“There’s no studios for great musicality, go-go dancing is a training from the clubs, from the feeling, from experience”.
Toni Basil
“À gogo” és una locució adverbial francesa que significa “a dojo”, “en abundància”, “sense límit”. És l’expressió que dona nom a les ballarines conegudes com a “gogós”, en referència al mític club de rock Whisky a Go Go de Califòrnia, on es considera que es va originar aquest fenomen. À GOGO és també el títol de la nova creació de We Are Novias (WAN) dins del marc del CÈL·LULA, el projecte de suport a creació en dansa de gran format del Mercat de les Flors, que enguany estrenarà la seva setena producció.
WAN és el duet artístic integrat per les coreògrafes i artistes escèniques Valentina Azzati i Aina Lanas, totes dues amb bagatges molt eclèctics i polifacètics en el món de la dansa, però amb una visió compartida de les potencialitats del cos i l’escena. Les caracteritza una estètica elegant i amb gust per la moda, a més d’un treball minuciós i precís del moviment, entenent la dansa com un impuls intern que s’expressa en energia i presència, més que no pas com una qüestió de forma o representació. Aquesta mirada, poc acadèmica de la dansa contemporània, els ve donada per una evolució artística i professional sovint autodidacta, fruit del seu vincle a escenes més alternatives i independents, però també de la seva formació en tècniques contemporànies i de la seva experiència en producció artística. Per la seva banda, Lanas té una forta vinculació amb l’escena urbana i la cultura de club, treballant com a coreògrafa i ballarina també en el món audiovisual i en discoteques; mentre que Azzati té formació en folklore argentí, està vinculada al món de la moda i treballa com a il·luminadora i directora d’escena. La seva implicació amb el col·lectiu d’improvisació Si Los Martes Fueran Viernes i amb la companyia LaCerda dona compte de l’ampli ventall de llenguatges escènics, registres coreogràfics i rols artístics en què es mouen totes dues.
Aquestes trajectòries tan polièdriques parteixen d’unes inquietuds artístiques al voltant de pràctiques i cossos fora de la norma, i són aquestes mateixes inquietuds que les han portat a interessar-se per la go-go dancer com una figura digna d’estudi coreogràfic i punt de partida per a la creació contemporània. Les gogós són conegudes popularment com a ballarines i ballarins que animen la vida nocturna i esdeveniments musicals, actualment sobretot en discoteques o festivals; es consideren artistes de l’espectacle, perquè la seva funció és entretenir el públic, sovint durant tota la nit. L’evolució històrica que han tingut els balls gogó ha anat lligada a les transformacions musicals, culturals i socials de cada època, fent de ballarina gogó un pou de riquesa coreogràfica, performativa i estètica que ara WAN es proposa portar damunt l’escenari i en un context institucionalitzat com és el Mercat de les Flors.
El fenomen gogó apareix als anys seixanta, enmig de l’eclosió de l’oci nocturn i la proliferació de gèneres musicals i estils de ball que travessaven Europa i els Estats Units, amb un dels seus epicentres al bulevard musical de Sunset Strip, al West Hollywood. Allà va obrir, el 1964, el Whisky a Go Go, on sembla que es van començar a incorporar dones que ballaven de forma enèrgica i desinhibida en gàbies elevades desprès que una DJ ho fes de manera espontània. El go-go dancing neix, per tant, als clubs de música on sonava rock, soul o jazz, i la seva evolució queda lligada a aquests gèneres musicals i els diferents estils de ball que s’hi associen, com el twist o el swing. També cal tenir en compte el context social i contracultural dels anys seixanta, amb l’aparició de les minifaldilles, la revolució sexual i l’auge de la cultura pop, que van afavorir el caràcter desinhibit del ball en aquests contextos. La figura de la gogó es consolida als anys setanta amb la cultura disco, en què ja és un element central de l’imaginari i la vida nocturna, i fins i tot tindrà certa influència en l’aparició de nous estils de dansa com el locking o el waacking, amb referents tan mediàtics com la polifacètica Toni Basil (coneguda com The Goddess of Gogo). Posteriorment, la diversificació d’estils de les danses urbanes als anys vuitanta i els inicis del techno als anys noranta (entre moltes altres tendències), van anar transformant els registres coreogràfics i la performativitat de gènere del go-go dancing, així com la seva estètica vinculada a la moda.
El que caracteritza la figura de la gogó de manera transversal és l’energia espontània i el moviment continu sostingut per la música: una simbiosi entre musicalitat i presència corporal, en què el ball és conscient de la seva dimensió exhibitiva,però sense perdre el component social. El background d’una gogó és l’experiència de la pista de ball –d’aquí que la repetició sigui un element molt present–, però el que la diferencia de la resta de balladors és la seva capacitat de contagi, exuberància i resistència. Darrere la seva espontaneïtat, però, sempre hi ha hagut formació i un bagatge tècnic adquirits fora dels àmbits típicament acadèmics de la dansa. Des dels seus inicis, al rol d’animadora també l’ha acompanyat l’ambivalència entre emancipació femenina i cosificació, entre cos apoderat o cos sexualitzat; una tensió que encara avui genera debat i incomoditat fora de l’univers gogó.
El lloc que la go-go dancer ocupa actualment en l’imaginari social –on sovint s’associa entreteniment a superficialitat–, està força allunyat de la centralitat del rol social que ocupava en la vida cultural i l’oci nocturn dels seixanta i setanta, i la distància respecte del món acadèmic de la dansa contemporània continua sent molt gran. No és casualitat, doncs, que una proposta com À GOGO, que parteix de la riquesa coreogràfica i potència creativa dels balls socials, les danses urbanes i la cultura de club, arribi de la mà de dues creadores que no provenen de l’Institut del Teatre ni de cap institució acadèmica, sinó que s’han forjat i crescut artísticament en altres contextos on la dansa (també contemporània) viu i sobreviu en el cos, en la música i en la comunitat, independentment del context escènic o socioeconòmic.
En aquest sentit, À GOGO és un gest poètic i polític alhora que posa la ballarina gogó al centre de l’escena, de la creació contemporània i de la Casa de la Dansa; una aposta de WAN pels valors i la riquesa d’una figura que balla en l’equilibri fràgil i complex entre el gaudi i el treball remunerat, entre l’abundància de recursos dancístics i la precarietat laboral, entre la seva autonomia i l’expectativa de qui observa, entre l’anonimat i la hiperpresència. Una aposta també per la tensió entre la seducció de la mirada i la subversió de la norma present en el potencial coreogràfic i polític del go-go dancing, capaç de redefinir les convencions teatrals de la dansa contemporània i les jerarquies socials del món de la cultura.
Si d’on no n’hi ha, no en raja, on hi ha dansa, brolla la creativitat, el desig, el plaer, l’essència individual i la força col·lectiva. D’on brolla la dansa, raja la vida.
Júlia Vernet Gaudes
BERSON, Jessica; The Naked Result: How Exotic Dance Became Big Business. Oxford University Press, 2016.
HUTTON, Fiona: Risky Pleasures? Club Cultures and Feminine Identities: Ashgate, 2006.
PINI, Maria; Club Cultures and Female Subjectivity: The Move from Home to House. Palgrave, 2001.
ROACH, Catherine M.; Stripping, Sex and Popular Culture. Berg, 2007.
*A partir de la recerca coreogràfica de la companyia per a la creació de l’espectacle.
