La companyia Los Galindos destil·la a Udul els vint-i-set anys d’una trajectòria viscuda amb absoluta fidelitat als seus principis estètics i a les seves intuïcions. Tant les creacions pròpies com els espectacles que han concebut i dirigit per a d’altres companyies mantenen un segell perfectament identificable amb la personalitat escènica de Bet Garrell i Marcel Escolano, fundadors i líders de la companyia.
El circ és viatge, intercanvi, coneixences, coneixement.
És anar a Ítaca: el viatge ens ensenya, és el lloc on aprenem.
(Los Galindos)
Los Galindos beuen tant d’una formació circense assimilada amb criteris propis com de les complicitats i els intercanvis amb companyies estèticament i conceptualment afins.
Pel que fa a la formació, han rebut ensenyaments i influències d’un ventall prou ampli de mestres de diverses generacions: de Rogelio Rivel i Joan Armengol a Geza Trager, de Silvia Monfort a Jean Palacy i Michel Dallaire –Dallaire, mentor de pallassos, els ha dirigit tres espectacles i, junt a Roberto Magro, Enric Ases i Bina Rieck, ha fet d’ull extern a Udul.
Pel que fa als còmplices o companys d’aventura, Los Galindos han vibrat i vibren en sintonia amb companyies com Vent d’Autan, Cirque Archaos, Circus Gosh, Contre Pour o Les Bleus de Travail. Una adscripció estètica clara, valenta i arriscada.
D’uns i altres, Los Galindos han après la tècnica del trapezi volant, l’evolució dels equilibris acrobàtics, la mesura de l’art del pallasso i el saber estar en escena i en pista, però també la importància de construir un llenguatge escènic propi, adquirir la imprescindible autoconfiança o assumir el també imprescindible sentit deontològic d’una professió sempre inestable.
El circ és un lloc de vivències, un ofici de confiances mútues,
un acte d’amor, un espai de somnis i possibilitats.
(Los Galindos)
El circ és una art escènica, però, efectivament, és també un acte d’amor a un ofici artesanal que vol responsabilitat, passió, sacrifici, resiliència i capacitat de superació personal i grupal. Per a la pràctica totalitat de la gent que s’hi dedica, el circ és sobretot una filosofia de vida, una manera d’estar en el món. Com afirmava el cronista Jordi Elias (1912-1972), “el circ són jocs del cos, però són també jocs de l’esperit”.
Les formes, el què i l’espectador
Al circ s’hi amalgamen el plaer estètic
i l’espectacle de la dificultat vençuda.
(Sebastià Gasch)
Ja sigui evidenciats i subratllats fins al paroxisme, ja sigui delicadament ocults, la dificultat i el risc són sempre presents al circ –perquè hi són consubstancials. Tanmateix, en el circ actual la dramatúrgia prima per sobre d’aquests dos ingredients, que han estat substituïts (o notablement matisats) per una altra mena de riscos i/o dificultats: els inherents a un llenguatge escènic que usa les especialitats circenses com a vehicle d’unes narratives d’autor que no són forçosament lineals ni descriptives, i que molt sovint se situen en l’àmbit de la poesia escènica.
Los Galindos s’havien negat sempre a adjectivar el circ que practiquen, fins que van trobar una etiqueta, potser l’única que els defineix inequívocament: circ d’entranya. Perquè aquest és precisament el què: Los Galindos són una companyia de circ que treballa a partir del sentiment, de l’impuls, de la intuïció –“des de l’estómac”, com diuen ells mateixos.
Pel que fa a les formes, en els seus espectacles no hi sol haver un fil argumental intel·ligible ni una lògica narrativa, ells no volen explicar històries. Per a ells el circ no és concreció sinó abstracció, poesia, una pedra que quan surt de la mà arriba on arriba. En el seu circ –i Udul n’és un bon exemple– no hi sol haver res d’explícit: tot hi és suggerit, obert a la lliure interpretació activa de l’espectador.
Udul és fruit d’un pensament allunyat de la lògica (“el circ et permet fer coses contràries al sentit comú”, afirma Marcel Escolano). Potser Los Galindos tenen raó, quan diuen que no expliquen cap història. El cert és que, mitjançant els personatges, les situacions i les atmosferes, provoquen associacions d’idees al cervell de l’espectador, li transmeten sensacions i emocions (de la sorpresa a la hilaritat, de la por a l’empatia, del rebuig a l’admiració…) i, en alguns casos, li timbren un passaport a determinats paisatges o vivències interiors, personals, intransferibles. En aquest aspecte, Udul s’acostaria força a l’univers surrealista.
Ara bé: a Udul no podem parlar d’absència de dramatúrgia. Ni de bon tros. Tot i que la dramatúrgia sempre és “un concepte relliscós” (Jordi Coca dixit), Los Galindos captiven l’espectador i l’acompanyen en el viatge que és (o hauria de ser) qualsevol creació escènica. I ho fan, precisament, gràcies a la intel·ligent endreça del material dramàtic sorgit de les improvisacions preparatòries. Perquè, justament, aquesta especialitat del complex ofici de circaire vol mà trencada, intuïció, experiència acumulada i la capacitat de desdoblament necessària per tal que el creador-intèrpret pugui viure intensament l’escena i, alhora, estar amatent al batec de la platea. A Udul, Los Galindos han estat hàbils a combinar ritmes, tensions, impactes, silencis i atmosferes per posar-los al servei d’allò tan volàtil que he anomenat el què.
La responsabilitat del públic és interpretar el que li arriba de l’escena.
(Bob Wilson)
Vull aclarir, per si de cas, que quan he parlat de la lliure interpretació activa de l’espectador no em referia a aquell espectador que es veu forçat a sortir a escena a fer el mec “participant” a l’espectacle contra la seva voluntat, sinó a aquell espectador predisposat a una interpretació estrictament personal i lliure d’allò que se li ofereix en escena, és a dir: l’espectador amb mirada activa (el verb mirar implica acció, no és casual que en aquesta accepció sigui un verb transitiu). A més, en arts escèniques, mirar hauria d’implicar viure el que passa a escena –o, encara millor, deixar-s’hi absorbir.
Les possibilitats d’un site-specific
Al llarg de la seva trajectòria, Los Galindos han reeixit a comunicar-se amb els públics més diversos en tots els espais en què han actuat (carrer, teatre, pista esportiva, parc, descampat o carpa de circ). Bo i així, ja des de la temporada 1992-93, en què presentaven el seu número de trapezi volant al Circ Raluy, la companyia acaronava el desig de viatjar amb carpa itinerant pròpia. Però atenent a la precarietat del sector circense català, a les minses possibilitats d’una companyia circense de nucli familiar (Bet Garrell i Marcel Escolano, amb companys sobrevinguts en funció de cada projecte) i a la imprescindible prudència empresarial, no va ser fins el 2011 que van poder realitzar el somni d’actuar en un espai escènic propi: la iurta construïda a França per Raphaël Gacon Wenger.
La iurta de Los Galindos no és un espai escènic neutre. És un habitacle íntim que ofereix una sèrie de possibilitats impensables en un local convencional. Només permet, esclar, espectacles de format reduït. Però Los Galindos, que en aquest punt de la seva trajectòria ja no necessiten “grans dimensions ni grandiloqüències”, d’aquesta limitació d’espai n’han fet virtut: com en la majoria de site-specifics, la iurta és un factor coadjuvant en la creació dels materials dramàtics i del llenguatge i l’estètica de l’actual etapa de la companyia. Fins al punt que les exigües dimensions de l’espai esdevenen motor de creació, potencien la comunicació sensorial amb l’espectador i obliguen a depurar i essencialitzar el discurs físic dels espectacles. A la iurta de Los Galindos tot s’hi manifesta d’una manera tan orgànica, que la proximitat física entre artistes i públic es va transformant de mica en mica en immersió emocional i arriba un moment que l’espectacle deixa de ser espectacle per esdevenir cerimònia compartida.
Artista, cos, objecte, espai, acció
El crític Sebastià Gasch (1897–1980) afirmava: “el circ se sustenta sobre quatre columnes: força, equilibri, gràcia i destresa”. Avui, el circòleg francès Samuel Jornot afirma que les actuals arts del circ tenen quatre elements constitutius: l’artista i el seu cos, l’objecte, l’espai i l’acció. Com anem veient, Los Galindos els treballen tots quatre de manera simultània.
El joc i la interrelació (jo gairebé en diria diàleg) de Los Galindos amb els objectes i els aparells és un altre dels aspectes que la iurta possibilita i potencia. Del petit trapezi i la xarxeta de Maiurta (2011) a la perxa oscil·lant, les galledes, les cortines, la bicicleta, l’estora o la mateixa pista d’Udul, en els espectacles de Los Galindos a la iurta la relació entre humans, objectes i aparells explora camins d’utilitat dramàtica, plasticitat, sonoritat i interrelació amb el públic, sempre amb l’objectiu de polsar alguna corda emocional.
Udul és una experiència de vida. Vol encomanar
fantasies, il·lusions i sentiments tot removent les entranyes de l’espectador.
(Los Galindos)
Udul és un espectacle engendrat des de la llibertat i la sinceritat més absolutes. Hi ha circ, teatre físic, descodificació acrobàtica, un humor molt particular, fibres de vodevil, un bon gramatge de non-sens, un pessic de Fellini i una aparent bogeria expressada amb gestos i figures que tendeixen al grotesc. Un grotesc que en certa manera em remet tant a personatges i situacions de Goya com a l’expressionisme abstracte d’Antonio Saura. En qualsevol cas, a Udul la gestualitat és vehicle d’energia, de comunicació anímica i emocional. Si vostès troben que el ridícul i la tendresa, la frugalitat i l’excés, la gosadia i el desconcert, o l’alegria i les insinuades crueltats hi són autèntics i creïbles, és perquè neixen des de la veritat escènica d’una gent que fa circ d’entranya amb amor pel seu ofici i amb un profund respecte per l’espectador. Udul és, en efecte, una experiència de vida.
LOS GALINDOS presenten ‘Udul’ els dies 22, 23, del 27 al 30 de desembre i del 2 al 4 de gener
Enllaços
Los Galindos / espectacles:
˃ http://losgalindos.net/
˃ https://mercatflors.cat/espectacle/udul/
˃ Circ Familiar (3’25”): https://www.youtube.com/watch?v=HAiOzZWqkyQ
˃ Maiurta (2’): http://losgalindos.net/espectacle/maiurta/
˃ Encara no ho sé, Lola (4’): http://losgalindos.net/espectacle/lolas/
˃ Encara no ho sé, Lola (1’ 26”): https://mercatflors.cat/espectacle/encara-no-ho-se-lola/
˃ Entròpic (5’15”): https://www.youtube.com/watch?v=70k8LETPdNg&t=173s
˃ Amalgama (9’ 51”): https://www.youtube.com/watch?v=uT2zZsuMjUw
˃ Udul (en construcció, 8.4.2017; 2’ 07”): https://vimeo.com/212384693
˃ Udul (espectacle, 2’ 07”): https://www.youtube.com/watch?v=QoX0E4t-lZg
Més informació sobre Los Galindos
˃ Entrevista (emesa) a Marcel Escolano (1.6.2016, Tria 33, 6’53”): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria33/entrevista-a-los-galindos/video/5604165/
˃ Entrevista (sencera) a Marcel Escolano (1.6.2016, Tria 33, 35’ 34””): https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/entrevista-a-los-galindos/video/5604157/
˃ Premi Nacional de Circ 2016: http://conca.gencat.cat/ca/ambits-dactuacio/premis-nacionals-de-cultura/edicions-anteriors/premis-2016/
˃ Encara no ho sé, Lola (article de Jordi Jané, 18.4.2017): https://mercatflors.cat/blog/encara-no-ho-se-lola-essencia-galindos-per-jordi-jane/
Altres companyies citades:
˃ Cirque Archaos: http://www.archaos.info/
˃ Cirque Gosh (13’ 33”): https://www.youtube.com/watch?v=4u5PLC4LWw0
˃ Contre Pour: http://rue-cirque-paca.karwan.fr/
˃ Les Bleus de Travail: http://www.lesbleusdetravail.fr/
Bibliografia
˃ Aráujo, António (2011): «Dramaturgia en el colectivo: Intervenciones en espacios urbanos y ‘proceso colaborativo’ en el Teatro Da Vertigem». Dins Bellisco, Manuel; Cifuentes, María José; Écija, Amparo (eds.): Repensar la dramaturgia. Errancia y transformación. Murcia: Centro Párraga/CENDEAC.
˃ Assal, Jean-Philippe; Malavia, Marcos; Roland, Muriel (2009): De la puesta en escena a la puesta en esencia. Ciudad Real: Ñaque Editora.
˃ David, Gwénola (2011): Cirque à l’oeuvre. París: Éditions Textuel.
˃ Fratini, Roberto (2011): «Power to the people. Doce irritantes razones para redimensionar los beneficios de la interactividad». Dins Noguero, Joaquim (ed.): El espectador activo (Reflex de les ponències sobre dansa i moviment aportades a la trobada MOV-S 2010, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid). Barcelona: Mercat de les Flors.
˃ Jané, Jordi – Minguet, Joan M. (coordinadors) (2006): Catàleg de l’exposició Circ contemporani català, l’art del risc. Barcelona: Krtu/Departament de Cultura de la Generalitat/Triangle postals.
˃ Jané, Jordi – Minguet Joan M. (coordinadors) (2007): El circ i la poètica del risc (actes del Seminari Internacional de circ celebrat al CCCB el febrer del 2006). Barcelona: Krtu/Departament de Cultura de la Generalitat.
˃ Jané, Jordi (2013): 152 Volts de pista (2 volums). Tarragona: Arola Editors.
˃ Jornot, Samuel (2010): Une dramaturgie pour le cirque? (Ponència a la Fira de Circ Trapezi, Reus, no publicada).
˃ Pérez, Xavier (2003): Una il·lusió compartida. Ateneu Popular 9 Barris. 25 anys. Lleida: Pagès Editors.
˃ Sánchez, José A. (1999): Dramaturgias de la imagen (2a edición, corregida y augmentada). Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha.
