Imagineu un onatge de diferents escales i sonoritats, que no para. A estones és d’una intensitat baixíssima, però fàcilment augmenta i puja, fins que és a punt de fer explotar els ulls i els timpans dels qui s’hi acosten. Així és com avancen i es multipliquen els gestos, les idees i els espais que mouen Marcela Levi i Lucía Russo. Elles dirigeixen Improvável Produções com un camp d’acció obert, i per això mateix tremolós, inestable, un espai nòmada on conflueixen ecos de diferents latituds, i que trenca el paisatge atrofiat d’imatges que ens ha fet tornar cecs. D’aquí emergeix l’improvable, l’original, és a dir, l’origen regenerat que produeix cada obra inevitablement única, ja en porten dotze, d’Improvável Produções.
Marcela Levi es va formar com a ballarina al Brasil, i amb una profunda consciència social influïda per la dansa de Lia Rodrigues. Lucía Russo, nascuda a la Patagònia argentina, conrea una trajectòria en arts i dansa a Buenos Aires i Amsterdam. Juntes exerciten l’hibridisme, el descentrament i la pluralitat per respondre a tot allò que les interpel·la del món contemporani alhora que es relaciona amb allò ancestral, però sense caure en reivindicacions primitivistes. “Nos interesan obras que dejan espacio, que abren agujeros, que funcionan como un gatillo liberador de reflexiones, afectos y asociaciones”, diu Marcela Levi. El coneixement és el vehicle que les transporta d’un món a un altre, d’allò conegut a l’abisme i que, quan comença a assentar-se, busca les esquerdes des d’on precipitar-se de nou.
Treballen al cor de Rio de Janeiro, allà on la vibració de la ciutat es mescla amb el ritme de les seva gent i amb el rerefons de la selva. I des d’allà aguditzen l’escolta en cada racó del dissens i de les fissures del dia a dia, generant una música i un ritme que igual que una onada empeny a ballar. Els intèrprets són instruments, quan no directament músics d’aquesta banda sonora amplificada. Ens parlen d’un cos-simfonia, conscient de la polirítmia que l’integra. Com afirma la filòsofa brasilera Suely Rolnik, la vida és un procés de persistència, i aquesta persistència implica una repetició que, amb el temps, crea un ritme i que, en tornar sobre si mateix, en genera d’altres. Llavors, els ritmes són una manera d’enfrontar-nos a la vida.
La primera peça firmada per Improvável Produções va ser Naturaleza Monstruosa l’any 2011. En aquesta obra, una catifa peludíssima cobria l’escenari i per moments prenia vida com un peluix gegant, abraçant els intèrprets que brincaven com cavallets i recitaven poesia. Però no tot era amor, també podia asfixiar-los. Un d’aquests intèrprets era João Lima, un actor convertit en ballarí que ara viu a Barcelona i, a la seva manera, ha continuat la recerca del cos accentuat que apareixia a Naturaleza Monstruosa. Accentuat amb la connexió cap a la resta de l’univers i que, en aquesta connexió, el cos es desfà mentre lluita per manifestar-se, un big bang etern i constant, i per això és un cos que encarna tot l’univers.
El teatre pobre de Jerzy Grotowsky, i el Contact Improvisation de Steve Paxton i Lisa Nelson ajuden A Marcela Levi i Lucía Russo a traspassar una idea tancada del cos. Del primer en prenen un entrenament rigorós per alliberar-lo radicalment; dels altres la consciència de no estar sols. Aquest eixos, mòbils i múltiples, teixeixen l’entramat pràctic-teòric que els agrada compartir (que vol dir fer partícips del conglomerat dels sabers i, sobretot, de la parcialitat d’un mateix, fet de conglomerats infinits). L’any 2022 ho van fer a Barcelona, en una residència de metodologies de creació al Graner. Un dels mantres que proposaven (i que encara hi deu ressonar) era: “El temps necessita temps per fer allò que fa el temps”, una clara reivindicació a la lentitud en els processos creatius profunds, com els que elles condueixen. També hi van portar un dels proverbis més coneguts de la cultura yoruba, que diu: “Exú ahir va matar un ocell amb la pedra que acaba de llançar avui”. Exú és l’orixà de la comunicació i el moviment, i amb aquest proverbi transmetien la idea que tot està en canvi i transformació constant, de manera que el que va passar i el que ara passa estan interconnectats en les dues direccions. La noció de corba també va ser important per explorar les torsions del moviment i per impulsar un pensament igualment sinuós. Amb la corba s’exemplifica el flux d’anada i tornada entre la pràctica i el discurs, sempre en circulació, com la serp Uròboros, aquest animal mític que es menja la pròpia cua i apareix en múltiples tradicions..
A Barcelona havien passejat uns anys abans per la Rambla amb Sandwalk with Me (2014), una peça caminada per a la que han construït unes sabates amb la sola plena de sorra de platja que les obliga a caminar amb una lentitud extrema. Dos anys després, plantegen la situació oposada amb la descomunal Boca de Ferro (2016). Amb aquesta peça van portar el so de la tecnobrega caribenya a l’avui desapareguda Sala Hiroshima, on van congregar el públic a una mena de ritual de possessió que feia entrar el ballarí Ícaro Gaya en trànsit (com si el seu nom hagués marcat el destí inflamable de l’escena) davant la mirada estupefacta dels espectadors. El mateix any presentaven Mordedores (2015) al Mercat de les Flors, una altra peça amb aires ritualístics, però en aquest cas més propera a una litúrgia caníbal plena d’erotisme i violència regeneradora. Totes dues peces eren especialment humides: suor i saliva emergien com una part de la coreografia i la demostració del potencial energètic de la dansa, que es transforma en calor. És quan la calor arriba a un punt de fusió grotesca que apareix el cos pantagruèlic, excessiu, un cos que es desborda en ell mateix. Per això sempre suen a galledes, els intèrprets d’Improvável Produçoes, i demostren que els cossos no són estancs i que la pell no és un límit hermètic.
Les peces que formen la constel·lació d’Improvável Produções d’aquesta temporada al Mercat de les Flors són tres fruits postpandèmics que, de ben segur, faran pujar la temperatura del teatre. Com va passar a tots els creadors escènics durant el tancament obligatori, Marcela Levi i Lucía Russo van haver de trobar el seu públic a través de les pantalles, i aquesta experiència va fer-les repensar la relació amb les imatges i els cossos que existeixen sense la carn i sense la suor que havien mobilitzat en escena fins aleshores. Així, a Fuera de cuadro proposen fer una activació performativa de la pel·lícula que creada aleshores com un experiment cinematogràfic, entre poètic i etnogràfic, per revisitar la ciutat i construir memòries noves sobre les que han estat oblidades. A Terra/grrRoUNd (2021) torna Ícaro Gaya amb cinc intèrprets més per celebrar la capacitat de música per fer-nos moure, malgrat tots els límits.La peça més recent és3 contra 2: Psico Trópicos (2023), una peça de ball i música que porta al present la memòria de la dansa i fa moure en el mateix cos l’esperit de Nijinski, el voguing underground i molts altres gestos fantasmals que insuflen vida a la dansa i posseeixen els nostres cossos.
Com la faula d’Exú, ¿és possible que els moviments de Nijinski en la seva migdiada del 29 de maig de 1912 fossin els que Ícaro Gaya fa avui en esquivar una pedra? Cap resposta és definitiva, però fins i tot allò més improbable alimenta un dubte legítim i és capaç d’encendre un conflicte i que acabi per explotar. Marcela Levi i Lucia Russo experimenten la col·lisió de molts dubtes en el cos de l’intèrpret ien el de cada espectador, i la certesa de mil explosions escèniques abans de l’esclat final dels aplaudiments.
Bàrbara Raubert
Marcela Levi i Lucía Russo presenten la CONSTEL·LACIÓ IMPROVÁVEL PRODUÇÕES de l’1 al 13 de febrer
