“Ara tothom sap com trobar el sentit de la vida dins d’un mateix. Però la humanitat no sempre va ser tan afortunada. Fa menys d’un segle els homes i les dones no tenien tan fàcil l’accés a les capses del trencaclosques que portem dins.”
Kurt Vonnegut: Les sirenes de Titan (1959)
L’univers creatiu de Sol Picó té ànima femenina, fins i tot quan posa homes en escena. En aquests casos (l’Israel Galván de Paella Mixta, el Valentí Rocamora d’El llac de les mosques, el partenaire amb to clownesc de tendre august a Malditas plumas o les vuit bèsties virils de totes les edats de Dancing with frogs), els exemplars masculins se’ns presenten salpebrats per la mirada trapella d’una nena que es posa a jugar-hi com qui treu els ninots de la capsa i mira somrient a veure què aguanten, com van de resistència, si se’ls obliga als mateixos espagats vitals que han hagut d’aguantar elles.
Aleshores, la creadora ens els ensenya divertits, però essencialment un desastre. Els exagera com prínceps hipermasculinitzats, que actuen igual que nens fora de lloc, tendrament ridículs, inflats amb formes expressionistes, vistos sota una lupa d’augment que els satiritza fins a trencar en mil bocins la imatge deformant que el mirall els torna estrafeta. Aquí no hi ha besos que valguin: els prínceps li surten directament granotes i gripaus fastigosos. Sense excuses, perquè sí, perquè toca, perquè som així, un cop capgirada la perspectiva històrica de la mirada masculina de sempre. I, amb tot, la coreògrafa extreu sovint el millor partit d’aquests intèrprets portats al límit. Als dits de Sol Picó, hi ha homes que brillen com supernoves, a punt de l’explosió d’humor amb què els espectadors agraeixen el seu sacrifici en escena. Un exercici catàrtic. Amb els prínceps de conte, la Sol és la nena que veu que el Rei va nu i s’atreveix a dir-ho. Posa les coses a lloc, per deute històric. Per això hi sintonitzen tan bé les espectadores grans, que s’agafen el seu «soc major i què» com un crit de guerra. Saben de què va tot plegat i s’hi troben venjades. És això, per tots els Santos! L’ànima valenciana és així d’animal, de fallera i de carrer, d’intel·ligentment guerrera.
Hi connecten les dones grans… i s’hi enganxa tothom. Com a creadora és l’artista més destacada per omplir el buit que l’operístic valencià Carles Santos va deixar en el nostre ecosistema escènic. També la relaciono amb el poeta Joan Brossa i el seu gust per l’il·lusionisme, el cabaret, la sorpresa i tot gest disruptiu contra les regles més clàssiques, amb una relació continuada i sense complexos amb les formes de la cultura popular, sigui tradicional o de masses. La piconadora Picó funciona amb tot tipus de públics gràcies a aquesta immediatesa de referents, a l’humor, a l’energia física, a l’esclat plàstic, al virtuosisme provocador i al to divertidament barrut, barroer, de barri, de barra de bar, de casa cabaretera de barrets, de qui barrina i barrina i no para, perquè tot plegat és molt més pensat del que podria semblar primer per la naturalitat de la coreògrafa i la immediatesa de les seves accions més esbojarrades. Tampoc és que ho calculés gaire, de crear aquesta marca estètica i ètica. Li va sortir per caràcter. Té alhora ànima de diva i de germana gran. Com a dona crítica i enjogassada li ha sortit natural disfressar-se al llarg dels anys de cigne, de sirena, de mona Chita o, com aquí, de Big Band lluminós en expansió permanent, concebut l’univers com una bossa amniòtica i qualsevol esquerda planetària o entrada de cova marciana, com un reflex venusià vulvar, un cosmos obert a la vida.
La dansa de base contemporània, flamenca i de puntes clàssiques de Sol Picó, l’univers butoh i contemporani de Natsuki i la fisicalitat explosiva passada per DV8 de Charlotta Öfverholm presenta el tercet gairebé com tres sirenes provinents de Titan, el satèl·lit de Saturn. A una coreògrafa com Picó, que va titular Sirena a la plancha una peça de reivindicació ecologista, l’univers de Kurt Vonnegut no li ha de resultar gens marcià. El to futurista de Titanas és tan de distòpia com, en general, de ciència-ficció en el moment de l’explosió primordial. Així que la uneixen a Vonnegut la senzillesa aliada amb l’humor més atrevit, els cossos estranys i les línies laterals amb el mateix protagonisme que allò que crèiem principal, personatges arrossegats per circumstàncies cosmològiques que els superen o una mirada que a estones pot semblar pessimista i desesperançada pel que ens espera, però també és càlida, entendrida davant la fragilitat humana i identificada amb ella. ¿Sol Picó és una Vonnegut amb sabatilles vermelles? Per què no. Tots dos n’han fet un cosmos propi, personal i marcià, de l’univers hiperfragmentat de la cultura popular.
La titana Sol Picó també és Titània al bosc de Shakespeare. Quan s’envolta de creadores tan fetilleres i potents com les seves companyes d’ara i tot el cor de veus que les realça, la coreògrafa també podria dir allò que li llegim dir a la reina de les fades de Somni d’una nit d’estiu: «Conversàvem i ens fèiem confidències, / i sèiem a la sorra daurada de Neptú». Ni escrit exprés per a les tres magues d’ara. Amb un punt de partida similar a We Women (aquella peça de fa anys, amb dones que es reivindiquen com a tals, centres de l’univers en la seva condició de mares de la carn i de noves concepcions de la mirada), Titanas salta del foc de camp d’aleshores i la humilitat d’aquell petit campament com de refugiades, tan farcit d’emocions, a la fredor de l’hiperespai estel·lar d’aquesta col·laboració amb Natsuki i Öfverholm. El cor de veus hi afegeix la música de les esferes que hi feia falta, l’embolcall emocional. Un acompanyament que tant recorda el paper clàssic del cor grec a les tragèdies com la funció de partitura dramàtica amb què, a vegades, se n’havien servit creadors belgues com Sidi Larbi Cherkaoui o Alain Platel a Les Ballets C de la B.
A Titanas, la música de Judit Farrés exerceix de líquid amniòtic, i embolica i protegeix en tot moment la criatura. Una criatura que neix amb un esclat de llum: les projeccions visuals de Milosh Luczynski, un mapping de creació lumínica que agafa tot tipus de textures, del cristall de glaç i els blancs fantasmagòrics al foc de les estrelles. No hi ha d’altra llum en aquest espectacle que la que sorgeix del treball de Luczynski, que pren vida pròpia i col·loca les intèrprets en una altra escala. Hi ha màgia en l’univers de llums ballades i de veus cantades que embolcalla el regal d’aquests tres cossos madurs. Una història del cosmos en què, a estones, també sembla contenir una història de l’art, dels rostres coberts de Magritte a pinzellades matèriques o píxels digitals. Són Titanas com a argila primigènia, deesses paganes, superheroïnes de la ment. Val qualsevol registre, tot cos, qualsevol art, per dir el que cal dir: que ja n’hi ha prou.
Joaquim Noguero
Links:
Conversa de Sol Picó amb Toni Puntí dins el programa Ànima (TV3)
Altres links:
Sol Picó i Joan Arqué parlant de Moriu-vos (2022) amb Gemma Nierga al Cafè d’idees de RTVE:
“Sol Picó danza en su casa en tiempos de coronavirus” a El Periódico de Catalunya
Una estoneta de moviment amb Sol Picó, per fer exercici a casa quan tens més de 70 anys, dins el programa de TV3 Tot es mou:
Bibliografia:
Begoña Donat: “Sol Picó: Seguir aquí me acojona un poco”, llarga entrevista sobre Animal de Sèquia a l’edició del web https://valenciaplaza.com/ del 21 d’abril del 2019 (article completíssim publicat originalment al núm. 54 de la revista Plaza).
Sergi Belbel: “Un somni…”, al volum Sol Picó de liquidDocs, 01 – International Bookmagazine, 2010, pàg. 136 (traducció castellana a la pàg. 137).
Marcel·lí Antúnez Roca: “Orígens rinolàctics de la Sol Picó”, al volum Sol Picó de liquidDocs, 01 – International Bookmagazine, 2010, pàg. 128 (traducció castellana a la pàg. 129). Crònica dels inicis punks de la Sol a Los Rinos amb Marcel·lí Antúnez: començant així s’entén tot el que havia de venir.
Joaquim Noguero: “Mireia Tejero: el 23-F musical d’una reina del saxo”, Revista Musical Catalana, núm. 336 (novembre del 2013), pàgs. 58-59.
Joaquim Noguero: “La bella y la bestia de Sol Picó”, a la revista Por la danza, núm. 59 (maig del 2003), pàgs. 70-73 (traduït a l’anglès a les pàgs. 110-111: The Beauty and the Beast in Sol Picó).
