La generació i transferència de coneixements en dansa depèn de la presència simultània dels participants en un espai físic. Aquest fet suposa certes limitacions pel que fa a l’expansió del coneixement (fer-lo arribar a comunitats allunyades l’una de l’altra), i això pot crear un fenomen de segregació i fins a cert punt una certa incomprensió entre comunitats artístiques que viuen en una mena d’hàbitats endògens de coneixement, podent arribar a suposar un aïllament que normalment es contraresta només parcialment a través de l’activitat d’alguns professionals que es mouen entre els diferents hàbitats, o gràcies també a alguns espectacles que tenen la possibilitat de moure’s en l’escena internacional. D’altra banda, la necessària presència mútua en un espai compartit també pot suposar dificultats pel que fa a l’acumulació de coneixements, ja que les formes d’arxivar coneixements en dansa (textos, vídeos…) no tenen el mateix impacte i eficàcia que l’experiència física que suposa participar en una classe o veure un espectacle en directe.
El període de confinament que estem vivint, i durant el qual han sorgit, per necessitat, formes de compartir pràctiques i experiències de forma remota, m’ha retornat a la memòria diversos esforços que projectes concrets han fet per trobar formes d’arxivar i transmetre coneixements en el món de la dansa, projectes que sempre he observat amb admiració (pel que fa a les seves intencions) però amb els quals mai he trobat la manera de col·laborar de forma plena, per les limitacions que revelen i que, a parer meu, són infranquejables.
Centrem-nos, només com a exemple, en la generació de coneixement que té lloc en un estudi de dansa, sigui durant una classe/taller o durant un assaig. Jo sóc un ferm defensor de la necessitat de l’ús del llenguatge com a eina de comunicació dins del context de la dansa. El llenguatge no és oposat al moviment ni en resta els seus aspectes experiencials, sinó que és l’eina tècnica que ens atorga la possibilitat de contrastar experiències i enriquir la comprensió i la millora de les nostres pràctiques; al mateix temps, el poder reflexiu de la dansa, que neix i s’expressa en l’experiència (inter)subjectiva del moviment, adquireix la seva dimensió plena gràcies, i no malgrat, al llenguatge. El mateix puc dir del vídeo, que per mi, en el context de la recerca artística, ha estat sovint una eina d’interès tècnic que potencia la reflexió i atorga una perspectiva i un contrast davant l’experiència subjectiva. Ara bé, si bé el llenguatge verbal i escrit (i també el registre de vídeo) complementen i fins i tot completen el potencial de la dansa com a generadora de coneixement, quan aquestes eines es deslliguen de l’experiència física en temps real i en un espai compartit, té lloc un efecte de desvirtuament dels continguts, ja que el moviment, que és sempre situat, perd sentit fora del seu context físic. Aquest desvirtuament no és una qüestió de grau, és una qüestió qualitativa: extraure i deslligar el coneixement generat pel moviment corporal de l’experiència de transmissió directa no fa només que aquest coneixement sigui incomplet, sinó que el converteix en incoherent i el despulla de la seva complexitat i integritat. Els aspectes intangibles del moviment, i de l’art de la dansa en general, en són constitutius, no complementaris. No podem permetre’ns el luxe de prescindir del llenguatge i de l’anàlisi tècnica quan tractem el material artístic, però per contra, és un error perillós suposar que l’anàlisi a través del llenguatge i la imatge, per molt que permetin la transmissió remota de coneixement, puguin explicar o suplantar aquells aspectes que no es poden abstraure i capturar, i que no són mers accessoris sinó part intrínseca de la pràctica artística.
Aquesta insuficiència del llenguatge com a eina de transmissió es revela en tota la seva plenitud en els intents d’arxivar el coneixement. La mateixa insuficiència apareix en les iniciatives que, amb tota la bona voluntat, es posen en joc a l’hora de compartir l’experiència de la dansa de forma remota, a través de tecnologies de trobada en directe per videoconferència. Durant aquest confinament he tingut la sort de poder seguir treballant online, donant tallers i classes. Tot i que aquesta situació ha estat una oportunitat per aprendre certs mecanismes i acumular perspectiva, ha estat colpidor per mi descobrir que els límits d’allò que té sentit transmetre en el terreny de la dansa quan no es comparteix el mateix espai físic són ben propers, i dibuixen un espai excessivament restringit i mancat de profunditat.
Pràctiques artístiques com la literatura, el cinema, o fins i tot la música, gaudeixen de mecanismes que possibiliten la transmissió remota i l’asincronia; són mecanismes integrats en els processos creatius, que no es troben en conflicte amb els objectius d’aquestes arts i que no representen una pèrdua de continguts o complexitat. La capacitat de transmissió d’altres pràctiques com la ciència, que més enllà de la seva indiscutible capacitat de generació de coneixement també gaudeix del monopoli de la legitimitat social a través dels seus lligams amb el progrés tecnològic i econòmic, poden també, en el seu ús estandarditzat de la comunicació, transcendir la presencialitat i sincronia dels participants i sobreviure a una situació d’aïllament i separació social sense perdre el seu potencial. El mateix no és aplicable a la dansa. I és important que així sigui. És important conèixer els nostres límits, ser conscients que la tecnologia pot ser una eina valuosa, però no perfecta. És important recordar que cal ser humils i no caure en l’hubris de pensar que tot és transferible, transmissible sense l’experiència compartida, digitalitzable. En aquests moments on presumptament podem aprendre qualsevol activitat per internet, reconèixer que certs coneixements només són transferibles cara a cara no és pretensiós, secretista, exclusiu ni tecnofòbic; es tracta d’acceptar que la profunditat i la complexitat no sempre són sintetitzables o reduïbles, i que quan ens referim a coneixements que es basen en el cos o l’utilitzen com a mitjà, el coneixement sempre és necessàriament situat, holístic i analògic. En dansa, el com passa per davant del què, i la forma esdevé contingut. El què es pot identificar, aïllar i descontextualitzar; el com només es pot percebre i participar-ne. D’altra banda, la recerca en moviment no busca traduccions unívoques ni respostes conclusives, sinó que s’atreveix a perllongar la incertesa per tal de promoure el criticisme i oferir mirades diverses i complexes, que no complicades o hermètiques. I ho fa deixant marge per la suggestió, la interpretació i fins i tot el possible malentès, mecanismes aquests que conformen la seva riquesa, que és també la seva imperfecció. Aquests atributs, que faciliten i enriqueixen la vivència simultània quan la transmissió té lloc en un espai compartit, es converteixen en obstacles i limitacions quan la transmissió es fa en diferit o en remot.
Durant el confinament, qualsevol contacte i estimulació és millor que la seva absència total. Però fins i tot si aconseguim tenir experiències enriquidores en aquest context de desconnexió física, és d’una importància vital recordar que les experiències en espais compartits són del tot insubstituïbles. Aviat el distanciament social per raons sanitàries pot veure’s perllongat, ni que sigui de forma parcial, per un distanciament amb motivacions polítiques i de control social que la lògica neoliberal veuria com a una oportunitat d’or per mantenir-nos ocupats i preocupats, incapaços de colpir-nos els uns als altres, sense oportunitats de percebre a través dels nostres sentits la presència de l’altre, sobretot l’altre que veu les coses de forma diferent de la nostra, perdent progressivament la capacitat de perspectiva i mantenint una il·lusió de comunicació basada en pseudocontactes convenientment formatats per algorismes que confirmen les nostres conviccions en lloc de fer-nos replantejar-les, instaurant una cultura de la comoditat i la desconnexió blanquejada en nom de la solidaritat i la responsabilitat.
Els cossos estan fets per trobar-se, no per mantenir-se a distància. En dansa, tot coneixement profund és generat de forma conjunta. Compartir un espai físic no és un luxe, és una necessitat potser ajornable, però innegociable al capdavall.
Salva Sanchis
Resposta del ballarí i coreògraf Salva Sanchis a la pregunta:
La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?
Foto Bart Grietens
