En el mundillo de la dansa, una estratègia habitual per generar material – és a dir, moviment – és treballar sobre la percepció del propi cos. Per exemple: si un tanca els ulls i visualitza el seu esquelet, si una se centra en la propiocepció d’aquest sistema estructural i prova, llavors, de moure’s des del compromís amb aquesta sensació física i aquesta imatge mental, el moviment resultant no serà el mateix que si ho fa partint de la idea de la musculatura o de la pell. Depenent de com es plantegi aquesta conversa del jo cap al jo, el moviment tindrà unes qualitats, uns temps i unes dinàmiques, o en tindrà unes altres.
Per sentir que s’està escrivint corporalment amb una certa lògica interna, aquest tipus d’estratègies són clau. Qui balla, selecciona, ja que el cos és un ens complex, es pot abordar des de mil angles, i per algun lloc s’ha de començar. Posant en joc restriccions, plantejant problemes, perseguint imatges es busca generar moviment des de l’especificitat. I aquesta especificitat, sovint, es va a buscar a la base. A L’origen. He posat l’exemple de la matèria – ossos, músculs, pell, etc. – però la dansa també es pot reduir a l’observació de la relació que té amb l’espai, per exemple. Un moviment té una direcció, passa sobre un eix i en un nivell determinat. Un cos ballant dibuixa traços que podem imaginar infinits, com si làsers sortissin de braços, cames i articulacions; marca punts de referència que ens en fan canviar la perspectiva; modifica literalment l’espai que l’emmarca; etc. Aquestes estratègies de simplificació (que de senzill no tenen res, però és perquè ens entenguem) estableixen una restricció al pensament i ajuden a l’intèrpret a prendre decisions tan fugaces com precises en l’acte de ballar. I per asèptic i manual que pugui semblar aquest procés, treballar així no exclou la vivència. Ans al contrari: la facilita. L’accentua.
Tant en dansa com en altres arts com la pintura aquest buscar un camí de retorn a allò “original” per trobar noves maneres de relacionar-se amb el propi medi artístic va explotar en mil possibilitats durant els anys d’avantguarda de principis del segle XX. Original, bonica paraula. Pot referir a quelcom primitiu (pensem en el quadres de la polinèsia de Gaugin, o les màscares africanes que van inspirar Picasso), primari (les composicions estrictes i els colors de Mondriaan) o essencial. L’essència, al seu torn, es pot imaginar en la forma austera d’un edifici de la Bauhaus o en les passions del subjecte que l’emet, dimensió que explotaria l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, entre altres. Original també vol dir novedós, fet per primer cop, particular, diferent.
Reconeixem la particularitat de l’obra de Joan Miró a primera vista: Colors primaris, formes bàsiques col·locades en composicions suggerents i imaginatives. Quadres aparentment senzills, però que amaguen una vitalitat similar a la dansa de la que he parlat fins ara, aquella que està construïda des de la consciència sobre el perquès originals de les decisions que es prenen. Joan M. Minguet, comissari de l‘exposició Miró Combatiu (IVAM, València, 2018) explicava en una entrevista del mateix any que en l’obra de Miró no hi ha res automàtic: “tot és d’una observació i d’una precisió total, els quadres tenen uns precedents dibuixats i no hi ha res d’intuïtiu, tot és pintura cerebral”. Minguet també relaciona el pintor amb Brancusi, quan deia que l’artista dóna una solució simple quan ha resolt totes les complexitats: “Jo crec que l’obra de Miró explica molt bé aquesta frase. Ell, en el seu procés creatiu, es plantejava molts problemes, i els acabava resolent d’una manera aparentment simple. Aquest és el repte que ens planteja als qui mirem la seva obra per preguntar-li coses, no per admirar-la i al cap d’un instant abandonar-la a l’oblit”.
A Miró i a molta dansa els agermana un prejudici, aquell sant benet del ‘no l’entenc’ i del ‘per tant, no m’agrada’. Però, tal com diu Minguet, la cultura és prou important per no tractar-la amb aquests termes tan banals. Anant més enllà de la valoració superficial de la seva estètica, molta dansa i Miró ofereixen una possibilitat més suggestiva a qui l’observa. Ens ofereixen l’oportunitat d’interpel·lar l’obra de tu a tu, de preguntar-li coses. I en aquest esforç s’amaga la possibilitat real que una obra d’art ens sacsegi per dins.
A Mira Miró, Baal i Catalina Carrasco proposen un A,B,C (o millor dit, un 1,2,3) de l’observar art des d’aquesta voluntat, des d’aquest repte. Tres ballarins interactuen amb tres colors – vermell, groc i negre – i amb projeccions animades a la paret del fons, on veiem aparèixer cercles, asteriscs i línies que ens apropen a l’univers Miró. El recurs de les projeccions a estones s’utilitza de forma teatral – fer el gest de llançar quelcom sobre la paret i que hi aparegui un cercle roig, per exemple – i en altres serveix per recolzar i amplificar els elements en joc en el moure’s dels intèrprets. En ressalta les direccions, els plans, les qualitats.
L’ús d’animacions per a la creació d’espectacles de dansa per a petits i grans està en boga. Exemple de referència és Chotto Desh d’Akram Khan. La tecnologia es demostra capaç de perfeccionar la “màgia” de l’escena, però per altra banda corre el risc de limitar la capacitat autònoma d’imaginar, perquè la projecció acaba el gest convertint-lo en una imatge concreta. Altres espectacles familiars precisament escullen celebrar allò analògic per reivindicar el potencial de la ment – sobretot quan som petits – per veure en un paper un avió i en una fulla un vaixell, o el que sigui. Penso, per exemple, en l’espectacle Trencadís de Cançons, creació de Joan Serra i Factoria Mascaró per al Palau de la Música. Mira Miró es col·loca al mig: juga amb projeccions però és Miró a qui mirem, i per tant allò accentuat amb la tecnologia no és la història sinó la vivència, aquella tensió entre forma i fons que agermana la pintura abstracta amb el cos en moviment.
Quan som petits, jugar amb persones que no parlen el mateix idioma que nosaltres no ens suposa cap problema. Cada un entén i aplica les normes a la seva manera, es fa seu el joc i la imaginació s’encarrega de la resta. La imaginació salva les distàncies i fa que la conversa sigui possible. Vet aquí el valor també polític de l’esforç que ens demana Miró, un esforç que més que res ens demana – als adult rovellats – recordar quelcom que ja sabíem.
La companyia BAAL presenta MiraMiró els dies 29 de febrer i 1 de març de 2020 al Mercat de les Flors
Bibliografia i enllaços d’interés
Tormo Santonja, Jordi. Antoni Miró, la Mirada Rebel. Publicacions de la universitat d’Alacant: Sant Vicent del Rapseig, 2017.
Robinson, William H. Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Dalí, Miró. Yale University Press: London and New Haven, 2006.
Companyia Baal: https://baaldansa.com/en/home
Fundació Joan Miró: https://www.fmirobcn.org
Joan Miró – Web de patrimoni de la Generalitat de Catalunya. http://patrimoni.gencat.cat/ca/coleccio/joan-miro
Miró era un artista incòmode. Vilaweb. Entrevista Joan M. Minguet Batllori: https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-m-minguet-miro-era-un-artista-incomode-i-de-combat/
Joan Miro – Modernism fro Everybody. The New yorker. 11-03-2019. https://www.newyorker.com/magazine/2019/03/11/joan-miros-modernism-for-everybody
Joan Miro’s Greatness? It was there from the start. The New York Times. 14-03-2019. https://www.nytimes.com/2019/03/14/arts/design/miro-review-moma.html
It’s time to give Miró it’s due again. The Guardian. 29-12-2010. https://www.theguardian.com/artanddesign/jonathanjonesblog/2010/dec/29/joan-miro-surrealism-tate-modern
Videografia
Cotto Desh – Akram Khan company: https://www.youtube.com/watch?v=kENBz2xbIEU
Trencadís de cançons – Joan Serra i Factoria Mascaró. https://www.palaumusica.cat/ca/trencadis-de-can%C3%A7ons_36358
LifeForms – Choreography with technology: https://www.youtube.com/watch?v=ZuIi7aqCmM0&list=PLUPZERE5g14LArLXiyHOpcJiYjcI_ukqS
Introduction to LifeForms – Merce Cunningham. Technology, body, movement: https://www.youtube.com/watch?v=ROmTHBg8Nw0&list=PLUPZERE5g14LArLXiyHOpcJiYjcI_ukqS&index=2
Thought of You – Ryan Woodward. Animació i dansa: https://www.youtube.com/watch?v=OBk3ynRbtsw
Natalianne Boucher – Continuum. Animació i dansa: https://www.youtube.com/watch?v=8TZ5VnGC_zU
Sergei Lazarev – Russia Eurovision song festival 2018: https://www.youtube.com/watch?v=e94dst20C9Y
Mans Zelmerlow – Sweden Eurovision song festival 2017: https://www.youtube.com/watch?v=5sGOwFVUU0I
Canion Sijirbat – Mongolians got talent 2016. Animació i dansa: https://www.youtube.com/watch?v=bYHUkC0QTjk
