Com ha sigut la teva aproximació a les tècniques de circ?
Ens van convidar a un espai de circ, un espai circular en el qual hem treballat, tot i que no hem fet servir eines circenses. El que a mi m’ha aportat el circ ha estat sobre tot el llenguatge del clown i potser alguns apunts d’acrobàcia, però sobre tot el clown, la gestualitat… i em refereixo també a la gestualitat corporal, perquè per a mi la dansa no és tant formal com física, és un llenguatge corporal; per a mi, parlem amb el cos.
Quines emocions has volgut expressar en aquesta nova peça?
M’estimo més que la gent senti a través dels ulls, veient el cos, el nostre moviment, que els cossos transmetin emocions al públic, més que un concepte cerebral, tot i que hi ha un concepte darrera, clar. Parlo de l’ésser humà, de la incapacitat que tenim de comunicar-nos amb la gent del nostre voltant. A Closer es parla de que sovint no aguantem tanta proximitat entre nosaltres, encara que la necessitem, la contradicció d’aquest estat humà: volem formar part d’un grup però a l’hora mantenir la nostra individualitat. Vull parlar de la nostra incapacitat de cohesionar-nos.
A Closer explores també la proximitat amb el públic…
Closer significa més proper, més a prop en anglès. A més a més d’aquesta part conceptual, en aquest espectacle ens apropem al públic, treballem amb el públic assegut al costat. Volíem fer un espectacle a 360 graus, no frontal, no a la italiana, perquè últimament estem actuant en diferents emplaçaments i ens sembla interessant investigar noves fórmules. El fet que el públic estigui assegut al costat, tan a prop, fa possible que vegi l’esforç dels ballarins, els seus gestos, les seves mirades, com fan servir els objectes…
Tot i que el fet de tenir el públic tan a prop deu condicionar la manera d’interpretar…
Jo ho prefereixo, de tota manera estem experimentant-lo. Per a mi significa més democràcia en la dansa, el públic està més dins de l’espectacle, el públic està més integrat en la mateixa cosa, no ho veu tan des de fora. És important que la gent vegi el detall del que fem. A més a més nosaltres som molt diferents i la proximitat permet adonar-se d’això, però som humans, no volem només demostrar la tècnica, la tenim per poder fer l’espectacle, però no per demostrar res; si no, això seria una mica gimnàstic.
Com està plantejada l’escena?
El fet que l’escenari sigui circular també uneix més les persones, i l’artista també pot veure la gent més directament, i a més a més hi ha un so circular que l’envolta.
Fa temps que esteu treballant en aquesta peça?
Sí, de fet va arrencar l’any passat, quan vam anar a La Vela de L’Estruch de Sabadell. En realitat ho hem treballat intermitentment, fem i ho deixem. Ara hem canviat alguns ballarins, tot això ho fa evolucionar, no som tots igual, els nous cossos són diferents… Ja ho hem representat algunes vegades, a Itàlia amb format a la italiana, a l’aire lliure, també ho hem fet al carrer, sobre formigó…
És llavors un espectacle molt flexible?
Sí, però sempre és el mateix espectacle, manté la seva identitat i el seu sentit tot i que canviï tot al seu voltant. M’agrada veure com s’adapta a cada lloc, potser hi ha unes lleugeres variacions, per sempre explica la mateixa història.
L’escenografia és mòbil o és estàtica?
L’escenografia està composada de 42 peces de truss de 2 metres; m’agrada perquè ens permet construir, encara que no construïm res però es mouen; és un objecte molt teatral, una estructura fonamental que està sempre present. A més, connecta amb la història de Closer, la incapacitat de l’ésser humà, el fet d’estar perduts… és com si a aquestes persones se’ls donés alguna cosa a la que agafar-se i poder salvar-se, però no saben com fer-ho, ni tampoc creuen merèixer ser salvats. Tenir aquest objecte allà darrere és una mica fútil, és un objecte fred que et fa preguntar ¿què hi fa aquí?. És fonamental però mai arriba a ser protagonista.
Podem dir que hi ha humor a l’espectacle?
En certa manera només. No fem gags ni res semblant. En realitat és una mica irònic, absurd; no tothom ho percebrà com a humorístic, però hi haurà gent que sí. Hi havia un nen a la representació que vam fer en un parc que va estar rient com un boig… potser és un humor molt anglès! No ens prenem massa seriosament, crec que les persones en general ens prenem massa seriosament… Fem aquest espectacle per compartir, per oferir una idea d’esperança, és com dir som aquí, nois, per bé o per mal.
