“Ni la cultura ni la seva destrucció són eròtiques: és l’esquerda de l’una i de l’altra que ho esdevé”
Roland Barthes, El plaer del text
“Quan ens passegem pel món, el que compta no és el cap sinó els peus; saber on poses els peus”
Francesc Tosquelles, al film Une politique de la folie
El 1965 l’artista postdadaista Robert Filliou crea una obrapostal intitulada, en francès Idiot-ci, idiot-là. Consisteix en un seguit de targetes enviables per correu que contenien preguntes tant banals com existencials (e.g. És meravellosa, la vida? o Quan prou és prou?). En una d’elles s’hi llegeix: no estaràs oblidant l’essencial? Darrerament, sembla com si Ayelen Parolin hagués rebut aquesta precisa targeta, com si fóssim dins d’un relat de Poe on les cartes tenen un destí aberrant i impredictible. Aquesta pregunta assetja els últims processos creatius de la coreògrafa argentina que es demana perquè continua ballant. Ayelen Parolin sembla haver trobat com a resposta el plaer, el dadaisme i la figura de l’idiota. Tots ells són el cor de Zonder, peça que és, en primera instància, un intent de l’artista de recordar que balla, primerament, per plaer —aquell plaer despreocupat i, fins i tot, voraç de ballar com quan som infants o estem de festa.
Segons l’antropologia, la dansa ha estat considerada un dels plaers més primitius i naturals de l’ésser humà, una manera d’interrompre la rutina del treball i d’invertir energia en el goig simple i pur de la inutilitat. Des de la Il·lustració i especialment al segle xx, Occident ha tractat de reconduir aquesta diversió i despreocupació de la dansa donant-li un propòsit acceptable per a la cultura: guarnir una òpera, narrar una història, comunicar una veritat o transmetre un missatge, entre d’altres.Aquest goig inútil i simple està al cor de la idiotesa, que és el motor coreogràfic i estètic de les dues darreres peces d’Ayelen Parolin, Simple (2021)i Zonder (2023).
Existeix tota una modernitat artística (on s’hi ha d’incloure bona part dels -ismes) dedicada en cos, però sobretot, en ànima, a oposar-se a la idiotesa; en altres paraules, dedicada a mantenir el llinatge essencial de l’art amb la intel·lectualitat, la seriositat i la deliberació. L’assagista Jean-Yves Jouannais, per exemple, no dubta d’acusar el surrealisme de voler ensorrar els dadaistes en instrumentalitzar una idea de bogeria i d’art que s’oposa a la idiotesa. La idea de bogeria que tenia Breton estava vinculada a una idea d’autenticitat i a una alteritat que calia anomenar i fingir apropiar-se. Aquesta confrontació de postures sobre l’art i la vida, diu Jouannais, culmina amb l’aposta surrealista, seriosa, per l’inconscient enfront de la dadaista, riallera de la inconsciència -aposta que fa seva Ayelen Parolin-.
Però què s’entén per idiotesa? Si consultem un dels referents de la coreògrafa, el filòsof Clément Rosset, constatem que no s’ha de definir la idiotesa en relació amb la intel·ligència: no és el seu contrari. A El real. Tractat de la idiotesa, Rosset emfasitza no només que idiōtēs, en grec, significava simple, singular, únic, sinó que és idiota qui és incapaç d’aparèixer d’una altra manera que on està i tal com és. Així, hem d’entendre la idiotesa no només com la tria de no ser comprès, el saqueig de totes les convencions i l’abandonament a la improvisació, diu Jouannais; l’aposta per la idiotesa és també una negativa d’imitar, de ser un altre, de seguir el camí traçat.
Zonder i l’obra recent d’Ayelen Parolin té l’audàcia d’haver encarat la idiotesa des de la dansa. El títol mateix sembla indicar-nos-ho: zonder en neerlandès significa ‘sense’ o ‘lliure de’. Zonder escenifica l’alliberament de la dansa d’haver de renunciar al seu plaer intrínsec, de ser seriosa o, en última instància, d’haver de ser una altra cosa que ella mateixa -ser un missatge, una posició política, una filosofia-. Si la dansa del segle XX i XXI (també a Bèlgica) ha volgut ser majoritària, seriosa i eloqüent com la resta d’arts, Zonder aspira a esdevenir una dansa minoritària (i per tant idiota), en termes de Gilles Deleuze, la qual cosa implica «no fingir, no fer o imitar l’infant, el boig, la dona, l’animal, el tartamut o l’estranger, sinó esdevenir tot això per tal d’inventar noves formes o noves armes».
Ayelen Parolin dóna noves armes a la dansa per soscavar i, literalment, forada els fonaments culturals -és a dir, seriosos, monumentals, pretensiosos- on s’erigeix majoritàriament la dansa. Sense que la creadora ho expliciti, Zonder sembla subscriure la feroç crítica de Jean Dubuffet, el qual propugnava una perforació, un rebuig i una refutació de la cultura. Així ho demostrava, d’una banda, la seva peça anterior, Simple, que s’erigia com una desmitificació de Summerspace de Merce Cunningham -una creació, en paraules de la coreògrafa, a partir del «potencial absurd» d’aquella peça de 1958-. Zonder, per la seva banda, no només refusa l’alt modernisme d’un Cunningham, amplia el seu trencament a tota la tradició seriosa occidental en retorçar i ridiculitzar Al bell Danubi blau de Johann Strauss al llarg de tota la peça. I és que, com diu Jouannais, així com «l’obra seriosa, pomposa, que aspira a intimidar, no existeix més que en el moment en què se la considera, l’obra idiota no val sinó per allò que desconsidera». El gest dansístic alliberat de Parolin amb Zonder se situa, doncs, en la fissura que descrivia Barthes a l’epígraf: en la cerca del plaer que hi ha entre la cultura i la seva destrucció —zonder, sense, ni l’una ni l’altra.
Una peça que reivindica l’idiota no pot sinó tenir un llenguatge coreogràfic que podríem titllar, com els estructuralistes dels anys 60, d’idiolecte, és a dir, un llenguatge únic i singular que Parolin ha anat desenvolupant des de Simple. L’escriptura coreogràfica d’ambdues peces exploten més el ritme que la línia i afavoreixen més la força que la forma. Així, Zonder crea un vocabulari gestual grotesc, fragmentari i incoherent que és mesclat, en aquesta ocasió, amb moviments del repertori clàssic i de danses populars com la salsa, el claqué o el shimmy. En un text sobre la peça,Ayelen Parolin declara anar contra l’imperatiu cartesià, és a dir, contra l’obligació que tot tingui «un propòsit, un sentit, un principi i un final». Certament, l’artista proposa una coreografia idiota que presenta una absència de lògica i, sobretot, de finalitat: la coreografia de Zonder sembla no tenir final (o ajornar-lo el màxim possible), sembla feta de mil inicis, fragments que comencen i recomencen incansablement. A Parolin, potser com a Roland Barthes, «li agrada trobar, escriure començaments, tendeix a multiplicar aquest plaer: per això escriu fragments: com més fragments, més començaments, més plaers».
Una darrera paraula sobre el cos de ball de Zonder, que sorprèn tant com el posicionament innovador, desenfadat i a contracorrent de la peça. Com recordava Roberto Fratini fa anys, la historiografia occidental (que no la història!) ha relegat la dansa als marges. Només cal pensar en els còdexs medievals on, al voltant del cos d’un text legal o religiós, s’hi troben figures grotesques que ballen. La dansa, si podia tenir un lloc en aquella cultura del llibre, només podia ser com a margin. Zonder reivindica aquesta dansa carnavalesca que assetja, des dels marges, la centralitat d’un corpus normatiu i cultural. I posa en dansa un cos de ball comparable a les criatures de Hieronymus Bosch, incapaces, com els idiotes, d’aparèixer d’una altra manera que com són. Totes elles ballen joioses la befa de la dansa a la lògica, la serietat i les normes.
Oriol López Esteve
CIE AYELEN PAROLIN / RUDA asbl presenta ‘Zonder’ el 8 i 9 de març de 2025 al Mercat de les Flors
BIBLIOGRAFIA
LINKS I VÍDEOS:
Pàgina web de l’artista: https://ayelenparolin.be/
Trailer de Zonder:
Trailer de Simple:
Entrevista de Clàudia Brufau a Ayelen Parolin al Mercat de les Flors pel programa doble de Wherever the music takes you II i WEG:
