seva pròpia música.

Sense que Lima pretengués crear una coreografia feminista, el fet de que sigui encarnada per un elenc de dones ens apunta cap aquesta direcció. Las cosas se mueven pero no dicen nada podria ser una obra sobre el fet de ser dona. Tot i que l’obra de Lima no s’inspira ni pren de referència Rosas danst Rosas (1983) d’Anne Teresa De Keersmaeker és gairebé inevitable: una estètica minimalista, patrons repetitius i la sonoritat de la respiració que subratlla l’esgotament de les ballarines. La intenció de De Keersmaeker no va ser mai crear una obra amb un rerefons feminista, com en el seu moment no ho ha estat de Lima. Encara que en ambdós casos les coreògrafes ens guien a través de l’acció i no pas la interpretació, sovint és difícil separar la forma del fons; son cossos de dona que resisteixen, s’adapten, canvien de forma però perduren.

Les coses (els cossos) es mouen i això és un fet, però què diuen o no és una qüestió amb moltes possibles lectures. La peça aplaudeix la resiliència i persistència de les ballarines que s’enfronten individual i col·lectivament a l’esgotament, i d’aquest esforç n’emana una miríada d’imatges poètiques que ressonen amb força. Cossos, éssers que celebren la seva existència. Tal vegada, Las cosas se mueven pero no dicen nada és una invocació, un ritual contemporani.

Clàudia Brufau Bonet

Poliana Lima presenta Las cosas se mueven pero no dicen nada al Mercat de les Flors del 9 a l’11 de març de 2023