Aprenem de maneres ben estranyes: més lluny de l’acadèmica que de la casualitat i més a prop de l’amor que de l’esforç. I és així que Thomas Hauert va assistir amb a penes cinc anys a un espectacle de Holiday on Ice i va decidir que volia ballar. I bé que ho va fer! No va parar de ballar i d’improvisar des d’aquell moment, primer a la seva habitació amb la porta tancada, després a l’estudi i, finalment, amb els seus ballarins i amb estudiants d’arreu del món. Que l’espectacle sobre gel més multitudinari de la història pugui ser el germen d’un llenguatge abstracte i delicat com el de Thomas Hauert és un misteri i la mostra que les casualitats poden convertir-se en motors vitals.
Però abans de formar-se en dansa, Hauert va fer la carrera de magisteri perquè li oferia una formació en música i dansa molt important (no és així al nostre país, malauradament) sense haver-se d’enfrontar als prejudicis que els seus pares sentien per l’escena. Va deixar la seva Suïssa natal per finalment estudiar dansa, primer a Holanda i més tard a Bèlgica, on l’any 1997 va fundar la seva pròpia companyia amb un nom que desvelava de bell antuvi una mirada científica enfocada cap a la pròpia animalitat humana, Zoo. L’interès de Hauert pel funcionament del cos inclou la consciència i l’ànima ja que, per a ell, tot és el resultat de la mateixa fisiologia, i la principal expressió de la qual es troba en la intuïció. Aquest múscul invisible que tot ho toca és el que s’ha dedicat a exercitar a través d’improvisacions, tant com a eina d’aprenentatge i autoaprenentatge -element bàsic de la seva formació i mestratge- com de composició. Perquè no és a través de parlar que s’aprèn a patinar -ni a ballar- sinó practicant.
Hauert obliga l’espectador a exercitar un moviment ocular alternant lupa i telescopi per copsar la visió organicista que no només aplica als cossos individuals, sinó també als conjunts de ballarins i a la societat on s’inscriuen, organismes dins d’organismes, dins d’organismes. La seva implicació crea comunitat allà on sigui, i viatja a desenes de països, com el nostre, repetidament. La primera vegada fou l’any 2005 a la ciutat de Terrassa com a part del festival Tensdansa, aleshores dirigit per Àngels Margarit. Hi va ballar Modify, un calidoscopi dinàmic de colors àcids i música barroca. El 2007 aterrava al Mercat de les Flors amb Walking Oscar, una peça cosida per la lliure associació d’idees, i l’any següent hi tornà amb Accords, una complexa estructura musical emmirallada de forma precisa en diferents parts del cos. Després va venir la col·laboració creativa amb Àngels Margarit a From B to B, estrenada el 2011 i que va rebre el Premi de la Dansa Suïssa. Màrius Serra n’era el mestre de cerimònies enigmístic i Joan Saura va editar la música del viatge d’una ciutat a l’altra, d’un nom a l’altre, sense més narració que la combinació atzarosa de frases coreogràfiques i lletres de l’abecedari.
Des que l’any 2013 fou anomenat cap del Departament de Dansa de La Manufacture a Lausanne, els seus viatges a Barcelona han agafat un caire més pedagògic, disseminant les seves eines de composició instantània a través de m.a.p. (Mudances Aula Pedagògica) a Bugé, a La Caldera i a l’estudi d’Avelina Argüelles o, tot just el setembre passat, a l’Institut del Teatre. Així ha anat creant cada cop més adeptes, ballarins atrets per la complexitat i precisió del seu llenguatge, que troben que la seva proposta els fa millorar habilitats motrius, recursos compositius i capacitat perceptiva. Hereu de les idees de Steve Paxton respecte a la capacitat de la dansa per recuperar les habilitats i autonomia d’un cos natural, in-civilitzat, Hauert basa el seu ensenyament en des-aprendre les formes concretes i previsibles que cada tècnica esculpeix en el cos del ballarí, i així recuperar-ne les infinites possibilitats originals.
Aquesta anti-tècnica d’estètica neutra i potència alliberadora va animar un grup heterogeni de ballarins a proposar-li d’estrenar companyia amb una creació conjunta. Eren Cecilia Colacrai, Natalia Jiménez Gallardo, Mireia de Querol, Iris Heitzinger, Xavi Moreno, Federica Porello i Anna Rubirola, el col·lectiu la Bolsa, i l’obra amb què es van donar a conèixer al Festival Grec 2015, La mesura del desordre, enguany es veurà al festival La Chaux de Fonds de Suïssa i a la Biennal de Lyon. Però també podem identificar ressonàncies del seu mestratge als estols de Roser López Espinosa, al maquinisme orgànic de Guy Nader i Maria Campos, al joc de conseqüències surrealistes de les Big Bouncers o a la musicalitat encarnada d’Albert Quesada.
És veritat que algunes de les característiques del llenguatge de Hauert són ben senzilles i naturals: els unísons, el lideratge compartit d’una manada, els desplaçaments simples com córrer o caminar per generar figures geomètriques que van transformant-se o rotant. I també és veritat que a La Valse, el vídeo-dansa de Thierry de Mey amb música de Ravel i coreografia de Hauert, els cossos dels ballarins semblen impulsats per un cop de vent que afecta tot el conjunt però a cadascun d’una manera diferent. Diries que estan lliscant per damunt del terra, com patinant més que ballant.
Bàrbara Raubert
La CONSTEL·LACIÓ HAUERT té lloc al Mercat de les Flors del 3 al 10 de març de 2018
