Text: Mila Rodríguez Medina
Els espectadors acudim a un espectacle. El veiem des dels nostres seients. El protagonista és l’artista sobre l’escenari.
Els espectadors escoltem conferències sobre dansa. Formem la nostra sensibilitat. El protagonista és el conferenciant.
Els espectadors visitem espais de creació. Obrim un forat i mirem la creació des de dins. El protagonista és el coreògraf que ens obre aquesta finestra.
Però… què passa quan els espectadors som els únics protagonistes? Quan se’ns deixa sols, amb les nostres pròpies experiències, sense direcció experta, cara a cara amb el nostre propi background en confrontació amb els dels altres? Aquest és el gran experiment nascut amb aquesta segona edició del Taller dels Espectadors: sota el nom de “A porta tancada”, desenvolupem unes sessions en les quals la intervenció de tot allò que no provingui directament dels espectadors és gairebé nul·la. El procediment és ben senzill. Abans de l’espectacle ens reunim a la Sala Sebastià Gasch del Mercat, la nostra aula com a espectadors i desenvolupem una prèvia amb una direcció mínima (uns vídeos preparatoris i una petita discussió sobre què esperem) i, en acabar l’espectacle, tornem a reunir-nos, ara amb tots els sentiments i idees ben fresques, a flor de pell. Procediment bàsic però amb un resultat sorprenent, mostrant qüestions realment complexes de la percepció artística en cada nova sessió.
En la segona sessió d’aquestes “A porta tancada” de la temporada, la discussió va girar entorn a l’espectacle “Wagner & Ligeti” d’Albert Quesada. No obstant això, implícitament la idea general que va regnar en tota la conversa era un dels grans temes de la reflexió estètica: com afecta el nostre bagatge personal (i per tant cultural) en la nostra percepció artística? L’espectadora Carla Montané, encarregada de l’orientació de la sessió, va plantejar un seguit d’exercicis previs, preguntes en relació a què ens transmet l’obertura del Tannhäuser de Wagner o l’obra Lontano de Ligeti, peces centrals de l’espectacle de Quesada. Quan preguntes com aquestes es plantegen en entorns culturals similars la discussió es centrarà en detalls i matisos de l’obra, però l’èxit d’aquesta sessió era precisament el contrari. En un grup heterogeni d’espectadors alguns havien escoltat mil vegades les obres, uns altres només tenien una lleugera noció dels compositors i fins i tot es donaven casos de desconeixement total. Quina conversa es produeix aleshores? Ràpidament el tema es va fer general, ampli, i molt sovint la sorpresa es manifestava davant d’opinions completament contràries. “Jo en l’obra de Wagner veig natura i majestuositat”, “Doncs jo veig tot el contrari! Un espai buit, fred, ple de decadència…”, “A mi Lontano em sembla freda, impersonal, com si Ligeti em deixés viatjant sola per l’univers”, “Que curiós, per a mi Ligeti connecta directament amb el més humà, no hi ha interferències en la meva humanitat i percepció!” Van començar a manifestar-se altres referents: Ligeti ens recorda l’univers i els planetes per si mateix o ho fa la construcció cinematogràfica de la seva música amb Kubrick? El discurs de Wagner és més fàcil d’assimilar o simplement l’educació cultural del Romanticisme ens ho ha dit així? És el discurs lineal de les òperes del compositor una manera lliure de mostrar-nos una història o pel contrari Wagner ens dirigeix la percepció sense espais per altres lectures? Literatura o reflexió? Discurs o abstracció? Humanitat o fredor?
Els espectadors del Mercat estem aprenent que la percepció individual no és tal, sinó més aviat una construcció del nostre bagatge cultural. Aquestes percepcions individuals construeixen la percepció global, l’opinió social que aquest espectacle reproduirà i passarà, doncs, a formar part del bagatge cultural dels assistents i molt més enllà. I per tant, si nosaltres mateixos amb la nostra percepció construïm la transmissió de l’obra artística, qui és el veritable protagonista? Sembla aquest el moment dels espectadors…
Tota la informació del Taller d’espectadors aquí!
