L’obra de Jefta van Dinther com a coreografia prototípica del segle XXI
«No hi ha cos correcte en el cos equivocat.» – Aquesta variant de la famosa citació de Theodor W. Adorno a Minima Moralia podria ser el lema perfecte per al nostre temps, que obliga tota forma física a esdevenir simulacre tecnològic (Jean Baudrillard, Paul Virilio). Aquí, la societat de l’espectacle (Guy Debord), «anestesiada» per les noves tecnologies (Marshall McLuhan), es va apartant successivament del pla social. En els cercles digitals, el cos es limita a ser la simulació de l’aspecte social: una escenificació algorítmica que l’absorbeix i que rere seu no deixa res.
L’eco d’aquesta absorció ressona per tota l’obra coreogràfica de Jefta van Dinther. En diverses de les seves peces, la transposició de la representació del Narcís d’Ovidi ―basada en el ciberespai― agafa forma: el reflex treu els braços del medi fluid i se l’endú cap al fons, mentre la nimfa Eco balla com boja ran de l’estany i copia els sons de tot el que passa. Aquesta transposició dels tòpics del narcisisme, que des del punt de vista del psicoanalisme es troba profundament ancorat en la nostra cultura, es pot reconèixer clarament al cor de les ambigües estructures de Van Dinther relatives a l’espai, el temps, el cos, el so i la llum.
A la peça conjunta IT’S IN THE AIR (2008), amb Mette Ingvartsen, els dos cossos es troben dalt d’uns llits elàstics que desencadenen un eco repetitiu. Sembla que aquest mitjà permeti als cossos un joc més lliure. Just a continuació, però, a The Way Things Go (2009), aquests cossos comencen a transformar-se. Sembla que estiguin anestesiats i mostren un llenguatge corporal que, a Kneeding (2010), mitjançant moviments distorsionats i expressions facials desfigurades, manifesta cap enfora les vides interiors de tres homes obligats a viure agenollats, mentre el so sembla que s’obri pas a dins l’espai des de l’exterior.
Tot el que succeeix a The Blanket Dance (2011) ens prepara per a l’obra posterior de Van Dinther: la foscor inunda l’escenari, i la «llum virtual» l’envaeix, com els llamps de núvol a núvol que descriu William Gibson a la seva novel·la Virtual light. El que s’hi expressa l’any del que es va conèixer com a «primavera àrab» només és anomenat amb termes concrets a Protagonist (2016): el col·lapse de la devoció romàntica per la revolució, justament en aquesta llum virtual (Minna Tiikainen) que ho inunda tot a GRIND (2011), impulsada per sons agressius (David Kiers) i representant una lluita desmesurada amb la foscor, en què dos cossos van arribant a l’esgotament.
Juntament amb Thiago Granato, l’any 2012 el coreògraf va traduir aquesta lluita en el duet titulat THIS IS CONCRETE, un combat amb molt càrrega sexual per a i amb altaveus, que com a objectes fetitxe concrets en forma de monitors acústics simbolitzen el caràcter lasciu del mitjà. I amb tot, són cossos extremadament pausats, que es mouen com en un fluid que els satura i que alhora es va buidant per tot l’espai.
Aquest «vessament», conseqüència de l’efecte invertit del mite de Narcís, finalment fa que els dos cossos, estirats, vagin desapareixent, mentre mouen cames i braços un lleu flux. La racionalització del «vessament» es manifesta en la capacitat d’«excedir», d’escapar-se del cos d’un mateix. Només d’aquesta manera és capaç de comprendre’s «des de fora» com a concepte, tot i el cost de l’excés que acompanya el desenvolupament d’aquesta habilitat reflexiva durant tot el procés.
A Plateau Effect (2013), Jefta van Dinther fa cantar nou ballarins i ballarines davant d’una cortina que, lentament, els va absorbint, però només per, tot seguit, mostrar-hi a sobre com intenten prendre possessió d’aquest nou mitjà. I com, en la teranyina formada per la música de Kier i la il·luminació de Tiikainen, intenten construir una estructura arquitectònica a partir del teixit i unes quantes cordes. De nou, els cossos, en una mena d’estat de trànsit o de xoc, van acostant-se cap al sostre del seu potencial. I allà, intenten superar l’efecte altiplà (plateau effect) de la seva cerca.
Com una irònica al·lusió a tot plegat, el personatge introductori de la peça immediatament següent, As It Empties Out (2013) porta sabates de plataforma. Aquí, també, la cortina actua com a pell «mèdium», tal com ja havíem vist a The Blanket Dance. Els ulls de la figura són negres, com la cortina; les seves paraules, una lletania en sincronia labial: «Give yourself. Gif yourself…» La manera de parlar va en consonància amb els moviments corporals de la peça. Un tub connecta el petit grup, que s’arrossega de sota la cortina. Una cortina que, aleshores, s’aixeca parcialment i revela una estranya escena: l’intent de guiar una estructura amagada per mitjà d’unes cordes es transforma en una coreografia de buidatge de figures excitants, i acaba amb les paraules d’una actriu que, amb veu rogallosa, parla sobre la seva feina en sincronia labial amb una ballarina.
Una veu parteix d’aquest moment i al principi de Protagonist pregunta «des de fora»: «A vegades saps que alguna cosa ha de canviar… La veu et parla a tu». Un grup nombrós del ballet Cullberg, cada individu amb el seu patró erràtic de moviments. «Encetem la revolució», canta la veu. «Deixa lloc/per al meu cosa». A Monument, Robyn canta al ritme de la música de Röyksopp en el vídeo coreografiat per Jefta van Dinther.
Així doncs, els cossos de tots els «protagonistes» han passat al ciberespai, s’han transformat en llum virtual, que conjura de manera molt semblant sentiments virtuals. A Protagonist, la societat fa una regressió a un grup de primats (rendits del tot), de nou una variant d’una cita d’Adorno, a Reflexiones des de la vida danyada, abraçats per les seves efígies. Com la modernitat líquida de Zygmunt Bauman, Jefta van Dinther mostra la condició del segle xxi com a Divina Commedia del cos equivocat.
Helmut Ploebst
