PRESS
CONTACT
Search

+45: Ni llosa, ni nosa, ni oblit’, per Jordi Ribot Thunnissen

Quan Zaratustra tingué trenta anys, deixà la seva pàtria i el llac de la seva pàtria i féu cap a les muntanyes. Allà gaudí del seu esperit i de la solitud i durant deu anys no se’n cansà. Però a la fi mudà el seu cor, —es posà de cara al sol i li parlà així:

(…)

“Mira!, aquesta copa frisa per buidar-se de nou i Zaratustra vol tornar a ser home.»
—Així començà l’ocàs de Zaratustra.
Nietszche – Així parlà Zaratustra

“May I be alive when I die.”
W. Winnicott

Em faig major: i què!?
Sol Picó

Algun dia ens farem grans.

Tinc 32 anys i, en part per una qüestió generacional i en part per un seguit d’eleccions preses durant el curs dels meus vint, encara em sento molt jove. Jove en el sentit que que no estic encaminat, i que potser no ho estaré mai – vet aquí la part generacional, la que m’uneix a tants altres insatisfets que seguirem buscant felicitats efímeres, diverses i deslocalitzades enlloc de jugar-nos-ho tot a una carta i a veure què… – Jove en el sentit de projecte, de per fer. Jove com s’ho potser als +40, als +50 o als +75, si se sap assumir la particularitat de cada etapa.

Tot i aquesta sensació de joventut, els primers trenta tenen una part de descobriment de la vida adulta innegable. El rellotge biològic obliga a plantejar certes preguntes vitals – “Vull reproduir-me?” (Amb més vehemència per dones que per homes, però la pregunta es planteja nogensmenys) – i apareix en paral·lel un cert sentit d’urgència, un rum-rum, un tic-tac. “És aquest el camí que vull?”o bé “El moment és ara. Ara he de fer, he de SER, o serà massa tard”. Etc. Aquesta urgència als vint no existia: El cos ho podia tot, el temps i les possibilitats eren infinits i els canvis de rumb no només a l’abast de la mà sinó ben vistos per l’entorn. “Aprèn! No et lliguis! Viatja! Prova! Equivoca’t!”. Socialment, en canvi, els trenta no permeten seguir aferrats a aquestes màximes amb la mateixa vehemència. Ens repetim que podem canviar de rumb fins el dia abans de morir, i és cert, però la pressió social comença a pesar com una llosa. Mantenir-se ferm requereix fortalesa moral i – què coi! – a vegades també fa mandra. Apareix la voluntat de tenir una comoditat, una certa mesura d’estabilitat – també econòmica, sí – i un lloc al que anomenar Casa. Deixar de compartir pis i tot el que deixar de compartir pis comporta.

S’entreveuen entre les ombres i meandres del camí els quaranta. I els quaranta-cinc. I els +45. Algun dia ens farem grans. Un dels elements que acompanyen aquesta consciència és veure els pares fer-se Grans, Grans. Ja no són pares. Són avis. La fragilitat i l’ombra del final de la vida s’acosten, ells en fan seixanta i fa niu, en alguna cambra fosca i fonda, la por al dia en què ja no hi seran. Aquesta por tampoc hi era, abans. Això és fer-se gran. Conviure amb la por a la mort. S’ha acabat, l’edat de la innocència. I per tant fins i tot els que seguim vivint com si en tinguéssim vint – en el sentit de projecte – als primers trenta o als +45, ho fem amb un marcat matís de rebel·lió conscient. Ja no amb la inconsciència del nen que no en sap més – aquesta partida tard o d’hora s’acaba perdent – sinó com a individus conscientment rebels davant el discurs col·lectiu sobre el fet de fer-se gran.

Perquè el discurs hegemònic, paradoxalment, no acompanya. Ben al contrari. Creadors d’adults prepúbers ad libitum, els eslògans ens empenyen a una felicitat edulcorada, a viure en un banal naïf, en un superficial, pervers i pervertit carpe diem. Enlloc de donar-li valor es pretén oblidar el temps que passa, obviant tot el que té d’incommensurable: el desgast del cos, la pèrdua de cabell, el caure dels pits. El coneixement, l’experiència, la capacitat de reflexió. La Pausa. Carpe Diem com un viure la vida com si es fos sempre jove però: Ep! no en el sentit de projecte per fer, sinó en el més purament físic del terme. “Aprofita el dia: fes cardio!”. El valor de la maduresa ja no es pregona – com en temps de Cató el Vell – com un cultiu d’una joventut espiritual en el marc d’un cos madur, essent les mostres físiques de l’edat els seus trofeus; sinó com una lluita obstinada contra aquestes mostres, precisament. Centrant tota l’atenció en el manteniment del cos perquè pugui ser l’orgullós temple eternament jove d’un esperit… absent?

Es denomina obsolescència programada la programació del final de la vida útil d’un producte, de tal manera que després d’un període de temps calculat amb premeditació pel fabricant durant l’etapa de disseny aquest es torni obsolet. Així en la vida dels objectes com la de les persones, sembla que els nostres dissenyadors hagin capgirat la truita al valor de l’edat. Sociòlegs com la britànica Anne Karpf comencen a parlar fins i tot de gerontofòbia en l’imaginari col·lectiu de les generacions a venir, basant-se en comentaris fets a les xarxes socials – habitades en un 75% per persones per sota els trenta. Tot lliga en la construcció del discurs de pretesa joventut eterna al que ens empeny, des dels anys dels vídeos de Jane Fonda, el màrqueting de consum estètic, farmacèutic, esportiu, llarg etc. Però resulta que aquesta és també la societat més longeva de la història de la humanitat. I què fas, amb tots aquests anys de més?

Cada edat té així les seves batalles i amb elles els seus rebels. A +45 un grup de rebels s’uneix contra la noció d’obsolescència programada que es pretén estampar sobre el seu cos sense negar els canvis que l’edat implica: Assumint-los. Veient el pas del temps i els seus capricis com a quelcom que té un valor propi i distintiu, sense ser més o menys en comparació a cap altre. Una iniciativa similar de referència, la plataforma amb base a Berlín Dance On – iniciada per l’ex-director artístic de la William Forsythe company Christpoher Roman – defineix l’objectiu en síntesi: “DANCE ON focuses on the artistic excellence of dancers aged 40+ whose experience, charisma and dramatic power – in fact their entire dance life – is present on stage”.

Pel fet de ser ballarins el contrast entre discurs social i el que es presenta en aquest tipus de companyies, plataformes o projectes encara es fa més evident. No ens enganyem: associem dansa a cosa física, a habilitat, a un poder poderós del cos. Però el cos virtuós, el cos que tot ho pot… s’acaba. S’acaba abans que el de la mitja, ja que els ballarins professionals el fan treballar de forma exponencial, i no obstant això pot seguir ballant i pot seguir (e)mocionant. Amb aquesta idea en ment i per crear un espai perquè la seva esposa i musa Sabine Kupferberg pogués seguir pujant als escenaris, Jíri Kylián va crear l’any 1991 la companyia NDT III per a ballarins majors de quaranta anys. The Old Man and Me, coreografia de Hans van Manen, es va convertir aleshores en un autèntic gest d’afirmació en contra del que la societat – i el propi sector – encomanava als ballarins de carrera: penjar les sabatilles als trenta-cinc i esdevenir professors o coreògrafs; o fer mitja i cursos de cuina. NDT III, en actiu fins al 2006, va obrir la porta al debat al si del món professional de la dansa sobre l’obsolescència programada dels ballarins, però aquest debat és avui totalment extrapolable a la societat en general: en un món habitat per persones d’edat cada vegada més avançada – naixem menys i aguantem més – el rol dels +45 haurà de ser revisat i tornat a posar en valor més aviat que tard: ni nosa, ni llosa, ni oblit.

Un altre exemple és Carolyn Carson. La seva interpretació de Blue Lady l’any 2004 a l’edat de seixanta pocs ajuda a entendre el quid de forma clara. Un de més proper: Sol Picó a El Llac de les mosques. Tal com en l’espectacle de Sebastián Garcia Ferro, un cos +45, socialment caduc, puja a escena i no obstant… es mou. Sense més fi o utilitat que aquest moure’s. Donant fe que la maduresa no resta a la bellesa poètica del cos sinó que té el potencial de fer el contrari. I més encara: donant fe que l’habita un esperit ben viu; conscient de ser-ho.

Jordi Ribot Thunnissen

La CIA SEBASTIÁN GARCÍA FERRO presenta +45 al Mercat de les Flors de l’1 al 3 d’abril

Bibliografia

Friedrich NIETZSCHE, Thus Spoke Zarathustra, Penguin Books, 1978

Anne KARPF, How to age Picador, 2015

CICERÓ, Cató el Vell – de la Vellesa, Fundació Bernat Metge, 1998

Witold GOMBROWITZ, Pornografia, Grove Press, 2009

Susan L. FOSTER. Choreographing Empathy: Kinesthesia in Performance. Routledge, 2010
Videografia:

Garcia Ferro sobre +45: https://vimeo.com/153101463

Fuero(n). Germana Civera: https://www.youtube.com/watch?v=AbpHod9Y_Ac

Sabine Kupferberg, Woman of a Thousand Faces: http://www.medici.tv/#!/sabine-kupferberg-woman-of-a-thousand-faces-reiner-e-moritz

The Old Man and Me, Hans van Manen: https://vimeo.com/120515858