«Si vols aprendre, ensenya»
(Ciceró)
«Si dius la veritat no et caldrà recordar res»
(Mark Twain)
Als anys noranta del segle XX, la companyia Senza Tempo (Inés Boza i Carles Mallol) ballava en llocs amb memòria al voltant d’objectes amb memòria, indrets i utensilis amb vida, carregats de la humanitat gastada que els havia fet servir, convertits de propis en metàfores de tot(e)s. Una paret escrostonada al fons, una maleta vella a les mans de qui deixava enrere qui sap què, cadires de vímet per seure-hi o per travessar un pas impossible, roba de carrer amb el caient elegant d’haver-se’ls teixit a sobre a la mida viscuda de cada un(a). Dansa de frontera, crescuda als marges del camí, sincera, honesta, viva, encuriosida per captar dels cossos el gest que feien i els feia.
Què queda de tot allò? Restes d’escenografia, peces de vestuari, objectes que havien vibrat a les mans de l’intèrpret i avui són peces aparcades a la vitrina dels records. La pregunta no és baldera, quan un té al cap la potència d’aquelles obres que havien nascut de dos joves creadors que es van conèixer en un taller per aprendre les maneres de treballar del teatre-dansa de Pina Bausch, i quan a aquest espectador li consta tot el que van arribar a treure de dins seu tibant d’aquell fil del cabdell. Menys encara, si aquesta pregunta avui se la fa també Inés Boza enmig de l’escena, l’espai que sempre ha semblat el seu àmbit natural, tigressa d’aquesta jungla que és tot escenari buit amb els espectadors oferts a la seva queixalada. Una Inés que aquí sembla el Rei Lear, amb les restes del naufragi d’anys de trajectòria fent-li de filles desagraïdes, incapaces de tornar-li una mica de la molta vida que els havia regalat. És clar que les vides no es tornen, no tornen, rius heraclitians que no paren mai fins anar a petar a la mar de Manrique. Sobre els objectes no hi queda res més que la pols del temps i la mirada que hi pot servir de baula. Una mirada que finalment és la clau de l’autèntic llegat, herència immaterial d’una dansa que no es guarda a cap lleixa, que no té volums ni resta classificada, que no es deixa atrapar, arrapada com viu als cossos en moviment, necessitada del cos a cos que la crea i dels ulls que la fan seva.
Els objectes serveixen de punta d’iceberg, de crida per interrogar-nos metonímicament sobre què hi dorm darrere. Res més. El sentit d’allò que va ser la dansa no és en ells i només viurà pels cossos, si prenen de la seva sang i la seva carn per retornar-la en moviment, amb un acte natural (sagrat) de transsubstanciació que és fidel al que havia estat, només si és honest i sincer a l’hora de donar-li sentit avui. Recordo fa molts anys la peça Testament de Josep Maria Benet i Jornet, amb un vell professor que torna a Barcelona quan s’ha de morir, perquè volia sentir que arriba a passar el testimoni que un dia havia rebut ell: com passa, però, en cada generació, el jove brillant que al professor li sembla que millor carregarà amb aquesta responsabilitat, amb aquest pes, resulta que talla el cordó umbilical i hi renega, matant el pare, desprenent-se del disquet amb la «gran obra» que aquell li llegava. Però tant hi fa això a Testament, quan sabem que el jove l’ha llegit abans i el que hi hagués de bo en aquell llegat viurà i florirà en ell. Benet i Jornet no parlava per parlar. Se sentia baula en aquest mateix sentit. Li constava que ell també havia matat el pare, quan l’havia tingut en Joaquim Molas, i jovenet desitjava volar per compte propi. I volia creure que el millor d’ell podria viure en els aleshores joves Sergi Belbel, Carles Batlle i Josep Maria Miró, potser on més present és avui Josep Maria Benet i Jornet, més fins i tot que en algunes obres pròpies. Per això agafa tant de sentit la coreografia de la Inés multiplicada en la pantalla en tants d’altres cossos d’ara. Som baules de cadena, fotogrames d’una mateixa pel·lícula, escenes d’una seqüència de moviment que voldríem infinita i eterna, en crescendo en cercles d’infinites combinacions.
Inés Boza va partir molt inicialment de Pina Bausch per fer com ella a l’hora de subratllar els gestos de cada dia en llargues i atractives sèries repetitives que els subratllaven i ens els descobrien com a ganyotes, com a màscares. La dansa esdevenia un mirall crític, així, en aquesta faceta paròdica d’una modernitat que carreguem sense ni adonar-nos-en. Ara bé, si cadascú és ell i les seves circumstàncies, com deia aquell filòsof, aleshores la veritat d’allò que som batega en els gestos de cada dia i més encara en els que el ritual ha repetit des de temps immemorials («immemorials», sense memòria recordada, però sí present). Per això la investigació que la Inés ha fet en molts moments en la dansa tradicional, buscant-ne arrels al Caire en les danses del ventre o en llogarrets de la Península, a Navarra, aprenent danses vedades a les dones. Com evidencia El salt del cérvol i la cadena umbilical femenina de llegats que planteja, la dansa d’Inés Boza ha estat sempre, també, una vindicació femenina i, doncs, feminista. Amb la perspectiva que ara donen els anys, veig que aquest és també un dels principals llegats del que van representar les companyies històriques de la dansa contemporània catalana. L’herència de dones com la Inés al costat de Sol Picó, Àngels Margarit, Maria Muñoz, Marta Carrasco o, després, Mar Gómez, Vero Cendoya… Penso en obres i coreografies concretes, no és una impressió general. El discurs avui més propi de la dansa catalana es conjuga en femení.
La memòria no és nostàlgia dels objectes. És una arma expressiva carregada de futur en les mans de qui l’agafa amb convenciment. Per això emociona la multiplicació a la pantalla. Seguint la Inés, tornant-li el regal, tots aquests d’altres cossos no són sols. No ballen reclosos als seus respectius espais, sinó connectats. Conviuen en el present, justament pel present (el regal) que es fan les unes a les altres. Aquesta dansa dona la mà «als qui vindran», amb les mans brutes de fang, com en el vell poema de Bertolt Brecht.
Joaquim Noguero
INÉS BOZA presenta ‘El salto del ciervo’ del 10 al 12 d’octubre de 2024 al Mercat de les Flors
Enllaços:
Presentació d’Inés Boza a La Caldera:
https://www.lacaldera.info/index.php/es/personas/ines-boza
Conversa Els Ponts de la memòria: document d’Héctor Bujía sobre la trajectòria d’Inés Boza:
Presentació d’El salt del cérvol:
Peça 100 años (1995), que 30 anys després té la seva importància a El salt del cérvol (2024):
Presentació d’Amateurs (2019):
Edén Club, d’Inés Boza & Giulia Valle al Sismògraf 2016
SwangSwang Bar a BesósCreació 2018, una peça d’Inés Boza Dansa-Teatre:
El bosc (2021) a Besòscreació, una peça d’Inés Boza Dansa Teatre:
Sobre Som el que som, una coreografia per a adolescents:
Diari del meu cos, d’Inés Boza, a l’Associació de Dones d’Ambar Prim:
Bibliografia:
Senza Tempo: La trilogia del agua. Barcelona, Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 2002. Amb textos d’Ester Vendrell, Ana Rovira, Toni Cots, Javier Martínez, Jeremy Shine i Anne Tucker.
