Capitalism is what is left when beliefs have collapsed at the level of ritual and symbolic elaboration, and all that is left the consumer-spectator, trudging through the relics and the ruins.
Mark Fisher
Artivism. En circulació des dels anys noranta del segle passat, aquest etern neologisme parla d’un posicionament ideològic vell com la sal però no obstant això ben actual i en boga: el que defensa que mitjançant el poder transformador de l’art es pot canviar la societat. Encunyat en circuits artístics llatinoamericans de Los Angeles i assumit després per artistes i col·lectius diversos – notablement, en el cas de la dansa, per artistes provinents de la cultura Hip-hop – l’Artivisme pretén sumar la passió de l’activisme amb la salvatge energia creadora de l’art per lluitar contra l’opressió i la injustícia social.
Després dels fracassats intents de la postmodernitat més política i conceptual (i blanca, occidental i privilegiada, no ho oblidem) d’atemptar contra la societat de l’espectacle distanciant-se dels seus mecanismes de representació i manipulació, aquest malanomenat ‘corrent’ defensa – en canvi, precisament i per urgència – utilitzar l’art per representar altres mons possibles. Aquí hi ha vincle directe entre autoria i missatge, entre visió, forma i efecte desitjat en l’espectadora. Per l’artivista, en paraules de l’escriptor M.K. Asante, fer un comentari sobre el món ve acompanyat d’una determinada responsabilitat, d’una obligació: No hi ha espai ni temps pel nihilisme.
Sense adoptar l’etiqueta obertament, en el nom i el discurs que acompanya el moviment de Humanhood hi ressona un posicionament similar. A ZERO, igual que en totes les seves creacions prèvies i en la seva praxis d’investigació física, la companyia busca qüestionar la realitat imaginant i posant en pràctica noves maneres d’estar amb un mateix, i d’estar en contacte amb els altres. I ho fan inspirant-se, en aquest cas, en els mecanismes que regeixen l’univers en gros, traduint visualment i somàtica allò còsmic en un duet immersiu carregat de metàfores galàctiques.
Deia l’educador Mark Fisher que les polítiques emancipatòries sempre han de convertir en assolible allò que sembla impossible. I en aquest món que no acaba d’aconseguir anomenar-se postcapitalista no falten els experiments a petita, mitjana i gran escala que que ens ensenyen o ens recorden que un altre mode de viure en comú, des de la camaraderia i
la solidaritat, és una alternativa no només assolible, sinó desitjable. Posant el focus en allò sobre-humà, en la dimensió on color de pell, gènere, desigualtat i altres facècies no existeixen o són igual de poc importants, Humanhood ens convida precisament a creure – a sentir, a veure, a connectar – en i amb això.
I ho fan mitjançant un espectacle on totes les peces – llum, so, moviment, cos, dramatúrgia – han estat treballades col·laborativament i des de l’inici del procés per tal de proveir una experiència immersiva i hipnòtica a les espectadores. Gesammtkunstwerk is back, baby. Les aspiracions de Humanhood no són noves. Wagner també era, en el seu context, un activista que creia que facilitar l’embolcallament total del públic era la via per sacsejar consciències i posar l’art al servei d’un món més just. A principi del segle XX, per mencionar un altre exemple del cànon occidental, pioneres de la dansa moderna com Isadora Duncan o Ruth Saint Denis van trobar en els discursos filosòfics del seu temps (Nietzsche) i en la redescoberta de l’espiritualitat (vinguda en part de l’ampli orient colonial) els nusos per reforçar els seus arguments sobre la universalitat de la ‘dansa lliure’.
Si mirem a l’escena contemporània i local, Guy Nader i Maria Campos aborden els seus espectacles des d’un lloc compositiu similar a la companyia que ens ocupa – tot i que aquests últims no posin tant l’accent en l’aspecte més obertament holístic i la representació metafòrica. Partint d’unitats bàsiques de moviment (com el pèndol, o el cercle) GN/MC componen coreografies on les matemàtiques i el joc purament físic brinden accés a la mateixa dimensió universal – i conviden vulgues que no a lectures que també van de relacions humanes col·laboratives i es tradueixen en moviments igualment sinuosos, virtuosos i fascinants.
En el camí que va dur a la creació de ZERO – la seva primera peça de llarga durada – el duo format per la Júlia Robert i en Rudi Cole va viatjar a la Índia per aprendre ‘Moving Breath’ (una tècnica que treballa sobre la respiració com a motor de regeneració contínua) de la mà del seu creador, Sheela Raj. Una mostra més de què entendre la praxis del moviment com a font de benestar, equilibri i harmonia entre cos, esperit i vida es troba a la base del seu programa poètic i polític.
La dansa com a promesa abstracta d’un millor estar en contacte i en relació, composta en el cas de Humanhood en peces que viuen i es promouen desacomplexadament des de dins del sistema que ens oprimeix. Aprofitant-se de les possibilitats que brinden els algoritmes, i
igual que altres ballarins/professors amb idearis i expertise similars com Tom Weksler o Roser Tutusaus, la Júlia i en Rudi exploten les xarxes socials com a megàfons de l’activisme que acompanya el seu moviment. Amb més de seixanta-mil seguidors a Instagram no són només coreògrafs de la Generació Z, sinó Artivistes semi-influencers amb una missió que va més enllà de l’autopromoció d’espectacles i cursos: promoure la idea que encara queda espai per l’esperança – i que fer-la assolible passa a través d’una altra manera d’entendre i utilitzar el cos.
Jordi Ribot Thunnissen
HUMANHOOD presenta ‘ZERO’ al Mercat de les Flors el 28 i 29 de gener de 2022
