Text: Jordi Valls Guinovart – Agost Produccions (coord. Taller d’espectadors)
“Ja em perdonareu, però aquest espectacle m’ha avorrit profundament, he trobat tota la gestualitat molt desangelada, molt insubstancial…” Amb aquesta confessió valenta (lleument matisada ara en rememorar-la), arranca la primera sessió “a porta tancada” del taller d’espectadors del Mercat de les Flors. Un experiment, un nou format similar al dels clubs de lectura, en què els espectadors es troben abans i després dels espectacles per compartir expectatives i vivències entorn al que van a veure.
I dic valenta perquè, qui no ha experimentat mai una sensació similar, se n’ha estat de compartir-la, i ha emprès dissimuladament el camí cap a casa… una mica cap-cot, una mica emprenyat? No és cert que ens és molt més fàcil compartir un entusiasme que una decepció? Potser perquè una veueta dins nostre ens diu: “ai, serà que no he entès res… serà que sóc un insensible…”? Potser perquè sembla que per expressar un entusiasme no cal justificar-se, i en canvi l’admissió d’una decepció exigeix haver de raonar-la?
El cert és que aquesta confessió dispara el debat, i comencen a brollar altres vivències que contradiuen o complementen aquesta primera impressió sobre el que acabem de veure. I poc a poc es produeix allò que somniàvem que passés: comentari sobre comentari, es va teixint una crítica a vàries mans que va prenent cos, que va agafant gruix. Com una petita simfonia en què s’alternen els unísons, les harmonies, les dissonàncies, les tensions… o com una jam session en què les improvisacions s’encadenen en un joc incansable de contrastos, imitacions, guiños i variacions.
Així, a mesura que es van superposant les diferents veus, aquella sensació inicial potser confusa, en tot cas gens cuinada pel pensament, es va definint i redefinint, dibuixant i desdibuixant. La pròpia lectura, la pròpia traducció d’allò que els artistes han fet per a nosaltres, va aixecant-se, com un edifici en construcció.
Tot això té lloc un dissabte de Tots Sants al Mercat de les Flors, on l’Association Fragile presenta “D’après une histoire vraie”, de Christian Rizzo: a França un dels coreògrafs emergents més reconeguts, aquí un perfecte desconegut. En aquesta peça, la seva última creació, Rizzo rememora “una petita representació de diferents homes ballant una dansa folklòrica a Estambul que li va provocar una forta emoció, i la trasllada a l’escena amb vuit ballarins i dues bateries, imaginant un ball que sorgeix de les seves arrels folklòriques (concretament masculines i mediterrànies) per cercar una dansa col·lectiva sense signes d’identitat, sense la pertinença a un territori o a cap grup determinat”, tal com s’explica en el programa de mà de l’espectacle.
He de confessar, jo també, que passada ja una llarga estona des de l’inici de l’espectacle, un temps en què m’esforço –i penso que aconsegueixo- deixar en suspensió tot judici, començo a moure’m inquiet en la butaca. I aquesta sensació perdura fins el moment en què s’obren els llums de sala i esclaten els aplaudiments. Més incòmode encara, em sumo al repicar de mans amb desgana, però intentant aparentar naturalitat. I mentre començo a preocupar-me seriosament per l’imminent encontre amb algun conegut, crec que envejo l’espectadora del costat que es posa dempeus, i crida, i xiula. Per això, un cop reunits la trentena d’espectadors per compartir la post-funció, la confessió inicial me la sento passar per dins, però s’esvaeix després pell enllà enduent-se amb ella la meva intranquil·litat.
Les paraules desacomplexades d’aquesta espectadora em retornen l’explicació que, en una entrevista, Rizzo dóna sobre l’origen de la peça que acabem de veure: “M’avorria seriosament en una festival de dansa contemporània, quan una petita dansa folklòrica turca va aparèixer i em vaig sentir colpit per alguna cosa arcaica i commovedora.” I m’adono, de cop, que aquesta cosa arcaica i commovedora –que reconec perfectament d’haver experimentat veient danses, escoltant músiques, vivint expressions folklòriques diverses-, és el que he estat esperant tota l’estona, és el que he estat expectant. I que mentre pensava que aconseguia mantenir a ratlla qualsevol prejudici, aquesta intensitat només m’arribava –només-, del duo de bateries que acompanyaven els ballarins. Que difícil és desprendre’s de tot allò que ens encarcara la mirada! Em ve al cap una gran reflexió del Iago Pericot: “la innocència no és un do primigeni que es perdi amb els anys, sinó un estat que es conquereix gràcies a la lenta maceració dels treballs i els dies”.
Quan encara no he tingut temps d’adonar-me de tot això, m’assalta una espurna, un eco de l’espectacle, una petita llum que de cop comença a brillar amb força. D’entre els gestos juganers, infantils i senzills, plans –diria- fins i tot, mancats d’intenció i d’intensitat, em retorna aquesta imatge:
I aleshores, el record dels homes barbuts i cabelluts agafant-se de la mà i giravoltant amb semi-parsimònia, amb absoluta normalitat, em transporta a la primera infància, a l’escola durant l’hora de música:
I amb aquest record tota la coreografia se’m resignifica, i em ve al cap aquesta altra resposta del mateix Rizzo a la mateixa entrevista: “La masculinitat ballant i la complicitat dins la comunitat masculina formen part de les fibres que aquella dansa va fer ressonar. Em va motivar a explorar els graus de relació entre homes fora de la rivalitat, de l’esperit combatiu i de l’homosexualitat.”
L’espectacle em travessa com de nou; ressegueixo els records de cada gest que aquests ballarins han fet. Em connecto a Internet i busco gravacions de l’espectacle a la xarxa. Descobreixo el plaer de mirar-les i remirar-les; ara sense la música, precisament per apreciar més intensament els moviments dels ballarins, com intentant fer reviure alguna cosa fonda perduda…
Tot això, tot aquest viatge d’anada i tornada des de i cap a l’espectacle de Rizzo, passa –i traspassa i perdura- en aproximadament una hora, mentre les intervencions dels espectadors es van prenent el relleu, d’una banda a l’altra de la taula. Uns espectadors que valentament han volgut participar en aquest experiment, amb un gran respecte mutu, amb una gran escolta, i amb total disposició per dedicar-se mútuament una llarga tarda de dissabte.
Els primers aires freds de la tardor han arribat a la ciutat, però tornem a casa escalfats per la vivència. L’experiment “a porta tancada” només acaba de començar, i animats per aquesta bona experiència anirem assajant, redibuixant i reinventant aquest espai de trobada entre els espectadors. Potser aviat trobarem a faltar-hi els creadors i altres lectors més avançats que completen el programa d’aquest taller… de moment, però, hem volgut mantenir-los al marge per facilitar l’expressió dels espectadors que –ens sembla– sovint no trobem les paraules per pensar i compartir allò que hem viscut.
Tota la informació del Taller d’espectadors aquí!
