“Si mires a una ballarina en silenci, el seu cos és la
música. Si hi afegeixes música, el seu cos és
l’extensió del que escoltes”
Judit Jamison
Directora artística emèrita
de l’Alvin Ailey American Dance Theater
La música corre per dins aquests cossos que juga a posar en moviment la valenciana Asun Noales. A les seves peces, l’espai escènic no és matèria morta, materials quiets, sinó una membrana tàctil que vibra al ritme dels intèrprets, acoblats a la música que els fila. Entesa així, quan una creació tenyeix d’un mateix to, orgànic i coherent tots els seus components, la coreografia és trama, un teixit artesà, l’ordit que ho lliga tot, partitura de passos, de cossos, de plàstica, de sons. En Noales, doncs, el so és molt més que partitura de notes. És ànima i esquelet dramatúrgic, exerceix de fil d’Ariadna en el laberint escènic, amb la coreògrafa adoptant els intèrprets com a Teseus seus. No és estrany que el seu treball adopti aquest registre a propòsit d’un romàntic com Franz Schubert, en el quartet de corda núm. 14 en re menor, La mort i la donzella, aquí revisat contemporàniament per Telemann Rec, però el comentari val per a tota la trajectòria de la coreògrafa valenciana. Ella també podria dir –com el poeta Charles Baudelaire– que «la musique souvent me prend comme une mer». Molt sovint, de fet. Sempre que balla i que coreografia i que crea i que sent.
És bell el món d’Asun Noales, és bell de tan vell de sempre. No merament ornamental, això no, sinó bell d’una bellesa viva i antiga, arrelada, gens estàtica, no aturada en cap cànon, flexible a les necessitats del significat i a les atmosferes que fa per crear. Noales és clàssica en el sentit més equilibrat i formalment apol·lini del terme. La música que dèiem, per exemple, no la sent fòssilment antiga. La sent d’ara perquè és de sempre, adaptada a formes i moments, atmosfèrica, eterna. És una extensió de l’aire, en ones com anelles que adjunten intèrprets i espectadors. Les seves peces ballen, certament dancen moltíssim, s’omplen de moviment de cap a peus (de cap i de peus), per com sonen i perquè sonen. Així se senten. A l’oïda, per descomptat. Però, abans i tot, al pit. Ella la primera, entusiasta de mena, juvenil encara, si és jove estimar el que ens envolta. I qui diu estimar, diu espantar-se, diu admirar, diu sorprendre’s, diu habitar amb passos l’espai per no estalviar-nos-en ni la vida ni la mort, aquest corrent magnètic que carrega fondament de sentit La mort i la donzella.
Hi ha noms que són simptomàtics. El de Patas Arriba, adoptat per a la seva primera companyia al País Valencià (2001-2006, codirigida amb Arantxa Sagardoy), sembla tota una declaració d’intencions, un atracament a dansa armada. Ho era, en el sentit d’agafar per sorpresa el context valencià en què aterraven, i de cridar que ja podíem començar a preparar-nos per al que arribava. Dones guerreres, eren. Però també hi havia un to irònic, una manera de definir la dansa aliena al fet de si s’aixecava més o menys la cama. Així li pertocava, és clar, a la mirada contemporània amb què assumien la totalitat dels seus bagatges tècnics anteriors: allà hi havia potencial físic, però no hi havia sacralització de cap cànon; la tècnica era sols un mitjà, una ben proveïda caixa d’eines (la clàssica, la de ball espanyol, les diverses tècniques modernes i postmodernes), i ja està. El fi era un altre: abordar a fons, amb força i bellesa, la vida de la comunitat, la de les dones, la de la cultura amb què havien crescut i en què treballaven. Títols d’aleshores com Tinajas (2002) o Sacra (2004) són prou reveladors, sobretot quan per a OtraDanza, la companyia que va crear sola el 2007, Noales ha coreografiat peces titulades de forma similar, fidel al mateix impuls que l’havia mogut de cor anteriorment: Tierra (2008), Rito (2016) o l’encàrrec recent d’una versió de La consagració de la primavera (2019). És la mateixa línia, suma d’arrels, ritual, món femení, comunitat… I són característiques seves també la sensualitat i la plasticitat, a més de la frescor amb què ho salpebra tot de forma desimbolta, jove, atrevida, tituli l’obra Eureka (2014, la primera que va adreçar al públic infantil) o Melon & Watermelon (2018, una col·laboració amb la coreògrafa israeliana Ravid Abarbanel).
El treball amb les arrels –la cerca del més primigeni i essencial de l’ésser humà, que viu i creix en comunitat (es menja a taula, s’avança en grup)– pot tenir a veure amb els seus orígens, però també amb el mestratge als anys noranta de gent de Barcelona com Àngels Margarit de Mudances o Maria Muñoz i Pep Ramis de Mal Pelo. Entre 1994 i 1999, Noales passa per companyies catalanes com la d’Àngels Margarit, la de Pepe Hevia, la de Roberto G. Alonso, la de l’Avelina Argüelles o el Ballet Contemporani de Barcelona d’Amèlia Boluda. Val la pena destacar sobretot el temps iniciàtic passat el 1999 a la companyia de Vicente Sáez, coreògraf més gran, però també d’Elx, com ella, per a qui l’aleshores jove intèrpret balla peces com Fénix i Eva Millenium. La seva formació és molt eclèctica. Ha tingut mestres com Guillermina Coll a l’Institut del Teatre, cabdal a l’hora d’ajudar-la a assimilar la tècnica clàssica d’una manera molt més orgànica, amb imatges mentals que permeten sentir de debò el que fas, i no simplement executar-ho. El 1998 va aprendre molt també de Jochen Ulrich a la companyia alemanya Tanz Forum Köln. I ha aprofitat bé el pas per mestres ocasionals com Mikhail Baryshnikov, Cesc Gelabert o Mónica Valenciano, creadors amb qui el primer que s’aprèn és a ser un mateix des del màxim d’informació ben assimilada dels altres.
En les coreografies d’Asun Noales hi ha sensualitat, musicalitat, emoció i textura cinematogràfica, d’ambició tan atmosfèrica com narrativa. I el moviment és incessant, dinàmic, concebut des de la naturalitat, sense cap exhibicionisme, potser com li agradava del pas de joveneta per la companyia d’Àngels Margarit. Tot plegat fet molt seu, més suau, carregat d’aquella mediterraneïtat que el públic celebra als escenaris. Ella sempre ha dit que li agrada la bellesa. I això ho connecta tot. La plasticitat és clau. Si pel fet de néixer com a intèrpret, a les coreografies va començar sent primer –i sobretot– filadora de passos, a cada nova peça seva ha esdevingut més i més directora artística de tots els components de l’obra. Poeta és qui pensa amb imatges. I no fa altra cosa la dansa de Asun Noales. Crear imatges amb significat, que es mouen amb sentit, i configuren poderoses i rítmiques i suggerents i harmòniques atmosferes plàstiques i musicals. La música es veu i és veu, en mans d’Asun Noales. La veiem als cossos feta cos, i impregna tota l’escena.
La mort i la donzella, l’obra madura d’ara amb l’Institut Valencià de Cultura, du al clímax el fet sempre. Funciona l’espai sonor, creat sobre el quartet de corda original de Schubert, amb els ressons afegits que hi posa avui en dia el so d’una respiració. En temps postpandèmics com els nostres, inquieta i ho omple de sentit. Parla de mort i, alhora, perquè algú respira, parla de vida i de la lluita per continuar endavant fins a l’últim alè. Funciona la qualitat de gat donada a la mort, com aquell gat negre de Poe. Funciona el mur, com de cementiri o caverna prehistòrica, referència totèmica a la memòria que compartim. I tot plegat s’omple de vitalitat i de bellesa.
Diguem-ho ben clar amb el títol d’una altra obra seva del 2020: La mort i la donzella és una obra plena de Vigor mortis. Hi ha molt de rigor en la dansa i la concepció escènica d’Asun Noales, però no el de la mort.
Joaquim Noguero
Enllaços:
Altres enllaços:
Bibliografia:
