PRESS
CONTACT
Search

La Sydney Dance Company – neoclassicisme ‘en estat pur’, per Jordi Ribot Thunnissen

El pas de la Sydney Dance Company per Barcelona ens brinda l’oportunitat de veure com tres coreògrafs ben diferents entre si – Rafael Bonachela, director de la companyia des de 2009, i els seus convidats Marina Mascarell i Antony Hamilton – es relacionen des d’urgències particulars i modes de fer ben contemporanis amb el paradigma poètic del ballet. Recordar la gana d’experimentació i els ideals de llibertat, solidaritat i emancipació que van guiar els primers passos de companyies com la Sydney Dance Company a partir dels anys seixanta del segle passat pot ajudar, també, a col·locar les seves propostes en una llum tant apreciativa de la seva qualitat com crítica amb la posició de privilegi que ocupen en el seu context local.

L’ambició fundacional de la Sydney Dance Company, nascuda l’any 1969, és semblant a la d’altres grups que es van llançar (a partir del final de la segona guerra mundial i al cantó occidental del teló d’acer) a modular els codis de la dansa clàssica per pujar a escena el shift cultural i generacional que marcava el seu temps. La llista és llarga, però segurament una de les companyies europees que més van servir de model per la resta en aquest sentit fou la Nederlands Dans Theater, nascuda a finals dels anys cinquanta. Formada inicialment per un grup de joves intèrprets rebels que es van escindir del Ballet Nacional Neerlandès, la ‘companyia que va canviar Europa’ va revolucionar el panorama dansístic occidental amb un projecte d’esperit radicalment contemporani que jugava a tensar i pervertir moltes de les convencions del ballet clàssic sense renunciar a la seva tècnica – ni al virtuosisme espectacular que l’acompanyava. Les primeres coreografies de l’NDT combinaven així el ballet amb gestos i ritmes provinents de la dansa moderna i la cultura popular, en aquell moment representada pel jazz i el swing; abraçaven una estètica atractiva per un públic de nova generació i buscaven tensar la frontera d’allò que era acceptable per la dansa escènica (la coreografia de 1969 Mutations, de Glen Tetley i Hans van Manen, per exemple, va propulsar la fama internacional de la companyia fent pujar a escena els ballarins completament nus). Nota al peu: Una anècdota que serveix d’exemple dels vasos comunicants entre l’NDT i la més jove Sydney Dance Company és el pas breu d’un altre d’aquells primers rebels neerlandesos, Jaap Flier, per la direcció de la companyia australiana l’any 1975.

En origen, doncs, companyies com la NDT o la Sydney Dance Company són marcadament neoclàssiques. Tot repàs històric sobre el neoclassicisme en dansa ha d’incloure necessàriament una menció a l’aventura poètica d’Els Ballets Russos a primeries del segle passat, i la influència que van tenir molts dels seus integrants en la posterior aparició de companyies com les que repasso en aquest article. En aquest sentit, he de ressaltar aquí i sobretot a Marie Rambert, fundadora de la Rambert Dance Company l’any 1926 (on Rafael Bonachela faria carrera com a intèrpret i coreògraf primerenc dècades més tard). Sobre els mateixos corrents de pensament que van animar tots els -ismes dels anys vint, i gràcies a la iniciativa de Rambert i altres com un llavors joveníssim George Balanchine, el ballet va descobrir gradualment el seu valor com un medi essencialment modernista, és a dir: lliure de tot deute amb la representació fidel o autèntica de cap realitat donada.

I dic essencialment perquè el paradigma escènic del ballet clàssic es fixa, fent encara un altre pas enrere en el temps, sota el jou de la mentalitat burgesa i heteropatriarcal del públic que va aplaudir el gènere del Ballet Romàntic a mitjans del segle XIX. Un aplaudiment motivat, precisament, per veure en aquella forma de dansa una art femenina i seductora, buida de tot significat positiu. El projecte poètic del neoclassicisme abraça així a totes les coreògrafes i coreògrafs que, a través del temps i fins als nostres dies, s’han aprofitat d’aquest mutis per emancipar-se de tota necessitat de significar quelcom concret. Tant formal com emocional, tant superficial com profunda, tant muda com potencialment eloqüent: la dansa neoclàssica representa aquells modes d’escriptura coreogràfica que – fent ús de la base tècnica del ballet i abraçant la condició d’artefactes seductors dels cossos que l’operen – vehiculen el seu impacte en l’audiència d’una manera sempre ambigua, sublim i hipnòtica, poc clara.

Potser a això es refereix la Sydney Dance Company quan descriu l’estil de Rafael Bonachela com a una exploració del moviment ‘en estat pur’, resultant en una dansa ‘incandescent, on l’energia i la tensió muscular es combinen amb un alt nivell de sensibilitat emocional’. Criat a La Garriga en un entorn familiar on no es respirava dansa per cap cantó, Bonachela va descobrir en la versió televisada de Fame! la seva fascinació per aquesta disciplina. Amb el suport dels pares i un mestre que va veure en el Rafael de quinze anys un potencial a descobrir, va poder combinar l’escola amb classes de dansa fins a entrar a formar part de l’Anònima Imperial com a intèrpret abans d’haver-se pogut permetre mai el cost d’una entrada per veure la companyia en directe. D’allí, va fer el salt ràpidament cap a la Rambert de Londres i posteriorment, després d’una llarga carrera com a ballarí, a la Sydney Dance Company l’any 2006 – primer com a artista resident i tres anys més tard com a director artístic. En el cas de Bonachela ‘moviment en estat pur’ no vol dir, com no ho volien ser els experiments de la NDT dels anys seixanta, fidel a una tècnica determinada, una dansa neta, depurada o cristal·lina, sinó precisament pura en el seu embrutiment, en la seva llibertat del moviment de ser moviment i prou i de la tècnica de deixar-se influir per gestos, ritmes, i idees altres al servei d’un efecte tant formalment estètic com carregat d’humanitat. En el seu estil particular veiem com l’esperit neoclàssic convida a pujar a escena una energia de caire popular i comercial que l’han fet atractiu al llarg de la seva carrera tant pel ballet de l’Òpera de París com per Kylie Minogue o Tina Turner.

L’estil d’escriptura coreogràfica de Marina Mascarell, en canvi, reivindica l’abstracció i la disponibilitat psicofísica que la tècnica aporta als intèrprets per imprimir sobre totes les seves peces una mirada determinadament feminista. Tensant una altra corda de la convenció vuitcentista, Mascarell desconstrueix en peces com The Shell, A Ghost, The Host & The Lyrebird la jerarquia entre coreògrafa i intèrprets i fa a tothom co-responsable del seu devenir. Entén el procés de creació, així, com un entramat de relacions on l’escolta i la cura pels altres és tan important com la seva visió sobre el còmput, i on el significat que cada artefacte pugui vehicular en un sentit o un altre depèn també de la implicació i disponibilitat psicofísica del públic. Mascarell es reapropia així i de nou d’aquell mutis original de la dansa clàssica, escènica i occidental però a la seva manera, reivindicant-lo no sols com a escènicament potent, sinó també com a existencialment i políticament necessari en el context present: faríem bé de practicar aquest tipus d’escolta empàtica en tots els àmbits de la vida.

Convidar a Mascarell i a Antony Hamilton, director artístic de la companyia Chunky Moves des de 2018, denota com la Sydney Dance Company vol seguir en contacte amb el que passa al seu voltant. Chunky Moves, de fet, neix als anys noranta amb la voluntat de trencar els motlles estètics llavors ja consolidats per agents com la Sydney Dance Company. Hamilton és, a banda, una persona molt vocal en la defensa del reconeixement dels drets dels pobles originals (First Peoples) d’Austràlia, i com a director de Chunky Moves s’ha dedicat a revisar el rol i la responsabilitat que una companyia com la seva té en relació al teixit social i cultural del seu entorn més directe. Des d’una perspectiva més transversal i circular, Hamilton es fa preguntes sobre el valor de l’èxit, o què el defineix – preguntes que també ressonen en la seva peça Forever & Ever, on alta i baixa cultura, coreografia exigent, música techno i alta costura són barrejades per celebrar estètiques, gestos i formes de ser i estar que provenen del carrer.

A la seva web, la Sydney Dance Company s’autodefineix com a companyia de dansa contemporània – un terme altament problemàtic que no només amaga de forma un xic barroera el seu parentesc amb la tradició del ballet sinó que demostra com, en el fons, en la seva comprensió del propi medi com a lliure i emancipat també és hereva de la cara més fosca de la mateixa. Perquè tant la dansa contemporània com la neoclàssica s’han confós massa sovint amb llenguatges universals, per sobre del bé i del mal en la seva capacitat de fusionar-se amb influències d’arreu. Una tendència que amaga una actitud naïf i sovint perpetuadora de la imatge que tot allò provinent de la vella Europa és la norma amb la que tothom s’hauria de relacionar. Reconèixer el seu lloc en la tradició neoclàssica em serveix, en canvi, per celebrar l’immens valor de les propostes de la companyia sense fer ombra a altres tradicions i fenòmens. El pou de fascinació que pot despertar l’ambigüitat del neoclassicisme és insondable. El dibuixar de danses sobre aquell mutis dualista d’antuvi permet pujar a escena espectacles tant diversos i visualment potents com els que es podran observar aquests dies al Mercat – i en la seva vocació d’obrir-se sempre a la contemporaneïtat (mentre ho faci en el seu sentit més literalment progressista) es pot reivindicar com un dels productes culturals d’occident del que podem estar més obertament orgullosos.

Jordi Ribot Thunnissen

La SYDNEY DANCE COMPANY presenta ‘Ascent’ (del 14 al 16 de març) i ‘Impermanence’ (19 i 20 de març) al Mercat de les Flors. Els dos espectacle estan inclosos en el festival Dansa Metropolitana

VIDEOGRAFIA: