Puc agafar qualsevol espai buit i anomenar-lo escenari. Només cal que algú travessi aquest buit, mentre una altra persona l’observa per dir que l’acte ha començat.
En entrar al Mercat de les Flors m’he topat, entre les seves parets, amb aquestes paraules que va escriure Peter Brook en el seu assaig L’espai buit publicat el 1968, en el qual defensava un teatre portador de ‘veritat’. Tal com deia: Al teatre sempre és possible començar de nou. En canvi, a la vida, gairebé mai tenim aquesta segona oportunitat.
Avui (dissabte 19 de gener), Empíric i Agost Produccions (dues plataformes d’experimentació escènica que investiguen noves fórmules de diàleg entre artistes i públic al voltant d’espectacles, entre d’altres) ens han regalat aquesta segona oportunitat, tant als espectadors actius (aquells que hem passat el dia espiant el procés creatiu de les i els artistes i disseminant-lo des de la nostra pròpia òptica particular), com als artistes convidats que han accedit a participar d’aquest experiment tan arriscat com imprevisible.
Tant uns com altres hem acceptat les premisses que ens han proposat (i parlo en plural perquè durant aquest experiment ens hem convertit en una petita comunitat, i de què es tracta al teatre?) . En el cas de les artistes (Anna Hierro, Joana Serra Forasté, Pere Jou, Jordi Oriol Canals i Sonia Gómez Vicente), el repte era construir una peça en unes poques hores, tot cenyint-se a una temàtica concreta, les matrioixques (les nines russes que són una i són totes, depenent de si les descobreixes o les amagues), passant de l’imaginari de l’escenari buit a l’escenari ple i representant-la a les 6 de la tarda per a tots els espectadors. És a dir, pels espectadors actius i pels espectadors sensu stricto (aquells que no han format part de l’experiment), i tot això amb la presència d’un públic força inconformista durant tot el procés de creació, que d’altra banda, també tenia unes premisses: preguntar-nos sobre la nostra mirada, el nostre esperit crític envers l’escena i copsar què està passant.
Com a espectadors actius, el nostre horitzó d’expectatives s’ha esfondrat en començar, quan hem detectat que els artistes no tenien cap intenció de fer-nos partícips del seu procés creatiu. Com a públic que s’havia disposat a experimentar, no ens hem conformat amb la seva decisió i hem volgut trencar la quarta paret, fallidament. Així que finalment ens hem resignat a observar-los, a debatre i a reflexionar (que al cap i a la fi era a què ens havien convidat). De sobte, elements com la il·luminació interactuaven amb nosaltres, ens empenyien a desplaçar-nos si no volíem ser encegats per un focus o, en el meu cas, deixar d’anotar a causa de l’inesperat blackout que durava el temps que el tècnic Guillem Llotje considerés oportú.
Mentre debatíem a la sala contigua (en la qual ens reuníem els espectadors actius) sobre el que estava passant a escena, hem descobert el valor de ser dins d’aquest experiment. Si bé era cert que no podíem formar part de la peça, havíem tingut una segona oportunitat, gràcies al teatre. Hem pogut qüestionar a les i als artistes (que per cert, treballaven per primera vegada plegats) el mateix procés creatiu dient-los coses com: M’hagués agradat que portéssiu la improvisació cap a la unió, o que experimentéssiu el buit a l’escenari, o que us desprenguéssiu dels objectes, etc. En quantes situacions de la nostra vida quotidiana som mers espectadors? Hem tingut mai l’oportunitat de dir-li al polític de torn que ens agradaria que explorés el buit, o la unió, o el despreniment dels objectes al congrés? Hem viscut un instant catàrtic, que anhelem en el nostre dia a dia, característic del teatre, el de creure que podem transformar el nostre present col·lectivament. És més, com a espectadors actius hem pogut influenciar, amb la nostra sola presència, sobre uns grans professionals, absolutament fràgils envers el context. I quan els hem retrobat, ens han regalat una mirada inversa, i hem estat inclosos dins l’escena sense haver de moure’ns. Hem trencat la quarta paret, encara que fos per un instant.
I no només això, sinó que, minuts més tard, hem assistit al que ha estat (a parer meu) la veritable peça. Els actors han deixat de ser actors i han esdevingut persones que, envers una urgència, la peça que presentarien una hora després, debatien obertament sobre les possibilitats dramatúrgiques d’aquesta, i ens han donat veu i vot a l’hora de decidir si començaven pel principi o pel final.
És a dir, i potser sense ser-ne conscients, han homenatjat el teatre. Diuen alguns que la democràcia va esdevenir democràcia gràcies a la tragèdia Les Eumènides amb l’obra final de l’Orestíada, en la qual Orestes, Apol·lo i les Erínies compareixen a un jurat d’atenencs per decidir si l’assassinat de Clitemnestra per part del seu fill, Orestes, és mereixedor d’un càstig o del perdó (i per tant, d’una segona oportunitat). I això és el que ha passat al Mercat de les Flors. De sobte, existia un diàleg d’igual a igual i tots teníem vot i dret. De sobte, la democràcia tornava a empoderar-se dels escenaris. I l’escenari estava ple, ple d’aquella ‘veritat’ que Brook venerava. I els actors han començat la peça pel final, tot obeint la votació popular.
El que ha passat a partir de les sis, amb l’estrena, resulta inenarrable. Així doncs, us convido a descobrir-ho per vosaltres mateixos en el pròxim experiment escènic d’Empíric o d’Agost Produccions, o d’ambdós plegats com ha estat el cas. Només d’una cosa puc estar segura: no deixarà a ningú indiferent.
Alba Tor, cronista cultural
