El col·lectiu (LA)HORDE farmeja aura.
A risc de sonar cringe, m’atreveixo a fer servir aquesta expressió ‘z’ per subratllar que el trio format per Marine Brutti, Jonathan Debrouwer i Arthur Harel s’ha convertit, des que van agafar les regnes del Ballet Nacional de Marsella (BNM) l’any 2019, en estrelles fulgurants del ‘pop’ coreogràfic internacional i contemporani. I darrere d’aquest èxit hi ha un projecte poètic i polític força coherent: fer de la dansa un espai de fricció, de resistència i d’imaginació col·lectiva.
Els espectacles de (LA)HORDE han sabut connectar amb el sentit del temps i han atret una nova generació d’intèrprets i un nou públic descaradament divers i intergeneracional a la gran institució cultural marsellesa. Això ja és en si mateix una petita revolució, si es vol, ja que els Ballets i Teatres Nacionals (i a Catalunya faríem bé de prendre’n nota) tendeixen a ocupar un lloc dins la jerarquia de les indústries culturals que, paradoxalment, els sol allunyar de les masses i, si no es vigila, també de la realitat.
L’efecte de la ‘invasió’ del BNM per part del llavors jove col·lectiu escènic es va fer palès amb la seva primera gran producció, A Room With a View. Estrenada pocs dies abans del confinament global de 2020, l’espectacle encara corre per teatres i per algoritmes de mig món avui en dia, i la companyia té previst revisitar-la properament. Punyent i desgarradora, violenta i tiktokera, en aquesta habitació s’hi acumula una frustració juvenil, interseccional i profètica que fa mitja por. Sota el lema We dance together, we fight together, la peça busca fer aparèixer la bellesa del caos fent coreografia de gestos bastos d’amor i d’odi que tòpicament associem a les banlieues, a les ‘rocafondes’ i altres extraradis. La intenció, en les seves pròpies paraules, era sumar-se a la crida a la ‘guerra dels imaginaris’ contra el neoliberalisme desbocat i les seves creixents desigualtats, preconitzada per l’escriptor Alain Damasio (autor, entre d’altres, de La Horde de Contrevent, que possiblement inspirà el nom del col·lectiu).
És una idea que, amb formes diferents, travessa bona part del projecte de (LA)HORDE: Respondre a violència sistèmica amb violència coreogràfica. Convertir la tensió social en tensió física, i aquesta tensió física en possibilitat de revolta. Dur cossos individuals i col·lectius al límit i apuntar simbòlicament i estètica a universos generacionalment pertinents per obrir-se al comentari polític i social.
Aquí és on la seva poètica i la seva política es confonen. No és baladí recordar que la dansa, com a llenguatge artístic dins el paradigma de l’eficiència, és en si mateixa un acte de resistència. Ineficient i esgotadora, la dansa és desgast ‘gratuït’ d’un mode de producció essencial: el cos humà. Desgast físic en benefici d’un intercanvi energètic que té el potencial de transgredir bombolles i jerarquies, generar catarsis col·lectives i oferir una sortida sentida i abstracta a narratives dogmàtiques i aparentment inevitables. Sembla que a (LA)HORDE siguin molt conscients d’aquest poder.
Encara dos exemples més, per no perdre’m en vaguetats:
A To Da Bone (2017), previ al seu nomenament pel BNM, el col·lectiu ja apuntava maneres. En aquest espectacle van donar escenari i protagonisme a ballarins amateurs de jumpstyle de diferents nacionalitats. El jumpstyle és un estil de dansa urbana que es va fer gran, sobretot a través de YouTube, als primers 2000. És una dansa plena de cops agressius a l’aire i contra el terra, ballada sobre techno dur. Gravant-se al carrer, sovint de nit, sovint en solitari, joves d’arreu (sobretot, nois blancs de classe obrera) van crear una xarxa virtual que va acabar fent-se física en trobades i competicions nacionals i internacionals.
Servint-se del hype i donant-li el prestigi que té l’escena, a To Da Bone (LA)HORDE va fer del jumpstyle material coreogràfic per a una peça semidocumental on les històries i les realitats d’aquells joves, així com les emocions que sentien fora i dins d’aquella manera de ballar, estaven al centre. I de nou, aquí el col·lectiu buscava promoure aquest tipus de dansa com un exemple de rebel·lió ‘des de baix’, com una reacció ballada a una frustració ocasionada per la violència opressora d’un sistema desigual. No parlen de la rebel·lió des de fora: la posen al centre de l’escena i en fan llenguatge.
Amb els mitjans del Ballet Nacional, i passat l’èxit èpic de A Room With a View, (LA)HORDE ho va tornar a petar amb un espectacle que pujava el nivell també a nivell poètic i interpretatiu. Més polida i profunda a nivell de recerca física, Age of Content (2023) apuntava conceptualment a la saturació digital i al metavers com a nou camp de batalla. La primera inspiració per al material físic de la peça eren els avatars de videojocs tan problemàtics com representatius dels temps que vivim com Grand Theft Auto.
Però més enllà de la crítica fàcil a la violència encapsulada en aquests jocs, la peça es perdia en la repetició dels gestos fins a ressaltar-ne, si de cas, la buidor. Els ballarins, convertits en closques buides, semblaven comandats des de fora i es manipulaven els uns als altres com a ninots de drap. Era com veure ballar una versió hiperbòlica de persones lobotomitzades per un ús de pantalla excessiu. La buidor expressiva apuntava a la buidor discursiva i filosòfica que sembla comandar Silicon Valley, i un cop feta aquesta connexió, el tot esdevenia amenaçant, ominós – alhora que virtuós i fascinant de veure.
A Age of Content, el trio (LA)HORDE va posar en moviment un cop més la seva creença que, en lloc de caure en la desídia davant la nostra cada cop més accentuada metamorfosi en bancs de dades pel benefici d’uns pocs, cal aprendre a revoltar-se contra aquesta nova realitat llançant-nos-hi de cap. Buscar activament quelcom nou, més queer i inclusiu, en allò que s’obre quan s’estripen les costures de tot el que crèiem conèixer. Fer catarsi en camp contrari, vaja, i a veure què surt.
Ara bé: tot i ser centrífuga i venir carregada d’electricitat i adrenalina, la peça no tenia ni després ni moralina. En això seguia tant encallada com tota proposta postmodernista dels anys noranta.
Après Moi le Déluge, en canvi, sembla voler mirar cap a la pantalla següent. L’expressió a què es refereix el títol, ‘Després de mi, el diluvi’, s’adscriu tradicionalment al rei absolutista Lluís XV de França i apunta a un tipus d’irresponsabilitat política que, mal que ens pesi, ressona amb força avui dia. Aquest diluvi, a escena, pren la forma d’un tsunami de gestos que ens avasalla d’entrada. De nou carregada de violència expressiva i buida en la seva acumulació, en l’eco d’aquesta onada la peça proposa possibles rituals post-ruptura: imatges i fantasies on poder rentar-nos les ferides o, en les seves paraules, escorcollar en les restes deixades pels nostres silencis i les nostres renúncies col·lectives.
Així que, gustos a banda, costa no veure el fil que recorre el projecte de (LA)HORDE: una agenda poètica i política que fa de la fricció, la ruptura i la diferència materials coreogràfics. Amb ella, el col·lectiu ha sabut convertir una institució pública com el BNM en vaixell insígnia d’una manera de coreografiar que connecta amb un públic intergeneracional i divers, per una banda, i d’una manera de programar que aposta clarament per la celebració de l’alteritat, per una altra.
I amb aquest últim punt acabo. Aquesta temporada, per exemple, el programa del BNM Crossover proposa diversos diàlegs coreogràfics entre artistes de renom convencional com Angelin Preljocaj i veus vingudes d’extraradis de l’escena com Armin Hokmi o Cecilia Bengolea. Fa un parell de temporades, amb el programa Childs Carvalho Lasseindra Doherty, reunien peces de quatre coreògrafes de diferents generacions, totes elles transgressores a la seva manera, per brindar al públic una lliçó magnífica d’història de la dansa passada i actual.
Més enllà de les seves produccions, el valor d’aquest trio de creadors – que també ha guanyat notorietat per coreografiar grans espectacles pop com les gires de Madonna i Rosalía – es troba també en com saben obrir les portes de la ‘gran escena occidental’ a estils, històries i realitats (ballades i no). A Marsella hi passen coses. Ruptura, acció i diàleg.
Jordi Ribot Thunnissen
BIBLIOGRAFIA I LINKOGRAFIA
Banes, S. (1987). Terpsichore in sneakers: Post-modern dance. Wesleyan University Press.
Damasio, A. (2019). Les furtifs. La Volte.
Damasio, A. (2004). La Horde du Contrevent. La Volte.
Fisher, M. (2009). Capitalist realism: Is there no alternative? Zero Books.
Fisher, M. (2014). Ghosts of my life: Writings on depression, hauntology and lost futures. Zero Books.
Graeber, D. (2015). The utopia of rules: On technology, stupidity, and the secret joys of bureaucracy. Melville House.
Hessel, S. (2010). Indignez-vous ! Indigène éditions.
Kyrou, A. (2020). Dans les imaginaires du futur. ActuSF.
Ribot Thunnissen, J. (s. d.). L’espai al voltant del punt. Mercat de les Flors:
mercatflors.cat/blog/lespai-al-voltant-del-punt-per-jordi-ribot-thunnissen/
Damasio, A. (2019, 1 de maig). “Il faut mener une guerre des imaginaires” : les utopies concrètes d’Alain Damasio [Podcast]. L’invité des matins, France Culture:
Vion-Dury, P. (2018, 6 de juliol). Alain Damasio : « Rendre désirable autre chose que le transhumanisme ». Socialter:
www.socialter.fr/article/alain-damasio-rendre-desirable-autre-chose-que-le-transhumanisme-1
Ballet national de Marseille. (s. d.). Room With a View:
www.ballet-de-marseille.com/activites/room-with-a-view
Ballet national de Marseille. (s. d.). To Da Bone:
www.ballet-de-marseille.com/activites/to-da-bone
Ballet national de Marseille. (s. d.). Age of Content:
www.ballet-de-marseille.com/activites/age-of-content
Ballet national de Marseille. (s. d.). Après moi, le déluge:
www.ballet-de-marseille.com/activites/apres-moi-le-deluge
Ballet national de Marseille. (s. d.). Crossover:
www.ballet-de-marseille.com/activites/crossover-
Ballet national de Marseille. (s. d.). Childs Carvalho Lasseindra Doherty:
www.ballet-de-marseille.com/activites/childs-carvalho-lasseindra-doherty
ARTE. (2026, 8 de juny). La Horde : la danse comme manifeste [Vídeo]. ARTE:
www.arte.tv/fr/videos/133625-002-A/la-horde-la-danse-comme-manifeste/
Lemaire, O. Chatelain, R. (s. d.). (LA)HORDE, révolte à Marseille [Documental]:
www.ballet-de-marseille.com/activites/documentaire
Larousse. (s. d.). Après nous le déluge. Dictionnaire de français:
www.larousse.fr/dictionnaires/francais/apr%C3%A8s_nous_le_d%C3%A9luge/4705
