«Als ulls d’una persona imaginativa, la natura és la imaginació mateixa. Com a humà que és, hi veu així. […] T’equivoques quan dius que les visions de la fantasia no pertanyen a aquest món. Per a mi, el món sencer és una contínua visió de la fantasia o la imaginació. […] La imaginació no és un estat: es l’existència humana mateixa.»
William Blake (1757-1827)
Momentum, motion, moment… En aquests tres mots anglesos, partim de la mateixa arrel per a conceptes distints. El del mig és el que relaciona i connecta els altres dos. Un moment és un instant parat. El temps fet espai. El momentum anglès, en canvi, és sobretot un terme científic per parlar de la quantitat de moviment, és a dir, del producte de la massa per la velocitat. Ho podem traduir per «impuls». És física, sí, però és que la dansa és física pura, limitat el cos per la força de la gravetat i del pes. I per les forces de desplaçament. I per les del temps i les de l’espai i les de les articulacions.
Amb tot, als ulls de l’espectador hi ha química en els cossos, quan per la via de la imaginació els atribueix gràcia i un sentit. Quan el moviment duu cap a alguna banda, doncs, i fa de l’espai una forma d’esplai. Així, aquell momentum —aquest impuls—, el podem concebre també metafòricament, com fa el meu títol de dalt i com connota d’entrada el d’aquesta peça de Wonderground amb música en directe de Miguel Marín Pavón. La companyia de Roser Tutusaus i Tom Weksler es pregunta què ens mou en aquest moment històric de desequilibri. Busquen allò que cada un pressent vagament davant del moment present. Saber quin és l’impuls, d’on ve, on va. Saber-ho per la via imaginativa, si com deia Edgar Allan Poe —un senyor que també tenia visions com William Blake— «els veritablement imaginatius són analítics». La imaginació parteix de la força del que hi ha i és part intrínseca de la naturalesa humana, entenia Blake. Vet aquí el Momentum. Perquè hi ha impuls en el moviment que ens desplaça. I hi ha raons en allò que ens mou. Per això ens commou i ens interroga.
No és gens abstracte tot plegat, al revés. Només cal recordar què significava el terme motion per al coreògraf Alwin Nicolais com a fonament de la dansa. Ell considerava que el terme inclou «totes les dimensions relacionades amb el temps i l’espai, així com les lleis dinàmiques involucrades en les lleis físiques del moviment. Tots aquests components es poden explorar per separat. Podem notar la força de la gravetat o de la inèrcia, els càlculs i les sensacions temporals, el volum o la llargada de l’espai, i tots els seus valors coneguts i implicacions secretes». Per això tocar de peus a terra, com es diu popularment de ser conscients del que hi ha, no implica deixar d’imaginar ni de fabular. Per saltar amunt cal recolzar bé els peus al terra. L’art és molt concret. Cal un punt de suport per moure el món, deia Arquímedes. Així que la dansa comença com una artesania que en la seva realització física és «motion, not emotion», com afirmava Cunningham, però que en la recepció psíquica de l’espectador pren vida com a emoció, que és el que interessava a Pina Baush: saber què ens mou i ens relaciona i no pas el moviment aïllat.
No m’estranya que, per crear Momentum, Tutusaus i Weksler s’inspiressin en un haiku japonès de Matsuo Bashō. Com la dansa, els haikus són espai i temps de forma dinàmica. Els seus tres versos sumen dues parts: una primera localització en l’espai i el temps, força descriptiva, material, física, i un llampegueig actiu que provoca un salt inesperat, la sorpresa, la revelació final. L’art neix d’aquí. De quan el momentum dinàmic posa en moviment el moment estàtic al cap de l’espectador, per via de l’ofici i de la imaginació. Aleshores, l’espectador dona vida a l’obra i se sent viu en ella. En la peça d’ara, concretament, forma part d’aquesta voluntat de connexió amb l’espectador la tria d’un seguit de paisatges arquetípics a partir dels quals crear un seguit d’escenes i vincular-hi diferents textures de moviment. Aquests paisatges arquetípics actuen com a magdalenes proustianes de la nostra memòria, són un universal compartit, al qual l’espectador arriba amb allò que ja significaven abans per a ell. Així, el desert, el mar, la muntanya, el bosc, els camps o una illa. I passa el mateix amb les accions que els dos creadors hi vinculen, associades a connotacions tan dispars com arrossegar-se, caure, volar, escalar, rodolar, caminar o fugir. La música se situa aquí mateix: hi ha passatges que ens connecten amb l’ahir, amb reminiscències de la música tradicional, però en d’altres la textura és futurista i, al final, tot plegat resulta intemporal, de qualsevol temps.
S’hi sumen moltes capes de ceba. Per això, com afirmen ells mateixos, Momentum és una combinació de recital poètic i de concert de rock. Té l’energia del rock en moments clau. Però llueix, sobretot, la tria essencialitzadora de la poesia. Com els haikus. I, és clar, com William Blake i la seva aposta absoluta per la rebel·lia poètica i per la revelació imaginativa de les visions. Aquesta tempesta interna. Aquest viatge oníric per diferents atmosferes i paisatges. Aquest calidoscopi minimalista de textures a què s’apunta també la música. Recital, concert, pel·lícula… «La imaginació no és un estat: és la naturalesa humana mateixa».
Formació holística
Roser Tutusaus i Tom Weksler connecten bé aquells dos pols que han format part de la història de la dansa del segle XX: motion i emotion. D’entrada, són intèrprets molt físics. La catalana va començar en la gimnàstica rítmica, i a la Universitat Autònoma de Barcelona va escollir el qui, què, quan, on i com del periodisme, on tot són faves comptades, cold facts. Potser per això es va enamorar de la dansa que partia d’aquest component físic per dur-lo més enllà, com el marc d’una finestra en relació amb el paisatge. Tutusaus en va fer estudis universitaris a l’Artez DansAcademie, a Arnhem (Holanda), un centre que ja s’anuncia proclamant que cal ensenyar l’intèrpret a qüestionar-ho críticament tot, que la dansa és de tothom, i que és bo barrejar perfils i edats diferents dels alumnes a fi que aprenguin uns dels altres i formar un perfil de ballarí creador, arrelat en fonaments tècnics de la dansa: ballet i totes les tècniques modernes i postmodernes, release, contact improvisation, contemporani… Tutusaus remarca, de fet, que la base era de «ballet i modern dance, però hi havia setmanes que no em movia d’un metre quadrat». Conviure amb joves creadors de procedències tan variades i la mateixa varietat del programa li va donar la línia en què encara se sent ara. Una actitud curiosa i oberta a tot. Els estudis a l’Artez eren quatre anys destinats a fer-li descobrir quin tipus d’artista era, fent-la adaptable i flexible davant d’un món en transformació permanent com l’actual. A Catalunya, Tutusaus va estudiar a Area, balla també en companyies tan diferents com la de Maria Rovira o la de Roberto Olivan, i ha complementat la seva formació amb un Màster de Disseny i Producció d’Espais que organitza el CCCB i la UPC.
Al seu torn, el primer que va seduir a Tom Weksler com a espectador tenia un caràcter físic extrem en dos pols radicalment oposats, ja que per una banda era una companyia japonesa de dansa butoh (més tard ell mateix va anar al Japó a formar-s’hi), però, alhora, també el va atraure el seu contrari, l’olímpica companyia Pilobolus Dance Theatre. S’entén: la seva mare era mestra de dansa moderna i ell s’havia format amb ella i, després, en capoeira brasilera, arts marcials i acrobàcia. A Israel, el seu país, Weksler va ballar a la Inbal Pinto and Avshalom Pollak Dance Company, on coincidiren amb la catalana Ariadna Montfort. Els fundadors de la companyia israeliana eren una parella (la coreògrafa Inbal Pinto i l’actor Avshalom Pollak) i, com ara Tutusaus i Weksler, tant tenien cura de la coreografia com de l’expressió actoral, la posada en escena, les bandes sonores, el disseny de vestuari o la incorporació d’objectes, un tractament holístic adoptat també pel jove israelià al llarg de la seva trajectòria. Un dels punts forts d’aquella companyia eren les col·laboracions artístiques amb molts altres creadors i el gust multidisciplinari. No deixa de ser curiós que Pinto i Pollak creessin Rushes (2007) per a Pilobolus, aquella companyia que ja havia atret al jove Weksler. Vist ara, podem pensar que coincideixen amb la part d’energia i caràcter inicials de Pinto i Pollak i també amb la força plàstica del resultat. Però no parlo d’influències, sinó de correspondències. No som als llocs per aprendre-hi de zero, sinó per afinitats electives de les nostres respectives motxilles prèvies.
D’Israel, tant a Tutusaus com a Weksler els interessa també la concepció de moviment de la Batsheva i el seu conegut coreògraf, Ohad Naharin, on també havia ballat Montfort, col·laboradora seva. Però són molt diferents, fora de la valoració del moviment ple d’energia i de l’expressivitat que li poden arribar a donar. Com un simple mitjà, però. És part del seu vocabulari, no pretén ser mai el fi. Hi ha virtuosisme en el fet que hi hagi coses que els espectadors som lluny de poder fer, però no hi ha cap exhibicionisme ni cap manierisme en l’ús d’aquest recurs, si el reclama el moment o si resulta del momentum (de l’impuls d’una seqüència concreta). En un registre més proper, als dos components de Wonderground els ha interessat també el circ i se’ls nota. Tutusaus havia col·laborat amb Joan Català. Els dos hi col·laboren encara. I hi ha dues característiques que els relacionen. En primer lloc, allò que l’art del circ té de risc real i, doncs, de col·laboració necessària i de confiança absoluta en el company: es posen l’una en mans de l’altre, i hi ha un punt de fascinació per part de l’espectador quan, en determinats girs i elevacions, percep inquietant aquest punt extrem de realitat. En segon lloc, la incorporació de l’objecte com a forma de delimitació de l’escena, quan l’intèrpret es veu obligat a integrar-lo i a fer-lo natural.
En l’espai fronterer de la dansa i l’escena teatral, als dos els interessen també artistes com la francesa Maguy Marin, la coneguda coreògrafa de May B (1981), o el creador francès d’origen servi Josef Nadj, autor de Le vent dans le sac (1997), per esmentar dels dos les obres més fondament beckettianes, reflexions al límit del llenguatge. Abans de formar la seva pròpia companyia, Tutusaus i Weksler van estar uns quants anys ballarins de la companyia freelance de Maria Campos i Guy Nader (cinc la Roser, dos el Tom), i això també explica part de la seva dramatúrgia i partitura escèniques: una assumpció formal que parteix de l’artesania i el domini de l’ofici, però per a plantejaments de més ampli abast, existencials i polítics. Finalment, tots dos consideren un referent important i part del seu ADN creador l’exemple de la companyia Mal Pelo i del seu espai d’investigació a Celrà, L’Animal a l’esquena. Fixem-nos-hi: com Mal Pelo, ells tampoc no volen donar l’esquena a la nostra veritable naturalesa, animal i imaginativa; i, també com Mal Pelo, investiguen què som en contacte amb la natura i l’animal carregat a les espatlles, perquè, posats a relacionar l’arrel d’algunes paraules, «animal», «alè» i «ànima» també comparteixen etimologia i són part de l’esperit que ens anima.
Aquí mateix treballa Wonderground. I, com anuncia el nom, per continuar aquesta recerca la companyia s’ha buscat un «terreny meravellós» propi: una mena de Wonderland d’Alícia, però amb més pes, amb la gravetat i aquell primer tocar de peus a terra (ground) que la dansa assumeix com a art.
Recerca en procés
Creen Wonderground el 2018, Tutusaus i Weksler, després de tres anys de ser ballarins de la companyia de Guy Nader i Maria Campos. D’abans de Momentum tenen tres obres. Rise (Elevar, 2021) és un espectacle de carrer, i reflexiona sobre la introducció de la intimitat en un espai públic compartit, convertit el procés en un ritual de transformació, mentre s’eliminen capes de moviment i de roba. Desvestir-se individualment en la superfície de la via pública els serveix per bastir-se interiorment junts, i l’elevació del títol és tan físicament natural en la dansa com interpretable metafòricament. After the rain (Després de la pluja, 2022) es relaciona, en part, amb Momentum; parla sobre el fet de saber deixar anar, sorgit arran de la mort del pare de la coreògrafa, però —com sempre en ells— la proposta pretén dur aquest particular a l’universal compartit. Al capdavall, el moviment fet dansa és polític perquè és cultural, un espai comú que ens relaciona al llarg del món i que ens particularitza, també, d’acord amb les circumstàncies de cada comunitat. Per a Tutusaus —com diu a www.waysofmoving.net, el seu blog de moviment, viatges i periodisme— un moviment és dansa quan entra en diàleg amb la música i l’espai i hi incorpora l’espectador. Per últim, Wall & Peace (2024) és una peça extraordinàriament actual, tot i néixer abans de les guerres de Ucraïna i de Gaza. És un site-specific nocturn sobre l’amistat entre dos homes, un duet de Weksler amb un antic company del món del circ. L’obra col·loca en escena un element i, com han fet sovint, n’aprofiten de seguida tots els ressons: el mur del títol és un mur que separa, una frontera, també bé un mur que protegeix, el mur com a suport, el mur de les lamentacions, per resar-hi o per plorar, el mur com a muralla o com a tanca de morada.
Cada peça crea un univers visual i reflexiu propi, però també és una baula més de la cadena coherent que porten els darrers anys bastint des de Wonderground, ara fins i tot amb un espai propi a Collserola (The Island). Tota aquesta recerca, l’articulen a través del que anomenen Movement Archery: el nom sorgeix de l’aproximació al zen de Weksler, després de la lectura del petit assaig de l’alemany Eugen Herrigel titulat El Zen en l’art del tir amb arc (1948). El nom conté un cert ressò de movement’s library (biblioteca del moviment) al mateix temps que s’omple de contingut zen pel tir amb arc japonès. Implica portar l’ofici, l’artesania, a un grau tal d’assimilació que ja no resulti conscient. Aleshores és quan és possible l’art: quan l’atenció no queda limitada a l’objectiu de fer diana i la consciència es connecta amb el que l’envolta. Tutusaus i Weksler fan tallers per tot el món sobre aquesta tècnica que, de fet, és una forma de treball i de vida. Pel Movement Archery, la seva és una vida en el moviment i en moviment, amb cada moment del dia a dia copsat per la força dinàmica del momentum que els hi carrega d’intenció.
Joaquim Noguero
Web de la companyia Wonderground
Trailer de Momentum (2025)
Fragments de Momentum, alternats amb declaracions dels creadors
Blog de Roser Tutusaus, molt interessant, amb escrits de moviment, viatges i periodisme
Web sobre el mètode MovementArchery
Tom & Roser – Orit Nebo community interview, May 2021, Part 1
Tom & Roser – Orit Nebo community interview, May 2021, Part 2
Trailer de Rise (2021)
Trailer de After the Rain (2022)
Teaser de Wall & Peace (2024)
Movement Archery: Conditioning & The Natures of Partnering
Can art be apolitical? Upcoming episode with Roser Tutusaus & Tom Weksler
MFTB #32 – Wandering through artistic landscapes / Roser Tutusaus & Tom Weksler
