Llegeixen filosofia als arbres (Contrakant) i rebobinen pel·lícules per tornar a veure-les (Andrei Rublev). Sofia Asencio i Tomàs Aragay han creat un mètode de recerca que permet el buit de sentit i s’entusiasma amb els diàlegs oberts. Així capten la bellesa de la fragilitat (Sobre la bellesa) i la fugacitat que és la vida.
Sobre la bellesa té uns intèrprets molt especials, de 65 a 80 anys, però que no seran els mateixos que el 2003.
T- Alguns ja no hi són, per això el nou càsting. La vam refer l’any passat a França, i ara serà una versió molt diferent.
S- La visió que tenim del cos de la gent gran ha canviat des del 2003; a la mateixa edat, ara ens semblen molt més vitals.
T- La gent gran d’ara és més activa, fa ioga, es cuida… I també passa que el 2003 jo tenia 35 anys i el cos d’una persona gran em semblava molt lluny, mentre que ara…
S- Si continuem uns anys més, podrem interpretar-la nosaltres mateixos! Però són intèrprets no professionals.
T- És una peça molt coreogràfica en el sentit que estàs dibuixant l’espai, i també és molt escultòrica, pels cossos que l’ocupen. Són cossos de gent que té algunes dificultats per moure’s però alhora amb una bellesa tan especial!
S- La simplicitat, la timidesa i la innocència formen part de la bellesa que existeix en la gent comuna.
A Andrei Rublev també tracteu la bellesa, però des d’una altra mirada.
T- Partim de la pel·lícula del mateix nom, de Tarkovski, que és el viatge d’uns pintors per una Rússia en guerra i que ens parla de la necessitat que té l’home per fer cànons de bellesa, quan al costat sempre hi ha violència.
S- Té una part molt fosca.
T- També ens interessa el discurs sobre l’art, a més de la plàstica del cineasta, la seva manera de filmar el territori, els animals… Rublev pintava en perspectiva invertida, com tots els pintors del segle XV, que vol dir que els quadres tenien el punt de fuga cap a dins.
S- Com ell, l’escena contemporània no intenta reproduir la realitat, treballa idees abstractes amb un diàleg d’interior (de l’obra) a interior (de l’espectador).
T- Des que es va estrenar el 2015 ha pres diferents formats que ara hem continuat investigant. Com és l’evolució habitual d’una peça?
S- Gairebé sempre l’estrena és una mica prenatal, i algunes peces no les entens fins que no les presentes, i a partir d’aquest moment encara continuen creixent i prenent forma. Per això és important poder fer més actuacions. I, per què no podem fer com els pintors, que fan diferents estudis d’un mateix tema?
A Contrakant presenteu una peça contra la idea d’espai.
S- No! Contra la idea kantiana de l’espai.
T- Kant diu que no podem captar la realitat si no tenim unes idees prèvies sobre aquest temps i espai. I nosaltres ho posem en dubte.
S- Tot i que, en part, Kant té raó, perquè no pots anomenar cap lloc sense la idea del lloc, per a nosaltres és l’ús que fem de l’espai allò que li dona la seva particularitat. El problema dels filòsofs és que per entendre’ls has d’entrar en la seva filosofia i aquí caus en la seva trampa. Per això ens hem de mantenir en l’acció.
T- Entro al teatre o surto del carrer? És relatiu i és una trampa del llenguatge, que amb la fisicitat posem en dubte. Quan comença aquesta passió per la filosofia?
T- Jo vaig fer dos cursos de filosofia a la universitat, però em vaig cansar, i no va ser fins que la Sofia va començar a estudiar per fer les proves d’accés a la universitat per a més grans de 25 anys que va conèixer un professor que en sabia molt i li va entrar el cuquet.
S- Anava a casa seva dos cops per setmana i em va introduir en la metafísica, vam estudiar Kant… Va ser un luxe. I em vaig adonar que l’àmbit que treballem és molt metafísic: només pensar què és el moviment ja és un exercici de metafísica.
