Escriure amb el cos a l’espai, pensar amb el moviment, tocar les paraules… lamentar-se i celebrar la vida que queda, la que hem deixat: generació rere generació.
Un ésser humà, només amb el seu animal. Aquest animal que tots encarnem. Contenim poesia se’ns diu tot just començar… on queda la destrucció? és igual que l’autodestrucció? podem heretar-ho tot? i perdre-ho? Desitgem? triem?
Aquestes són només algunes de les preguntes que ens venen a l’encontre quan assistim a WE, el darrer treball del col·lectiu Mal Pelo. Des dels seus orígens la pregunta guia el procés creatiu, un dubte compartit a l’espai que va més enllà d’aquest fragment escènic al qual accedim. El seu espai és el mental (o epidèrmic), aquell en què el dubte, el malestar, la curiositat o el plaer intenten entendre’s i comprendre’s mitjançant una sèrie d’impulsos: tocar, allunyar-se, respirar-te, fregar i escoltar, melodia i imatge que tot ho envolta. El conjunt genera una escriptura, sí, però sobretot un assaig, una confessió assagística.
No sé si parlem només de dansa, parlem de cossos que busquen i es busquen a través de temps i espais múltiples. Aquests cossos escriuen una autobiografia col·lectiva, memòries d’allò comú. Cossos que es reconeixen i saben perdre’s per generar relats col·lectius.
El record i la memòria sempre han estat motiu de trobada per a ells, substrats de treballs que es van redefinint en cada procés creatiu. Escriure -també amb el cos, com dèiem- és compartir memòries i a cadascú l’acompanya la seva. De vegades busquem escriure, també, aquells records dels altres. De fet, en alguns dels seus primers treballs, pensant que no tenien una memòria comuna (no encara), van dialogar amb relats i faules. No sé si després d’assistir a WE avui diria que no hi havia una memòria… en qualsevol cas, interessa el fet de buscar memòries i, especialment, que fossin col·lectives. Ser capaç de posar-se a la pell de l’altre, d’aquella alteritat que no sóc jo i ballar-ne el record, amb tot el dolor i la tendresa.
Va ser en durant el seu període fundacional quan van realitzar nombroses gires per l’estranger i residències, així és com van incorporant una habilitat creativa itinerant i un saber relacionar-se amb la creativitat de tercers sense condicions. Moltes de les propostes escèniques contenien ja una pulsió intrínseca que els segueix acompanyant i que amb WE es mostra en plenitud, fins al punt de deixar que els cossos dels altres ballin el seu record. Una sèrie d’interessos que deixen de ser propis a un sol espectacle i que pertanyen més aviat a la memòria del col·lectiu (MalPelo) i d’allò col·lectiu (el què conformem tots). Imatges de viatges, veus i objectes van solcant un lloc a l’espai, atorgant a cada nova creació una lectura cada cop més profunda i relacional. De fet, només així es pot construir una llar ubicada a la memòria, en saber-se a partir de l’experiència d’un temps que compartim. Mal Pelo, com diu John Berger, ha sabut girar en cercles, construir una identitat i improvisar un lloc on aixoplugar-se, un lloc engendrat de costums, i seguint amb Berger, diríem que és aquest lloc ple de costums on trobem també les paraules, els gestos… Cito Berger perquè hi ha un impuls a MalPelo inseparable a l’escriptor. Interessa el moment en què els llança una pregunta quan preparaven Testimoni de Llops, els escriu John Berger: podeu ballar el record que tinc dels vostres cossos?
Potser aquí, sense saber-ho, s’estava preparant WE, doncs a hores d’ara, ja sabem que el temps és circular: pots encarnar la meva memòria? Ballar el record? pots escriure per mi sense deixar de ser tu? Pots escriure la memòria d’un món que s’esvaeix?
A WE assistim a una trobada salvatge de cossos que volen transformar, acollir, destruir i crear per tal de pensar el present. Assumir tots els dubtes i fracassos aliens, assumir la pèrdua i resistir des del gest.
Les presències a WE se saben en l’avui, amb tot el llast, així assumeixen l’ahir. I, amb por i fermesa, presenten la incògnita d’un temps que no sabem si deixarà que ens puguem reconèixer.
Amb la mateixa voluntat de revisió del passat i projecció cap al futur, els cossos cohabiten l’espai en el sentit més ampli de la paraula. Els cossos també es cohabiten, entre ells. S’exposen constantment, també en els assaigs i moments fundacionals de cada treball i fora d’ell, doncs una exposició és el moment en què alguna cosa queda desprotegida i s’obre a una cosa aliena, a una comunitat, a una idea o a un altre cos.
Pensar l’exposar-se com un exercici crític d’obertura cap a alguna cosa diferent del Jo i donar pas a allò comú.
Hi ha alguna cosa que habita en tots els seus treballs escènics i que no és evident, que requereix un temps. Una mena de presència-absent (qualitat que ja els ha estat designada en altres ocasions) que cohabita l’escena juntament amb els cossos, corregeixo, en els cossos. Hi ha a Mal Pelo certa corporalitat que al·ludeix directament a allò no material, a allò intangible. És potser una memòria que resisteix de manera no conscient. És el cos qui guarda la imatge, la imatge del record, és només ell qui desvetlla el gest, gairebé diria d’una manera proustiana. És, doncs, la pròpia dansa el primer exercici de resistència, és el cos qui guarda les imatges que resisteixen contra l’oblit.
I a tot això: què pot recordar/escriure/ballar un cos que sí que és present a l’espai escènic però no va formar part del lloc que va gestar la imatge que ara es presenta? Aquesta pregunta és la que sempre hi ha estat. Ballar les imatges d’un temps és escriure sempre des del present sense oblidar. Això és potser a allò que ens acosta WE, a saber-nos part d’aquest plural que convoca el títol, en un lloc que acull i que no és cap altre que el temps històric no lineal i el temps personal que és de tots, desfent autoria i subjecte, construint, i oferint, desig i possibilitat.
IMMA PRIETO
MAL PELO presenten ‘WE. Nosaltres i els temps’, al Mercat de les Flors, del 24 al 27 d’abril de 2025
