“The question is – said Alice – whether you can make words mean different things”
“The question is – said Humpty-Dumpty – which is to be master, that’s all.”
Alice throught the looking glass. Lewis Carroll
Autor: Jordi Ribot Thunnissen
La dansa té un conflicte original en la seva relació amb el significat. Significant i significat, heus aquí el problema. Perquè: què vol dir la dansa? Encara que no pretengui voler dir res, aquest res segueix sent alguna cosa. Però quina? L’objecte de significació està sempre, sempre amagat i el pobre subjecte, el cos significant… es queda amb la forma, aquesta mena de vel que mai no es desvetllarà del tot, per clar i concís i despert que vulgui ser en el seu missatge. La dansa és així: sempre agitant-se al voltant d’alguna cosa, però mai clamant veritats com a punys.
Molts coreògrafs han fet d’aquest significar un problema, corrents senceres han volgut ballar o fins i tot no-ballar per descobrir la veritat del cos; o justament han maldat per eliminar les traces del seu significar, mostrant un cos com a cos i prou: matèria, pes, carn. Així, per exemple, una de les idees fundacionals de la dansa moderna va ser la voluntat d’anar a la recerca del cos natural. La dansa com el fruit del flux d’energia que parteix del plexe solar, en paraules d’Isadora Duncan, per crear formes d’expressió noves, honestes i certes – i si se’n va sortir o no ja és tot un altre tema. Dècades més tard, la corrent de la non-danse francesa seguia buscant la manera de caçar el no-significat de la dansa, intentant tallar les ales al voletejar de possibilitats que emanaven les formes més enllà de si mateixes; volent mostrar només l’essència, el nucli ocult, silenciós, suposadament veritable i massa sovint estàtic del moviment del cos, valgui la paradoxa.
Però molts altres coreògrafs han aprofitat justament l’ambigüitat semàntica del cos dansant per vehicular a través seu l’expressió de tot allò que té d’ambigua, precisament, la realitat. Enlloc de preocupar-se per la lectura clara i utòpicament cristal·lina d’un cos en moviment, molts han assumit la seva dispersió amb alegria, aprofitant-ne els límits difuminats per jugar a ser moltes coses a la vegada, donant sempre opcions de resposta múltiple a la pregunta: què pot significar un cos?
Pina Bausch va respondre aquesta pregunta contraposant a aquest sempre res concret de la dansa l’assumpció que un cos és, primer de tot, humà: un individu. És un subjecte, i aquesta subjectivitat inevitable és reivindicada per Bausch com a motor per la creació coreogràfica. Per això Tanztheatre, per això l’ús de tècniques teatrals al servei del moviment per permetre a l’individu expressar la seva experiència subjectiva. Després de Pina, tota la resta, i allí dins, menció especial a Sasha Waltz – facilitadora poètica dels dos coreògrafs presentats avui – que afegiria a l’expressió del cos individual les possibilitats narratives d’un cos mutant, sumant i/o deformant cossos per fer aparèixer monstres i figures extra-alter-ultra-i-infra-humanes. Què pot significar un cos? Moltes coses, i cap d’elles de forma clara: les possibilitats narratives per aproximació d’un cos dansant són infinites.
Més encara avui en dia, on el valor de l’intercanvi i la versatilitat benentesa estan a l’alça. Avui també són poroses les línies entre tècniques, escoles, i disciplines artístiques. Cadascú és protagonista del seu propi recorregut, i molts coreògrafs van definint el seu propi estil sobre la marxa: prenent recursos d’una maleta emplenada a cop de trobades i impressions – en totes les accepcions possibles del mot. En definitiva, infinitud multiplicada per dos, ja que els límits del propi llenguatge o estil també es poden superar quan xoquen, s’imbueixen o es posen en mans d’un altre: Vet aquí Antonio Ruz i Juan Kruz Diaz de Garaio Esnaola. El primer, amb un recorregut de versatilitat tècnica provada en formació i com a intèrpret i coreògraf; literal contenidor de llenguatges de moviment. El segon, definit per la trobada de la dansa després d’haver seguit formació i carrera en la música, i gran amant de les col·laboracions i els encontronazos creatius així, en superlatiu. Llençats l’un en les mans de l’altre, i a veure què passa.
Què fer amb tot aquest bagatge? Jugar, que el pati és gran. I jugar sense massa complexos. En el món després de Pina, per fer un apunt genèric potser injust però simptomàtic, hem caigut en una certa comoditat postmoderna: Recordant Calabrese, tot té tendència a no tenir límit en la postmodernitat. No hi ha voluntat activa de fer revolucionar el panorama actual, sinó que cadascú se centra en trobar-se a si mateix i el seu llenguatge a base d’experiments i trobades. Aquí s’hi està bé, en aquesta possibilitat de fer, aparentment, qualsevol cosa. Però no tot s’hi val, o millor dit, no tot funciona; fan falta agafadors per trobar-se en aquest camp (de sègol, perquè no?) i avui en la infinitud – reconeguem-ho – massa cops es cau en un trist i immens no-res per contacte entre els extrems.
No és el cas d’Antonio Ruz i Juan Kruz Díaz: Llençats l’un en les mans de l’altre, i a veure què passa; sense possibilitat de dir veritats com a punys; movent-se per aproximacions al voltant d’un tema – la veu, l’un, el cos com a obsessió l’altre – els dos creadors s’agafen bé a tot allò que saben. Els sons, les arrels de dansa espanyola, l’ús de la veu, el personatge, el gest, etc., tot ve d’un lloc concret i és tret de context i col·locat de nou. Tot són recursos al servei d’un tema, al servei de la peça en si, i es poden utilitzar sense insultar el seu lloc d’origen, ja que aquí es troben desarrelats: reconeixem el crit, sabem d’on ve, però ja no és un quejío, està fora d’òrbita, tallat en sec, és un recurs après, assumit, i utilitzat amb un altre fi, i ens trasllada també a nosaltres a un lloc diferent.
I amb aquest desfer i fer n’hi ha prou mentre es mantingui l’èmfasi sobre la pròpia coherència, la dels dos: La naturalesa del llenguatge abstracte del cos ja durà a altres significats a qui vulgui veure’ls. Perquè venim de Pina i aquí sí, hi ha agafadors desacomplexats amb la realitat, roba de carrer, i s’ofereix a l’audiència la possibilitat de cloure els petits móns presentats sobre l’escenari amb la seva pròpia aportació subjectiva. L’audiència és convidada a passejar pel mateix pati, i esdevenir en certa mesura master of meaning, en paraules de Fishcer-Lichte, costat per costat de qui s’ha posat a jugar buscant-se a si mateix en les mans de l’altre.
Bibliografia
CALABRESE, Omar. La Era NeoBarroca, Catedra, 1987
CLIMENHAGA, Lloyd. Pina Bausch, Routeledge, 2009
DUNCAN, Isadora. El arte de la danza y otros escritos, Akal, 2003
FISCHER-LICHTE, Erika. The semiotics of theatre, Indiana University Press, 1992
FRATINI, Robert. La danza y las derivas del narrar, Mercat de les flors, 2012
HARDT, Yvonne. Sasha Waltz, L’Epos, 2007
HUXLEY, Aldus. Un mundo feliz, Plaza y Janés, 1969
LEHMANN, Hans-Thies. Postdramatic Theatre, Routeledge, 2006
SALINGER, J.D. El vigilant en el camp de sègol, Empúries, 1990
Linkografia
Danses de la realitat. Roberto Fratini
http://centdanses.mercatflors.cat/5-la-realitat/
Introducció a “La nouvelle danse française des années 80” (per contraposició)
http://www.numeridanse.tv/fr/themas/92_la-nouvelle-danse-francaise-des-annees-80
Weblog Shasa Waltz and Guests.
http://movingeurope.sashawaltz.de/
Web Antonio Ruz
Entrevista a Juan Kruz – Mercedes L. Caballero, unblogdedanza.
http://unblogdedanza.com/tag/juan-kruz-diaz-de-garaio-esnaola/
Entrevista a Antonio Ruz – Danza.es
http://www.danza.es/multimedia/revista/entrevista-a-antonio-ruz
Vídeografia
Antonio Ruz, Ostinato
https://www.youtube.com/watch?v=FuVIgKTLYxg
Juan Kruz, Köningskinder
https://www.youtube.com/watch?v=gQSJH3mjWA4
Sasha Waltz, Körper – extracte
https://www.youtube.com/watch?v=h4usVnMWrkQ
Entrevista a Sasha Waltz, on Romeo and Juliet
https://www.youtube.com/watch?v=gUB3nlSajx0
Escena d’American Beauty: “This bag was just dancing with me. There was this entire life behind things, and this incredibly benevolent force wanted me to know there was no reason to be afraid.”
https://www.youtube.com/watch?v=Qssvnjj5Moo
