Marta, la teva nova creació, ROLL, és la tercera part d’una sèrie de peces sobre comunitats femenines. Ens pots parlar de la història i el desenvolupament del projecte a llarg termini?
Aquest tríptic va començar el 2018 amb IMAGO-GO, una peça basada en la figura de la majoret. Aquesta primera part, més aviat humorística, combinava temes a priori incompatibles: la cultura popular de la majoret, sovint menystinguda i considerada vulgar o de mal gust, amb referències fortes de la dansa contemporània, en particular, Busby Berkeley i Nijinsky. L’any 2021, la segona part, GUÉRILLÈRES, es va centrar en la figura de les guerrilleres combinant novament fonts que podrien semblar incompatibles: la novel·la feminista de Monique Wittig, amb referències a diverses subcultures com els còmics, els videojocs, la ciència-ficció i les pel·lícules de sèrie B. Finalment, la meva nova creació, ROLL, se centra en la figura de les jugadores de roller derby, a les quals considero veritables lluitadores sobre rodes.
El roller derby és un esport que està creixement ràpidament. Pots descriure en què consisteix?
El roller derby no és solament un esport de contacte sinó també un camp de batalla polític contra totes les formes de discriminació. L’evolució de la història d’aquest esport és molt interessant. Al començament, era més aviat una mena de lluita lliure sobre rodes, molt teatral. Molt viril quan el practicaven homes, o molt male gaze quan ho protagonitzaven dones, sovint seleccionades pel seu aspecte físic més que no pas per les seves habilitats tècniques. Va ser a la dècada del 2000 quan aquesta pràctica es va convertir en un esport feminista compromès amb la lluita contra les discriminacions socials i de gènere, un esport solidari i inclusiu que defensa valors de la solidaritat, molt horitzontal, i el fes-t’ho tu. Per a molts, patinar és sinònim de llibertat. Patinar sobre rodes o amb monopatí en espais públics és una manera de reivindicar aquest espai i de reapropiar-se’n, d’ocupar-hi més espai, de sentir-s’hi més fort. Algunes noies m’expliquen que també s’ha convertit en una manera d’escapar als comentaris sexistes al carrer. Avui tinc la sensació que aquest esport pot ser un espai de diversió, de respir i de llibertat en un context geopolític molt opressiu.
També patinaves quan eres més jove, a Espanya…
De fet, a Espanya, el meu país natal, el patinatge va acompanyar els aires de llibertat dels anys postfranquistes. Fins que va morir el 1975, el dictador Franco va aïllar Espanya d’Europa i va imposar la censura i la propaganda feixista. Va seguir llavors una onada de fons similar a la del final de la Segona Guerra Mundial a França i a altres llocs d’Europa, un moviment d’alliberament moral que va trobar ressò tant a la cultura popular com a les avantguardes artístiques. A la meva família teníem una nevera gran, tàpers, walkmans i molta roba cridanera. El color fluorescent era com una reacció estètica per esborrar els anys de la dictadura. Però les coses que no es deien, els tabús, els problemes de violència, la dominació patriarcal i la desigualtat social persistien, i l’únic que podia fer era sortir amb els meus amics per somiar amb un altre món. Paral·lelament, a les discoteques i cases okupes artístiques del centre de la ciutat, el fenomen de la Movida madrilenya anava prenent forma. A casa, al barri obrer de Carabanchel, estava envoltada de ionquis, prostitutes i balladors de flamenc. Va ser llavors quan vaig començar a practicar esport, primer patinatge sobre rodes i després dansa, com una manera de sobreviure en aquest barri on la mort aguaitava a cada cantonada i no teníem oportunitats reals. Després de descobrir la pel·lícula Xanadú, de Robert Greenwald, vaig pujar els meus patins i vaig accelerar, com si volgués escapar d’aquella època maleïda, com una manera de girar full, a tota velocitat. Tot això tenint present que seria impossible deslligar-me tan fàcilment de la violència de la història recent. Inconscientment, vaig tornar a posar-me els patins després dels primers confinaments. Com tanta gent, necessitava recuperar l’espai públic després d’aquest llarg i estrany període.
Ens pots parlar de ROLL i les grans qüestions que ocupen aquesta creació?
Aquesta peça compta amb cinc intèrprets, tots triats pel domini únic que tenen del patinatge sobre rodes i als quals he convidat al meu món de dansa contemporània. El meu objectiu principal era trobar la manera de portar aquest esport de contacte sobre rodes, força violent, al terreny de la coreografia. ROLL explora qüestions relacionades amb la comunitat: la relació entre l’individu i el grup, la necessitat de ser escoltats, les relacions intergeneracionals, els punts en comú, les diferències, les tensions i la solidaritat.
Com vas començar a treballar amb el teu equip?
Al començament, vaig centrar la meva recerca en el roller derby, abans d’obrir-la a les diferents pràctiques dels artistes. L’Amandine és una reina del roller disco, la Poppy és la reina de l’skatepark, l’Eric és un expatinador artístic d’alt nivell i la Barbara està a punt d’entrar a l’equip francès de roller derby. La diversitat d’aquest elenc és una decisió conscient, no solament per reunir diferents generacions i personalitats, sinó també per oferir-me, com a coreògrafa, una àmplia gamma de moviments possibles per fer sobre patins. Durant les primeres residències de recerca, els matins es dedicaven a explorar i compartir les pràctiques de cadascú, i les tardes eren laboratoris de recerca coreogràfica.
Com vas enfocar «coreogràficament» aquest esport?
Per a ROLL, com el seu nom indica, em vaig centrar en figures i desplaçaments giratoris. Per alimentar el meu imaginari de treball, al començament em vaig basar en coreografies circulars de la història de la dansa contemporània, però aquestes referències continuen subjacents a la peça. El repte més interessant va ser tenir en compte les limitacions i el potencial d’aquest accessori a l’hora d’escriure la coreografia. Portar patins produeix una relació diferent amb el terra i la nostra propriocepció. Fins i tot si domines aquesta pràctica, el lliscament implica cert grau d’aleatorietat en el moviment, i has de reequilibrar constantment el cos per evitar caure. Altres vegades, et trobes simplement gaudint del plaer de deixar-te endur pels patins sense fer res més. Un dels reptes era no oblidar mai la part superior del cos. Per mobilitzar aquesta part, els vaig proposar treballar sobre estats específics, per exemple, sobre diferents gruixos de moviment, alternant postures de resistència i fluïdesa.
Paral·lelament a aquesta creació, has ideat dos projectes satèl·lit més: FLIP i ROLLER DERVICHES. FLIP és un solo per a i amb el ballarí Eric Martin. Ens pots parlar de l’Eric i del que va motivar aquesta proposta?
L’Eric és un dels meus col·laboradors més antics. I, casualment, abans de convertir-se en ballarí professional, va ser patinador artístic d’alt nivell durant més de deu anys! Després es va convertir en un dels principals intèrprets de dansa contemporània als anys vuitanta i noranta. Va ballar amb Philippe Decouflé, Mathilde Monnier, Vincent Dupont, Christian Rizzo… Tenia moltes ganes de saber més detalls de la seva carrera com a patinador artístic, que està lligada estretament a la seva adolescència i a la seva trajectòria com a ballarí. A més, aquest projecte coincideix amb les dates dels Jocs Olímpics de París 2024, i resulta que l’Eric va treballar amb Philippe Decouflé a la coreografia dels passatges de patinatge sobre gel i sobre rodes de les cerimònies d’inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics d’Albertville 1992.
FLIP és una biografia fictícia de l’Eric. Ens pots parlar d’aquest solo?
Per a aquesta peça, primer vam parlar molt i vam treballar sobre la taula. Conec molt bé l’Eric, però li vaig preguntar per tota una part de la seva vida que encara no tenia gaire clara. Necessitava fer-me’n una idea i entendre què el movia en aquell moment. Després, a partir d’aquests intercanvis, vam crear plegats un personatge de ficció per allunyar-nos d’un simple retrat autobiogràfic. A FLIP, interpreta una mena d’arlequí sobre rodes que fa riure el públic, però ens acabem adonant que no és tan jove i que darrere la seva màscara jovial i simpàtica s’amaguen angoixes persistents. Al nostre imaginari col·lectiu, el patinatge s’associa a la joventut, mentre que l’Eric està a punt de fer seixanta anys… Així que ens divertim una estona indagant sobre la síndrome de Peter Pan. A l’espectacle, l’Eric està acompanyat per una veu en off que representa que és la seva veu interior i que revela les preguntes que aquest personatge despreocupat però angoixat es fa sobre el pas del temps i l’estat del món actual.
ROLLER DERVICHES, la tercera creació d’aquesta constel·lació, reuneix una comunitat de jugadors i jugadores de roller derby reals. Ens pots parlar d’aquest projecte participatiu?
A ROLL, m’acosto a aquesta comunitat a través de la ficció. Volia i necessitava donar visibilitat a les comunitats reals que alimenten el meu imaginari i compartir alguna cosa important junts. Així, doncs, amb ROLLER DERVICHES, convido grups locals de roller derby a entrar al meu univers coreogràfic confrontant-los amb pràctiques que acostumo a proposar durant els meus tallers, en particular, exercicis d’improvisació amb música. La idea és introduir l’equip de patinadors i patinadores a les eines de la dansa contemporània i després conduir-lo progressivament cap a una coreografia i la seva posada en escena. Tot i que una part de la dramatúrgia està escrita (basada en un lèxic de les figures i els moviments més habituals del roller derby), deixo molt espai per als suggeriments i la individualitat de cada participant. Per a aquest projecte, vaig col·laborar amb Trash Panda, la jammer principal de l’equip Nothing Toulouse. Són campiones de França i el gimnàs on entrenen està situat al meu carrer! Al llarg de les nostres trobades vam desenvolupar una certa complicitat i, naturalment, li vaig demanar que fos la meva ajudant en aquest projecte. Té un moviment natural proper a la dansa… Té un solo a la peça i, a partir d’uns consells que li vaig donar, va resultar ser una fera sobre l’escenari que té una relació molt directa amb el públic. Cada presentació també és una oportunitat per donar a conèixer l’esport amb trobades, i algunes presentacions fins i tot han permès reclutar nous patinadors i patinadores!
Wilson Le Personnic
